Entrades

Prescindir de les paraules

Al tombar la cantonada de casa, la llum dels fars del cotxe li ha fet veure un feix de branques apilat al peu de l’olivera i de seguida ha entès que el pare havia estat a casa. Discretament, sense dir ni demanar res, amb aquella manera que té de fer les coses,  el seu pare havia passat per casa a podar l’olivera que hi va plantar ja fa anys, l’olivera que cada vegada que en Sebastià alça els ulls de l’escriptori li recorda d’on és que ve i qui són ells.

Perquè en Sebastià i el seu pare són un Ells ben peculiar, un Ells de poques paraules. Gelosos del que senten, per protegir-ho de veus estranyes han après a prescindir de les paraules. Les han substituït per una sèrie de gestos que executats amb rapidesa i exactitud els permeten, al marge del món, fer-se senyals carregats d’intenció. Sí, parlen poc, però és molt el que es diuen cada vegada que s’acosten l’un a l’altre o que amb un breu somriure als ulls es dirigeixen una mirada.

Entre ells dos, les paraules sorgeixen només quan són ben sols, quan algun neguit o l’absurd els porta a fer-se confidències que amb ningú més no poden compartir, quan necessiten urgentment treure’s de dins els dimonis i sentir la veu de l’altre per sobreviure. Davant dels altres han après a dir-se les coses en silenci, amb només una mirada còmplice o amb un lleuger contacte, han aprés a parlar-se amb gestos nets i precisos com els d’avui del seu pare: el feix de branques de l’olivera ben apilades que diuen l’orgull amb què en té cura i el cistell d’hortalisses que li ha deixat al portal de casa, sense dir res, amb aquesta manera que té de dir-li que l’estima, tan seva, tan callada.

Del desconcert…

Aquell món de la primera joventut, quan inflexibles posseïdors de la veritat crèiem en l’absolut, no existeix. I ara ens adonem que fer-se gran era aquest descobrir que no hi ha models ni receptes magistrals, i que estem del tot exposats a la incertesa.

És per això que hi ha dies que viure se’ns fa tan difícil que perdem el rumb i la deriva ens convida, només, a fugir no sabem on, a allunyar-nos d’aquest present en què sembla que tot ho tinguem, però que inexplicablement ens angoixa. Llavors el desconcert ens rata aquesta ànima que, allotjada entre l’estómac i els budells, no sabíem que dúiem.

Però també hem après que ja res que ens pugui passar és una derrota, que a l’únic que estem obligats és a sobreviure en aquells a qui estimem incondicionalment, i que sense cap destorb que ens confongui, pausadament, en silenci i en quietud hem de deixar que macerin junts el que sentim i el que volem, ens hem de buidar de tot el que crèiem ser, desfer-nos de tant d’equipatge, mirar la nuesa i reconèixer les virtuts i les misèries que ens han fet qui som.

Potser llavors podrem intuir –del tot mai no ho sabrem- no només com volem viure, sinó també com volem morir. I encara que mai més no recuperarem aquella idea de llibertat de quan encara no l’exercíem, podrem mesurar, com mai no ho havíem fet, cada un dels gestos amb què construïm la vida, …i cada una de les paraules.