Entrades

L’abolició del pensar

Llegit a  Pensar y no caer:

Alexandre Kojève lo presagió en pleno siglo XX. Observó la deriva de un ser humano que no ha sobrevivido a la Historia, un animal posthistórico que sólo será posible en la técnica, ajeno ya al error y al sentido del error; habrá olvidado qué es la negación, desconocerá el conflicto. En palabras suyas, construirá los edificios como hacen los pájaros sus nidos y las arañas sus telas, de igual modo que hará música como las cigarras y las ranas. No necesitará que nada le depare felicidad; el anhelo de placidez se convertirá en un relato del pasado, lo serán también el arte, la filosofía. No tendrá qué indagar. No lo precisará. Agamben lo señala: Kojève está seguro de que nos hallamos a las puertas del final, persuadido de que la época, ya epigónica, hegeliano-marxista ha dado paso al esplendor técnico y a la eclosión de la producción y el consumo, y, por lo tanto, a la abolición del pensar. Sobre este sedimento se han afianzado los fundamentos del siglo XX.

El proceso que ha acelerado este crepúsculo ha sido incentivado, sobre totdo, <<por las dos guerras mundiales, el nazismo y la sovietización de Rusia>>. Kojève sentenció que era precisamente el American way of life el que encarnaba <<el género de vida propio del período post-histórico>>. La idea de superación y victoria, la individualidad sentida como coronación, el fácil ímpetu del dinero y el concienzudo adoctrinamiento impartido por la publicidad, entre otras cosas, determinaron hace años un nuevo mundo, una realidad terrena que ha dado por sobreentendido el sometimiento humano a costa de lo que fuere. Acostumbrarse a malvivir en grandes núcleos de población, suponer que la naturaleza cumple el cometido de un vertedero al que van a parar los restos del exceso, entender la realidad como confort, dar la bienvenida a un mundo que se deteriora a la velocidad de los utensilios que utilizamos, soñar la seguridad, lo programado, la abundancia y la aspiración a almacenarla pertenecen a este hombre posthistórico cuyo inicio anuncia el retorno a lo animal. No por otra cosa ha puesto todas sus fuerzas en idear una felicidad artificial y hacer de ésta una industria pesada.

Y sin embargo, la verdadera memoria del ser humano, tal como ha pervivido, se quiera o no, está en la vigilia, en la dureza de la supervivencia, en la búsqueda sin tasa, en su condición de Sísifo y Atlante a un mismo tiempo […]”

Ramón Andrés dixit.

(La imatge, obra de Xue Jiye at The Ministre of Art, és un fragment de la portada del llibre de Ramón Andrés: Pensar y no caer, Ed. Acantilado, Barcelona, 2016. ISBN:978-84-16748-13-6)

Escriure és experiència

Llegit a La resistència íntima:

“Pensar és una experiència perquè no deixa les coses com estaven. Pensar situa en un camí de transformació personal: no tan sols al final, sinó ja a mig camí no s’és el que s’era. Pensar és reflexionar: girar-se cap al si mateix i cap a l’originalitat de la vida, que resultarà ser, alhora, una transformació, una conversió. L’excel·lència de cada gran pensador ve donada per la seva peculiar manera d’entendre i de recórrer el camí. Foucault, per exemple, parla de la seva experiència de pensar i veu, alhora, que pensar ha de ser crítica de tot allò que –com el poder- erosiona i empobreix l’experiència. La seva crítica del poder (amb tot el tapís institucional) no cerca tan sols la denúncia de formes de control i de domini, sinó també l’experiència mateixa (no pura ni incondicional, però sí més intensa, més dura, fins i tot més ‘rara’, més inquietant) i, per tant, altres possibles sabers que a partir d’aquesta es puguin articular. Per això escriure –exercici de pensament- és experiència.”

Josep Maria Esquirol dixit.

PS: El diumenge 7 de juny a les 7 de la tarda, Jordi Llavina presentarà La resistència íntima d’en Josep Maria Esquirol i en parlarà amb l’autor. (El taronger, carrer dels Ferrers, 78. Vilafranca del Penedès)

‘El respirar dels dies’ de Josep M. Esquirol

Ja fa unes quantes setmanes que vaig llegir aquesta -com diu el subtítol- reflexió filosòfica sobre el temps i la vida, però en vull parlar perquè m’he adonat que, a mida que han anat passant els dies, les idees que l’autor hi aboca han anat creixent dins meu i han fet pòsit. L’assaig El respirar dels dies de Josep Maria Esquirol no és un d’aquests llibres que et passen per les mans sense pena ni glòria, i si bé n’hi ha que et diverteixen o d’altres que t’inquieten, la virtut d’aquest és que et convida a la serenitat. I això encara té més mèrit si tenim en compte que allò de què l’autor parla durant els nou capítols del llibre, no és altra cosa que l’etern tema del temps -i no sabria dir si això és una paradoxa o només ho sembla- que ens preocupa tant i que ocupa, cada dia a una hora o altra, els nostres pensaments.
Però així com tendim a angoixar-nos perquè ens sembla que el temps ens passa cada vegada més de pressa, o perquè sabem que no hi ha volta enrere i que allò que hem viscut ja és per sempre i no ho podrem tornar a viure d’una altra manera que com ho hem fet, Josep Maria Esquirol crida l’atenció sobre la riquesa que el pas del temps ens aporta. No és debades que al tercer capítol, dedicat a la irreversibilitat, l’autor afirma que el que vivim no té preu precisament perquè només té preu el que és intercanviable; però la vida no es pot canviar.També es parla de l’excés i el temps accelerat, de la necessitat actual de cremar etapes i de consumir novetats, siguin ginys o informació, i de com tot plegat ens ofega i no ens permet mesurar la dimensió real del viure. Ho volem tot, ja siguin vivències, informació o possessions, però els dies tenen ara la mateixa durada que abans, i és el mateix delit de viure-ho tot el que ens fa sentir atapeïts de vida, estressats; i en canvi, només si som capaços de desbrossar el nostre voltant i d’aturar-nos a mirar el que roman i no el que passa, podrem percebre sense dolor el pas del temps a través nostre: Significativament, de fer la vida més agradable se’n diu també fer-la més ‘passadora’. En no oferir resistència, i ser un tot amb el flux, no hi ha fregament, i menys encara xoc frontal i oposició. És aleshores que tot esdevé més fàcil. […] I sí que, excepcionalment, succeeix que en no fer cap esforç per sostreure’s a l’escolament, desapareix la percepció del temps per donar lloc a una mena de placidesa i d’intemporalitat. Tal vegada això passa perquè quan dues coses es mouen a la mateixa velocitat i en el mateix sentit aleshores sembla que res no es mogui.

Llegint aquest llibre de Josep Maria Esquirol, sovint he pensat en la saviesa d’aquells que han estat capaços de defugir la llum falsa dels miralls i han acordat la seva vida als ritmes de la natura fins a ser la terra en la qual viuen. D’això i de tantes altres coses concomitants amb aquesta, és del que parla l’assaig El respirar dels dies, la lectura del qual recomano ara que els vespres, més llargs, conviden a repensar la pròpia vida abans no tornin els esclats de llum i saba de la primavera. És convenient que ens aturem de tant en tant i corregim la nostra posició en el món, i els mesos de tardor i hivern hi ajuden: Tal vegada la veritable experiència mística consisteixi en una mena d’alienació similar a la de la nit: no dissoldre’s per predre’s, sinó dissoldre’s per després recuperar-se, això sí, no pas en un ‘ego’ més inflat, sinó en un sí mateix més humil.

Abans que morís, vaig sentir el Dr. Jordi Sabater Pi que deia que el gran error de l’ésser humà era haver-se cregut per damunt de les altres espècies del planeta i que això i no res més és el que ens ha dut a destruir-lo i a destruir-nos com ho estem fent. Potser sí que aquest és el nostre gran pecat, i només hi hagi esperança si som capaços de respirar pausadament, sense inflar-nos el pit fora mida, al mateix ritme que ho fan la terra i els dies.