Entrades

Febrer

Tot i que la llum del sol és encara massa blanca, ara són les mimoses que han florit, fidels al seu compromís, perquè sàpigues que mai no s’atura el temps, que eren certes les promeses. Al capdavall, aquest febrer t’ha regalat un parell de tardes de rosades clarors damunt núvols de plom a les parets blaves de Montserrat. I avui, que d’hivern al calendari només en queden tres setmanes, s’acomiada amb neu i es vol hivernal. El fred et talla la pell al dors de les mans. Minuciosament hi ressegueixes les escletxes buscant rebrots dels somnis que somiaves, com si fossin solcs a la terra.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Volar

T’has fet gran i fas com si no, però encara arrossegues el llast d’aquell nen acomplexat que vas ser. Ho eres, sí, acomplexat i tímid, un nen atemorit que molt sovint se sentia a deslloc. No els comprenies aquells jocs a què jugaves una mica per força amb els altres nens ni entenies, tampoc, la necessitat de demostrar un cert grau de crueltat que se suposava normal quan éreu petits. Moltes vegades,  sobretot quan no eres capaç d’emular les seves proeses, et senties menys que els altres i t’avergonyia no ser prou valent per fer el que ells feien. Anar a l’escola tampoc no t’agradava, hi feia fred i temies la ira del senyor mestre, però hi anaves convençut que havies de ser obedient. Se’t feia molt difícil entendre el món dels adults amb qui convivies. Senties que tot plegat era com si s’hagués produït un error o hi hagués hagut una confusió i aquell no fos el lloc on havies de ser. Potser per això tenies aquella dèria d’anar sol i amagar-te en alguna raconada des d’on veies passar els homes que anaven i venien de la feina, les dones amb els cistells, els nens amb les bicicletes… Des del teu amagatall veies passar la tarda i era una mica com si durant aquelles estones aconseguissis fugir. No sabies de què ni de qui, però era un temps durant el qual sortir del món dels altres t’acostava una mica a una mena de felicitat que s’assemblava a la que encara sents quan somies que pots volar. Sí, volar i ser alhora l’ocell i l’aire que el sosté mentre desapareix en la línia de l’horitzó, allà on les realitats i els desigs es confonen i res ja no pesa.

La presó, totes les presons…

Les veus i l’eco de les veus. Una claror com els cantells d’un vidre trencat, aspra. Les parets de la cel·la. El formigó. El tic-tac sense fi d’un rellotge, la successió monòtona de les hores… i dels minuts… i dels segons… El rostre eixut dels carcellers. La presó, totes les presons i l’enyorança de riure plegats. Els records projectats sobre el fred negre de les nits i la mirada que aprèn a mirar-los: un pessebre petit, un bou i una mula i les figures gastades de la mare de déu i del nen i de sant Josep, la bona gent que camina de matinada cap a una establia humil i també freda, la son dels pastors i un ramat i un riu de plata, un cel fet de paper fi i llum d’estrelles i els nens que es miren la caravana dels reis mags. I tu, que tan lluny de casa assages com somriure mentre imagines la llum dels migdies.

Vèncer la por

Gairebé és negra la mar, la nit també ho serà. S’acosta la tempesta i mires d’escalfar-te l’ànim amb aquest darrer sol que encén la línia de l’horitzó sota un cel fet de clarobscurs, gris i dens, que es tanca damunt nostre. De l’aigua, tot i els raigs tebis de llum que et guien la mirada, puja un fred negre i humit com la fulla rellenta d’un ganivet oblidat al ras.

Penses en els dies difícils i incerts que han de venir i tot se’t figura, des del final de l’espigó, com aquest sol que crema presoner entre els núvols i l’horitzó, com aquesta brasa que es manté amb només un bri d’aire i de la qual no pots apartar-ne la mirada. Tot i la teva fragilitat, ara mateix, sembla que sigui l’única cosa que et pugui empènyer a vèncer la por.

Ha florit la mimosa o l’esclat del groc

Ha florit la mimosa, ara sí. Enguany ha trigat més, l’hivern ha estat molt fred i tot i que encara no ens hem tret la gelor dels ossos, avui escampava un groc tan net que se’ns omplia la mirada de ganes de viure. Les mateixes ganes que després de les darreres pluges han començat a empènyer la terra, ja feta saba, per regalar-nos tanta llum.

Ha florit la mimosa i en durem unes branques al cementiri perquè no oblidem els nostres morts, perquè la mimosa ja vivia als seus ulls abans d’ara i, també, perquè cada any la seva florida era motiu d’alegria i el senyal que havíem tornat a vèncer l’hivern. Al cap d’avall, viure és sobreviure a l’hivern o, dit d’una altra manera, tenir la valentia d’enfrontar-se als embats de tot allò o de tot aquell que ens vulgui sotmetre la voluntat de ser i de viure com qui som, lliures, i no com se’ns imposa.

Per això, avui que ha florit la mimosa celebrem l’esclat del groc per damunt de la foscor i el fred de l’hivern, però a l’hora mantenim ben viu el record de totes aquelles persones que malviuen sense llibertat a la presó després d’haver-se atrevit a empènyer un temps nou que ens permeti escapar de la podridura. Per ells, pels nostres fills i per la nostra dignitat cal que sapiguem aprendre dels senyals de la terra i que demostrem, com la mimosa, el coratge de resistir les fredorades i ens atrevim orgullosos a perfumar l’aire amb aquest aroma de groc de vida que ens omple els pulmons i la mirada també aquest febrer de 2018.

PS: Llibertat per Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, pels joves d’Alsasua, per Pablo Hasél i els 12 rapers, pels imputats de Som 27 i més i, també, pel President Carles Puigdemont, per Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig. (La llista és llarga i pel que sembla ho pot ser més. Per això, si encara no heu entès de què va la cosa, si encara teniu dubtes: pregunteu-vos si això és el que pertoca a una societat i a un estat on se suposa que els drets democràtics són el pal de paller de la convivència?)