Entrades

Poesia a la frontera

Abans de l’estiu, vaig rebre un correu del Santi Borrell que em convidava a participar en una antologia de poesia dedicada a la frontera. La proposta havia sorgit del llibreter Octavi Serret i de March Editor i era, de moment, una iniciativa encara poc definida. Però com que era una oportunitat per pensar en el concepte de frontera sense cap idea prèvia, m’hi vaig agafar i unes setmanes després vaig enviar els tres poemes que m’havien demanat.

Ara, aquell projecte ja és un llibre que es presentarà a Vall-de-roures el diumenge 7 d’agost en el qual hi ha participat una munió de poetes en aragonès, en castellà i en català. La presentació quedarà emmarcada dins la 6a Trobada d’autors ebrencs al Matarranya i estic segur que, entre moltes altres coses, també servirà per reflexionar sobre la pressió que exerceixen alguns polítics per aixecar murs lingüístics allà on les persones han estat capaces de viure, cadascú a la seva manera, d’una forma tranquil·la i natural.

En el llibre, i segur que també en la trobada, hi haurà visions i veus molt diverses perquè passa de 90 el nombre de poetes que hi participem. Això farà que el concepte de frontera es pugui abordar des de molts i molts punts de vista i, també, des de vivències ben diferents. Pel que fa al meu cas, m’he volgut referir a algunes fronteres que no són estrictament geogràfiques però que sí tenen, en canvi, una relació del tot directa amb els límits de l’individu. Per això he volgut parlar de les fronteres de la pobresa i de la gana, de les del sexe i dels cossos i dels límits de la vida i de la mort. Però a banda del que jo hagi pogut dir, ara ja tinc ganes de tenir el llibre a les mans per llegir què n’han dit tota la resta de poetes participants, perquè estic segur que el nostre serà un debat molt més viu i ric que el dels interessos partidistes dels polítics.

Fronteres

 

El dia que vaig néixer, l’avi
n’havia creuat moltes de fronteres
per fugir dels ermots i de la gana,
de la tristor de no saber on anar,
de no tenir feina, de no ser ningú…
El dia que vaig néixer, de fronteres
l’avi ja n’havia creuat moltes,
i també el pare, que havia esquinçat
una memòria òrfena per ser un altre
en una altra terra, en una altra casa…
També jo la vaig travessar, la frontera,
el dia que tu vas néixer, per ser
l’home que no sabia que sóc.
I des de llavors que sento, també,
el pes de cada passa i la mateixa por
que van sentir ells quan la incertesa
els tibava com ens tiba la vida
i tot és a punt d’estripar-se
com un llençol oblidat al terrat
que resisteix l’embat del vent
i no es dóna -com ells- a ningú, a res.