Entrades

‘La frágil arquitectura dels teus gestos’ de Josep M. Vidal

D’entre les moltes coses que he llegit aquest estiu que les pluges d’avui tanquen definitivament, vull recomanar-vos el segon llibre d’en Josep Manel Vidal, La fràgil arquitectura dels teus gestos, pel qual va obtenir el 17è premi de poesia Josep Maria Ribelles de la Vila de Puçol.

No és aquesta la primera vegada que parlo de l’obra d’en Vidal, ja ho vaig fer quan va publicar El teu nom és un ésser viu i més d’una vegada he fet referència a Filant prim, el blog des d’on tot sovint ens sorprèn amb bellíssimes proses, perquè aquest gènere, la prosa poètica, s’ha anat convertint en la forma d’expressió que ell cultiva d’una manera magistral.

Si bé, referint-me al seu primer llibre, vaig dir que Vidal és un observador profund de tot allò que passa al seu voltant, després d’haver llegit el segon he d’afegir que en aquest ens ensenya a escoltar amb atenció com batega tot el que passa a les profunditats de l’ésser humà. Penso que entre un i l’altre, Josep Manel Vidal ha girat l’enfocament de la seva mirada des de l’entorn cap a les grutes on es congrien els sentiments i les sensacions, allò que de debò percebem com a vivències, alhora tan íntim i tan radical. ¿Com s’explica, sinó, que ja al primer poema i amb molt poques paraules (…prémer els llavis fins soldar-los en un frec dolorós, guardar-me l’afecte dels dits al fons de les butxaques.) sigui capaç de fer-nos veure que ens parla d’aquelles emocions que vivim portes endins? Queda clar, doncs, que la matèria d’aquest llibre no és la vida pública. Sí que ho és, en canvi, tot allò que els fets viscuts destil·len als pous de l’ànima.

Per tant no és gens estrany que l’autor de La fràgil arquitectura dels teus gestos no només descrigui el que sent amb belles i suggeridores imatges, com quan per referir-se al pas tediós de les hores dominicals evoca una roda de cavallets que gira i fa pujar i baixar les hores amb una certa parsimònia; sinó que a més es fa –i ens fa- un munt de preguntes i de reflexions sobre el dolor de viure, la mudança dels sentiments i el pas del temps –la vida en trànsit diu el poeta-, la fragilitat de l’home, i, fins i tot, la mort en forma d’orfandat, és a dir, la mort vista des de l’òptica d’aquell que queda sol sense remei.

Estilísticament, penso que aquest és un llibre ple d’encerts. I ho dic perquè la temàtica comportava el perill de caure en un sentimentalisme tou gens apropiat per a l’expressió poètica, però Josep Manel Vidal ho ha evitat amb èxit construint unes proses poètiques que transmeten sensacions precises a partir no de giravoltar infructuosament sobre els sentiments, sinó oferint-nos imatges d’una claredat i concisió que no necessiten cap mena d’aclariment: …ànim de tardor, de caducitat, marginal. O encara millor quan tanca un poema amb aquesta imatge que podem percebre perfectament: Respirar els primers efluvis de la podridura.

Aquest és un llibre de preguntes obertes sobre alguns dels aspectes menys amables del viure –més amunt els apuntava-, però també per això és un llibre valent amb el qual l’autor s’encara amb el drama i el desafia perquè sap que si bé la vida és una, hi ha més maneres de viure-la. Arran d’això, recordo que el llibre es tanca amb un contundent Tornar i ser o que a mig llibre t’ensopegues amb al poema JUGA! des del qual se’ns convida a deixar caure una altra vegada la moneda i que l’altra cara de la dobla puga oferir-te un nou atzar que et permeta jugar-te de nou la vida.

I amb això em quedo, amb aquesta invitació que Josep Manel Vidal ens fa des del seu segon llibre de jugar-nos cada dia la vida, de no deixar-la passar sense preguntar-nos què és i què som: ...sorra i aigua i vent.

‘El teu nom és un ésser viu’ de Josep Manel Vidal

Des de fa molt temps, Filant prim és una de les millors coses que m’ha donat aquest món volàtil i confús d’internet. Som molts els lectors que gaudim a la xarxa de l’escriptura excel·lent de Josep Manel Vidal i que ara, a més ens podrem endur les seves proses farcides de poesia a la butxaca. Tenir a les mans El teu nom és un ésser viu, el llibre que en Josep Manel va publicar a finals d’estiu a l’editorial Germania, ha estat una alegria que ha crescut a mida que el llegia.

D’ençà que em va arribar que no em canso de rellegir-lo perquè cada vegada que ho faig hi descobreixo matisos i imatges que se m’havien escapat la vegada anterior i que ara m’esclaten al cervell com autèntiques càrregues de profunditat. Al cervell i als sentits, perquè l’autor no només sap molt bé que és a través dels sentits que ens pot fer copsar allò que ens ha de dir, sinó que a més sap fer-ho amb imatges que, sense sensibleries que embrutin la poesia, contenen una bellesa que es deriva de la senzillesa de l’expressió i de tota la veritat viscuda. Com quan a Experiència, el poema que obre el llibre, ens diu Hem donat a les nostres besades la forma d’una altra boca per fer-nos entendre que aquest llibre que estem encetant no és fruit de la imaginació ni és un exercici, és un llibre viscut i és la necessitat de dir la vida.

Podria parlar, com fan els crítics, dels diversos leitmotiv del llibre i enumerar-los, però ja els descobrireu  llegint-lo. En canvi, prefereixo referir-me a les emocions de la meva experiència de lector, ja que sovint he hagut de tornar enrere per descobrir què era el que feia que llegint aquest llibre em sentís tan a prop del seu autor. I finalment he descobert que la prosa poètica d’en Josep Manel Vidal té dues característiques que la fan tan personal i única: la fisicitat de les seves paraules i una forma de viure propera a la immortalitat.

M’explico. Josep Manel Vidal no escriu amb paraules que contenen només conceptes, ho fa amb paraules que contenen sensacions i per això omple els seus escrits de vivències com una manera d’apropar-nos al seu univers, un univers íntim en el qual tot és fluid com l’aigua, a vegades en forma de pluja, a vegades en forma de poal d’aigua bruta, defont que ja no raja o, fins i tot, en forma d’ànima líquida. També aconsegueix aquesta fisicitat del llenguatge fent-nos mirar amb els seus ulls i aconseguint que veiem allò que ell està veient, com quan diu Tu ets tota la natura que puc mirar avui; o quan fa servir el recurs d’explicar-nos com arreplega l’amor amb les mans: No em canse de fer-te descobertes. De conquerir-te replecs i redoneses. D’omplir-me les mans amb el paisatge estès de la teva nuesa[…]. Però el que el fa més especial, és que és capaç demostrar-nos amb molt poques paraules la fisicitat del que és eteri: Puc sentir la distància entre els teus llavis i la punta dels meus dits,…

Estic convençut que aquesta manera de donar cos a les paraules té molt a veure amb una manera de viure que se’ns explica al poema Presència. Segurament cada lector trobarà el seu, però per a mi aquest poema conté el cor d’aquest llibre. A Presencia  hi ha continguda tota una filosofia vital que és la que permet al poeta arribar a percebre tantes i tantes coses que sovint ens passen desapercebudes i que, en canvi, ens transmeten l’energia de l’univers. El poeta es mostra obert a qualsevol record i a qualsevol estímul que li serveixi per donar més densitat als dies que li toca viure. I sabedor que el temps és limitat, s’escampa en detalls per l’univers per ser, també, l’univers en el qual viu immers: […]Rere les formes impersonals dels objectes que van poblant els nostres espais creix la memòria. I amb unes coses i altres va teixint-se una presència infinita. El blau del cel net del migdia, el roig ombrívol del capvespre, els dits invisibles del vent llaurant-te el cabell, camí de la faena, els rierols de la pluja davallant el vidre del finestral, la remor dels arbres espolsant-se les fulles, l’olor de la fruita encetada al tall del ganivet, la terra mullada per la tempesta breu… Hi ha qui viu una curiosa immortalitat, escampant-se en detalls per l’univers que travesse dia rere dia.

Josep Manel Vidal és un observador profund de tot el que passa al seu voltant, de les grans coses com l’amor i també dels petits detalls que ens gronxen la vida, i en El teu nom és un ésser viu ens en parla perquè, com ell, prenem consciència de la densitat del món en el qual vivim i perquè no ens empassem la vida sense tastar tots els seus ingredients i gaudir-ne. Deu ser per això que tanca el seu Inventari amb L’agredolça evidència de saber que vius escampada en detalls per l’univers que travesse… Ens en parla –deia fa un moment- i en deixa constància amb una prosa poètica precisa i meticulosa capaç de crear imatges d’una gran bellesa com aquesta olor de la fruita encetada al tall del ganivet, capaç de contenir a l’hora i de forma inseparable la violència del tall amb la carnositat de la fruita. Una joia!

[6 de novembre de 2011]