Entrades

La mesura del temps

Mentre assistíem el passat juliol a un concert de l’Andrea Motis i el Joan Chamorro, vam presenciar una breu escena que ens va cridar l’atenció: puntualment, el rellotge del campanar de la Basílica de Castelló d’Empúries va tocar els quarts i tot seguit l’hora sencera. Sense perdre el fil, els músics no només van continuar la seva actuació com si res, sinó que d’alguna manera van celebrar el so de les campanes. Sabien que la del bronze és una sonoritat que ve d’un passat remot i que perdurarà molt més que cap dels mortals que érem a la plaça.

A prop nostre, però, una noia d’aspecte entre progre i intel·lectualoide -em diuen que ara se’n diu hipster d’això- es va indignar i reclamava tota irada que s’hauria d’haver parat el rellotge, que això no podia ser, que quina falta de respecte a la cultura, que patim i patam i patum… Ningú no li va fer cas, ni molt ni poc ni gens. Al contrari, el públic del seu voltant, gent del país, somreien sorneguers. Aquell campanar forma part de les seves vides i fidel a la seva funció, més enllà de modes o posats, des de l’edat mitjana s’encarrega de donar-los la mesura del temps.

Gairebé l’havia oblidada aquesta anècdota, però m’ha tornat al cap aquest matí mentre collia les primeres figues d’aquest estiu a la figuera de l’avi. Ho feia i pensava que això volia dir que ja havíem entrat a la segona quinzena d’agost, quan gairebé tot ja és a punt perquè comenci la verema i, abans de tancar-se el cicle de la terra, la fruita se’ns dóna sensual com ara les figues i plena de sol i sucre com el raïm moscatell ben aviat.

Una cosa i l’altra, les campanades a Castelló i les figues al pati de casa m’han fet pensar que estem perdent la mesura real del temps. I així, al mateix temps que oblidem quina és la nostra realitat més immediata i abandonem els ritmes propis de la natura, ens anem convertim en consumidors irracionals de capricis que importem de qualsevol racó del món. Davant d’això, potser ens hauríem de preguntar a qui és que beneficia mantenir-nos permanentment desperts i delerosos en un món en continu moviment, qui és que en treu profit de l’enlluernament pels productes exòtics i les botigues obertes les 24 hores o en línia?

Capriciosos com som, hem mossegat l’esquer i sense temps per pensar-hi vivim en la uniformitat que imposen els mercats i en la por de no tenir les novetats que ja tenen els nostres veïns. Per contra, només respectant la mesura del temps, només aprenent a seguir el pas tranquil de les hores i els dies i deixant que la natura ens marqui els ritmes vitals, tornarem a recuperar la dimensió humana de viure en consonància amb el nostre món i no en l’esclavitud frenètica que ens imposa una economia basada en l’especulació i el consum compulsiu. Sembla mentida, però Fray Luis ja ens ho advertia quan deia allò de ¡Qué descansada vida / la del que huye el mundanal ruido…

El professor d’història

El vici de llegir fa que sovint tinguem la sort de topar-nos amb les paraules sàvies i belles d’algú que, tot i que no el coneixem, sembla escriure per nosaltres. Quan això em passa, no me’n puc estar de recomanar allò que he llegit als lectors que tinc més a prop i la sensibilitat dels quals reconec propera a la meva. És per això que d’ençà que vaig acabar la lectura de El professor d’història, no he parat de recomanar la darrera novel·la de Joan Francesc Mira.
En mig del desgavell immens del territori i de la moral d’un bon grapat dels seus pobladors, la novel·la de Mira serveix per recordar-nos algunes veritats senzilles que hem oblidat amb les presses de convertir-nos en gent moderna i mundana. Els seus personatges principals -ell és professor d’història contemporània i ella de grec- han assumit la pèrdua. Primer la del fill, i després la d’un món en el qual tot tenia una raó de ser. Ara viuen la decadència del cos -Irene pateix una malaltia degenerativa- mentre observen una civilització que amaga les seves mentides sota tones i tones de formigó. Saben que tot és perdut, i abans que cap jutge digués res de cap trama de corrupció, ja ens anuncien que en realitat les obres faraòniques no tenen pas més consistència que el cartró pedra, no són res més que un decorat.Vivim encara, la majoria, enlluernats per l’aparença de modernitat. Ara, però, la nostra vanitat de nous rics fa aigües com un vaixell mal governat. A no ser, és clar, que haguem viscut com el Manuel Salom i la Irene, sense deixar-nos enganyar. O que com aquest home de la fotografia -el meu pare- ens haguem refugiat en la creença que no hi ha altra cosa que no sigui adobar la terra i sembrar-la, i després regar amb mesura el que has sembrat i confiar que sigui generosa la Natura.

Cap al final de la novel·la, vaig trobar un passatge que em va dur plegats al pensament l’oda més famosa de Fray Luis i el meu pare -poc s’ho pot pensar ell, això. En aquest passatge el Manuel i la Irene descobreixen, entre la lletjor i el caos immobiliari que ha destruit l’horta de València, un racó de món que encara no ha estat engolit pels voltors de l’especulació. Hi diu:

[…] La va ajudar a alçar-se i quan ja estigué dreta, recolzada contra un pilar del porxe on s’enroscava el tronc prim i sec de la parra, li va espolsar la terra de la roba. Després l’ajudà a seure en la cadira, i es van quedar tots dos mirant la llum del sol ponent i els camps. Amb la brisa lleugera de mar s’escampava una olor de terra fresca acabada de llaurar, barrejada amb l’olor persistent de cebes tendres al sol de la tarda, i davant dels ulls tenien fileres paral·leles perfectes de cebes grosses blanques, camps de cols que cobrien la terra amb fulles amples de verd fosc obertes o de color blau gris, camps de lletugues d’un verd molt tendre, camps de cards esplendorosos de color verd blavós amb les penques obertes com palmes o com fulles d’acant de capitells, cavallons rectilinis perfectes de cebeta acabada de plantar, tiges fràgils i pàl·lides, més enllà un home amb botes de goma regava un camp vigilant l’aigua que entrava per la boquera i s’escampava inundant mansament la terra, l’home es va llevar el barret de palla, es va inclinar, recolzat en el mànec de l’aixada, i podia ser, va pensar ell, la pau de l’hora vespertina de l’àngelus. Hi havia camps de terra mullada molt fosca, de terra eixuta més clara, pentinada, de terra molt fina entaulada aplanada com una superfície de fusta polida i lluent, hi havia vores herboses i rectes separant les parcel·les del límits exactes quadrades o rectangulars, hi havia focs extensos de flama curta que cremaven l’herba ja seca i molla de la planta de xufa com si fora una palla de rostolls, i davant d’una alqueria emblanquinada, entre testos de flors, va distingir una dona i un home que semblaven molt vells, asseguts en cadires baixetes de cara al sol ponent, i els va assenyalar amb el dit.
“Això m’ag…gradaria”, digué Irene…
[…]

A mi també, penso mentre ho llegeixo, a mi també.