Entrades

Res no és inamovible #1oct

Se’n diuen tantes de coses que a vegades ens oblidem d’escoltar el que de debò importa. Fóra bo, de tant en tant, apagar ràdios i teles, sortir de facebooks i twitters i escoltar només allò que ens ve de dins, de ben endins. Sense totes les influències que ens venen donades de l’entorn, podríem distingir amb claredat allò que sentim per se; no és fàcil però surt a compte dedicar-hi una mica d’esforç.

Qui ho hagi fet haurà entès, segurament, que la vida no es constreny a normes ni a lleis, que la vida és alguna altra cosa que no obeeix a cap legislació. No podem decidir quan ens enamorarem ni de qui, no podem reglamentar com estimar ni fins quan, no, perquè aquelles coses de la vida que realment ens emocionen, aquelles que ens sorprenen una vegada i una altra amb sentiments que ni tan sols sabem en quin racó de nosaltres estaven ocults, flueixen fora de les convencions. I negar-los ens aboca a viure una vida grisa, a no ser nosaltres.

Aquests dies, en mig del guirigall pel referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre, només sentim a parlar del que és legal i del que no ho és, del respecte a la constitució espanyola i de desobeir, però potser el debat no només hauria d’anar de lleis i normes, sinó que sobretot hauríem d’estar parlant del dret a viure d’acord amb els propis sentiments. No se sent gairebé ningú que digui que allò que realment ens fa lliures és viure sense trair els propis sentiments i aquesta és, em fa l’efecte, una de les principals causes que tanta i tanta gent es vulgui treure de sobre el jou que representa la supremacia del que és espanyol sobre el que és català.

Més enllà del maltractament econòmic que per vies diferents (peatges, corredor mediterrani, dèficit fiscal, etc.) es pateix a Catalunya, el més greu és, a parer meu, l’assetjament constant contra alguns dels elements que de manera més profunda conformen l’ésser humà: el dret a viure en llibertat, és a dir, a viure segons els propis sentiments i el dret a expressar-los sense ésser menystingut per ningú ni haver-se de sentir, tampoc, reprimit per qui es creu superior o se sent més fort. La llengua en què ens hem criat és la llengua en què pensem i sentim i allò que pensem i sentim és bàsicament allò que som. Per tant, cada vegada que a algú no se’l deixa usar amb normalitat la seva llengua i se l’insulta o fins i tot se l’amenaça, s’està atemptant contra una part consubstancial del seu ésser.

Entre altres coses, la dignitat consisteix sobretot en què ningú no t’obligui a ser qui no ets ni t’obligui, tampoc, a simular uns sentiments que no són els teus. Doncs bé, cada vegada que a una persona se li escapça el dret de viure com se sent, també s’escapça una part del seu ésser. Menystenir o riure’s d’algú per com és (amb la seva parla, les seves inclinacions sexuals, les seves idees polítiques o religioses, etc.) o negar-li el dret a ser allò que li diuen els seus sentiments és com matar la seva il·lusió i les seves ganes de viure.

Dit tot això, i a banda de qüestions com l’economia i la legalitat, que no nego pas que siguin prou importants per a la vida quotidiana, penso que allò que a molts ens porta a voler participar en el referèndum del dia 1 d’octubre és la reivindicació de la pròpia dignitat, és a dir, la defensa del dret a viure com som i no com algú altre ens mana que ho fem i també, és clar, la defensa de decidir per nosaltres mateixos, com a éssers lliures i responsables de les nostres vides.

Les lleis tenen sentit mentre no ofeguen aquells que hi estan subjectes. ¿Quin valor tenen, però, si serveixen per a reprimir la manera de sentir d’algú i impedeixen que tingui una vida plena? Per sort, res no és inamovible, tampoc les legislacions que atempten contra la llibertat d’expressar-nos i de viure tal com som. Per això i perquè la vida de veritat és allò que passa més enllà de qualsevol reglamentació, l’1 d’octubre aniré a votar. Ho faré sense rancúnia contra res, només a favor del que sento i del que penso, a favor de qui sóc i del món que vull pel meu fill.

Prescindir de les paraules

Al tombar la cantonada de casa, la llum dels fars del cotxe li ha fet veure un feix de branques apilat al peu de l’olivera i de seguida ha entès que el pare havia estat a casa. Discretament, sense dir ni demanar res, amb aquella manera que té de fer les coses,  el seu pare havia passat per casa a podar l’olivera que hi va plantar ja fa anys, l’olivera que cada vegada que en Sebastià alça els ulls de l’escriptori li recorda d’on és que ve i qui són ells.

Perquè en Sebastià i el seu pare són un Ells ben peculiar, un Ells de poques paraules. Gelosos del que senten, per protegir-ho de veus estranyes han après a prescindir de les paraules. Les han substituït per una sèrie de gestos que executats amb rapidesa i exactitud els permeten, al marge del món, fer-se senyals carregats d’intenció. Sí, parlen poc, però és molt el que es diuen cada vegada que s’acosten l’un a l’altre o que amb un breu somriure als ulls es dirigeixen una mirada.

Entre ells dos, les paraules sorgeixen només quan són ben sols, quan algun neguit o l’absurd els porta a fer-se confidències que amb ningú més no poden compartir, quan necessiten urgentment treure’s de dins els dimonis i sentir la veu de l’altre per sobreviure. Davant dels altres han après a dir-se les coses en silenci, amb només una mirada còmplice o amb un lleuger contacte, han aprés a parlar-se amb gestos nets i precisos com els d’avui del seu pare: el feix de branques de l’olivera ben apilades que diuen l’orgull amb què en té cura i el cistell d’hortalisses que li ha deixat al portal de casa, sense dir res, amb aquesta manera que té de dir-li que l’estima, tan seva, tan callada.

N’aprendràs com els gossos…

Els esforços per oblidar-se’n havien convertit aquells episodis en un record tan confús com un malson llunyà. Els gustos i les olors, però, són capaços de revifar vivències que sovint les imatges o les paraules no podrien recuperar de les obagues de la memòria. I sovint, com li va passar a en Sebastià, ens atrapen quan estem desprevinguts, sense avisar. No se’n recorda que era el que s’anava a posar a la boca, li havien dit que era una exquisidesa del tot exòtica, però quan s’ho acostà a la cara, van saltar totes les alarmes, aquella olor… Aquella barreja d’olor acre i de dolçor podrida ell ja la coneixia, ja la sabia, i com un llampec li van venir tot d’imatges de quan era petit. Com un acte reflex, va llençar aquella menja i amb el fastig i la tristor instal·lats al rostre va fugir d’allà, tot sol, allò no ho podia pas explicar perquè la vergonya l’hauria devastat. Aquella olor li retornà el gust de les seves femtes, perquè encara que costi de creure ell en sabia el gust. I li revingueren, també, els crits desesperats de la mare mentre li fregava les restes brutes d’excrements a la cara: N’aprendràs com els gossos, a no cagar-te!

Han passat molts anys de tot allò, però encara que diguin que el temps tot ho cura, aquest no és el seu cas. En Sebastià mai no ha pogut esborrar del tot els rastres d’acritud que li van deixar al paladar els càstigs que rebia en no saber-se controlar els esfínters. Quan ja no tocava i tot i la por que la mare el renyaria, encara s’ho feia a sobre. A vegades era com si la mateixa por li fes perdre el control. El cas és que igual que no és capaç d’explicar-se perquè se li escapava la caca, tampoc no sap dir com va deixar de passar. No sembla, però, que hi tinguessin molt a veure els càstigs que rebia.

Procurava amagar-se’n tant com podia, però podia poc, perquè el seu delicte –si així se’n podia dir- deixava rastre. Més d’una vegada, abans d’entrar a casa s’havia tret d’amagat les calces –sí, unes horroroses calces vermelles o blaves de fibra- i les havia esbaldit al safareig per esborrar el senyal del que li havia passat. Què en faria, però, després? Molles com eren, com les podria amagar? Com explicaria que no les duia posades? Sempre l’enxampaven i mai no s’estalviava les rondinades cada vegada més enceses.

La mare, amb aquelles calces molles a les mans demanant-li explicacions a crits. Ell sanglotant la volia convèncer que no ho volia fer, que no, que no, que havia estat sense voler… I un dia i un altre patint la ignomínia d’haver de dur aquelles calcetes de nena que s’escolaven cuixes avall per sota d’uns pantalons curtíssims que no li estalviaven, tot i estirar-se els camals tota l’estona, les burles constants dels altres nens. I sense voler-ho, una altra vegada… No, no ho volia, però algun mecanisme que no podia controlar el duia a embrutar-se una vegada i una altra amb les seves pròpies femtes. I llavors les calces brutes refregades a la cara i la sensació immensa de pecat i de culpa, tant que se sentia del tot desemparat davant la humiliació d’un altre càstig. En mig de tot aquell desgavell, només sabia que no volia tornar a casa, que se’n volia anar, no sabia on ni com, però se’n volia anar i no tornar a sentir mai més aquell amenaçador N’aprendràs com els gossos, a no cagar-te! que encara ara, quan se’n recorda, li fa venir una petita tremolor que no pot controlar.

Sebastià

– Sebastià, Madre?
– Sí, mossèn, Sebastià. Com ell –digué assenyalant amb la mirada el pare de la criatura que assentia des d’un segon pla, sota la penombra del baptisteri i l’autoritat d’aquella monja.
– Sebastià i què més?
– Sebastià i res més, mossèn. No tenim temps per perdre, afanyi’s si us plau!

Així, gairebé d’amagat a la capella adossada a l’hospital on l’havien dut, fou com el batejaren Sebastià, com el pare i amb un únic nom. Als sis anys i anant a doctrina se sorprengué quan descobrí que els altres nens en tenien tres de noms. Ell no, ell en tenia només un, el del pare i decidit a corre-cuita per una monja que amb tota la determinació del món el feu batejar abans no fos massa tard, calia llevar-li el pecat original i tornar-li la innocència, no fos cas que…

Els altres nens es deien Joan o Pere o Jaume i n’eren molts que celebraven plegats les revetlles quan arribava l’estiu. El seu cas era diferent i el feia sentir estrany, tret del seu pare ningú més no es deia Sebastià i el seu sant passava desapercebut enmig de l’hivern. Cap altre nen no es deia com ell, però tampoc no trobava amb qui compartir la quietud contemplativa amb què sovint s’entretenia. Ves a jugar a pilota! -li insistien un cop i un altre. Però ni en sabia ni li agradava i això feia que no se sentís com els altres. Mentre tothom donava per fet que els nens no han de parar mai quiets i han de ser ferrenys, ell preferia amagar-se en alguna talaia i dedicar-se a mirar passar les coses.

S’esforçà molt a dissimular i fer veure que podia fer les mateixes beneiteries que qualsevol altre nen. Més endavant, però, quan començà a adornar-se que al poble el nom li era un element distintiu, va entendre que eren les diferències que l’ajudarien a fugir del que l’ofegava i començà a sentir-se’n orgullós del fet que, tret del pare, no n’hi hagués cap altre de Sebastià. Aquest canvi es produí sense que en fos del tot conscient, però probablement hi tingué molt a veure la imatge de Sant Sebastià que hi havia en una de les capelles laterals de l’església. Quan feia d’escolà se la mirava sovint intentant esbrinar què era el que tant l’atreia. En mig de tots aquells sants barbuts, homes provectes de mirada severa i llargues túniques, el seu sant s’exposava al món gairebé nu, jove i imberbe, amb la mirada extraviada, un posat difícil i totes aquelles fletxes, és clar, que sense arribar-lo a occir li ferien el cos. I se n’adonà, a la fi va trobar una resposta: era la diferència que el feia fort aquell sant.

Es mirava la figura de Sant Sebastià i íntimament pensava que potser ell també ho era de diferent i que com aquell jove màrtir, també hi havia secretes ferides que el marcaven. Però encara no era prou valent per a mostrar-les, no ho va ser fins que va descobrir que moltes, tot i que hi convivia amb tanta fermesa i dignitat com podia, també les patia el seu pare. Va ser després d’això que de retruc s’adonà que aquella monja que l’havia fet batejar no havia improvisat, que si havia decidit que es digués Sebastià va ser perquè amb una clarividència lloable es va adonar que l’un i l’altre compartien, molt fondes, les mateixes nafres.

Ara, tot i ser una mica descregut, quan viatja per aquest mons de déu no se n’està d’entrar a les esglésies i buscar a Sant Sebastià. Quan se’l troba, i amb el somriure discretíssim de qui se sent acompanyat passi el que passi, respon a la mirada del sant amb un imperceptible: Jo també, Sebastià, jo també. Cuida’t del mal!

La cicatriu

Ho veus… Això és culpa teva, si no, no ho tindria… l’escridassava la mare. No se’n recorda quin era el motiu que aquell dia el renyés, ho feia tan sovint que ja tan li era. Com sempre que l’increpava, també aquell dia els crits van ser excessius. El que no va ser com sempre va ser la visió de la cicatriu. Mentre cridava: Això és culpa teva…, s’obrí la brusa per ensenyar-li la cicatriu que li travessava el ventre. No era una cicatriu neta, no tenia el traç net que hauria de deixar una ferida de bisturí. La cicatriu que veié era tan extensa que començava damunt de l’estómac i es perdia dins de les calces, era una cicatriu esguerrada que li estirava la pell a banda i banda deformant-li la panxa. En veure-la, va pensar que a la seva mare l’havien estripat, però estranyament no va sentir pena ni va tenir cap sentiment de compassió. Tot i que hauria volgut tenir-lo, no podia. Encara ara no ha pogut. Aquelles paraules acusant-lo injustament, …si no, no ho tindria…, van enquistar en ell el rebuig que sentia de la mare. Veia que els altres nens s’estimaven les mares, però ell no, ell no només no sentia que l’estimés, sinó que més aviat se n’apartava. Moltes vegades, secretament i aclaparat d’una forta sensació de culpa, havia volgut trobar-los aquells sentiments que no tenia i obligar-se a estimar-la. Fins aquella tarda que inexplicablement fou rebut a crits en tornar de l’escola: …és culpa teva, si no… Justament aquella tarda va entendre que no hi havia res a fer, que mai no la podria estimar. I entre llàgrimes, com si li pugés un vòmit incontenible, van prendre forma les preguntes: …Si no què?  …i per què m’has tingut si no m’estimes? Però no s’atreví a fer-les en veu alta. Convençut que la resposta seria irada i perquè ja feia molt que la por li glaçava la voluntat, mai no les va fer. Com si no se les pogués empassar ni tampoc les pogués escopir, encara les rosega.

Arròs amb conill

Quan he sortit al pati a collir figues -de l’hort dels avis en queda una magnífica figuera de coll de dama- m’ha sorprès la sentor de les que ja començaven a agrejar al terra. Lluny de repel·lir-me, aquest punt d’agre que hi havia en l’aire m’ha resultat tant proper que m’ha agradat. De cop i volta, també he recuperat el record de les olors del setembre quan era un nen de poble: l’aire espesseït pel most quan passaven els carros amb portadores de raïm camí de les premses, la barreja de pols i suor dels matxos, l’aroma del moscatell quan rebentava ple de sol i sucre a la boca.

I ara, a mida que em vaig fent gran, cada nou setembre és més ferma la creença que si n’hi ha cap de paradís, aquest s’amaga en les olors i els gustos de quan vam ser petits. Per això no m’estranya que avui, que la M. està cuinant un arròs amb conill com el feia la iaia Leonor, el meu fill i el meu sogre estiguin esverats com ho estan. Sentir les olors del món on hem nascut i crescut, tornar-lo a degustar és un acte ple de màgia. Sobretot com quan -com passa avui- a les mans de la M. s’hi poden percebre també les de la iaia Leonor.

Estos días azules y este sol de la infancia…

‘Estos días azules y este sol de la infancia…’ Des de molt jove, quan guiat a l’Institut per la meva professora de literatura castellana, l’Esperanza Alcón, vaig llegir per primer cop la poesia d’Antonio Machado, aquest vers em va quedar gravat en algun racó indeleble de la memòria.Des d’aquell primer moment he viatjat diverses vegades a Cotlliure volent entendre les paraules del poeta i buscant sempre que és el que Machado va veure en les seves últimes mirades. Mai no ho sabré, és clar, si he vist el que ell va veure, però sovint he tingut la sensació d’entendre que la vida és alguna cosa tan petita i delicada com els dies blaus i el sol de la infància que recorda quan la mort ja és tan a prop.

Encara ara, molts anys després, cada vegada que puc torno a fer el meu pelegrinatge a Cotlliure, visito la tomba de Machado i passejo després per la vora d’aquesta mar de la fotografia que el meu fill em va dur després de la seva darrera anada a Cotlliure.

En una altra ocasió ja ho vaig explicar que vaig voler ensenyar al meu fill qui era Antonio Machado, què és el que representa i què ho fa que és enterrat a l’exili, però avui que fa 70 anys que va morir, ho vull tornar a fer, perquè aquest és el meu homenatge:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[RG: De secreta vida, Edit. 3i4, València, 2008]