Entrades

Muts i a la gàbia!

Fa uns mesos, vaig tenir el goig que la Vicenta Llorca em convidés a participar en el XXI Homenatge a la Paraula, una activitat que organitza el CEIC Alfons el Vell i que es fa a la ciutat de Gandia. Aquesta activitat que combina la paraula escrita i el teatre, cristal·litza en una representació que es farà avui mateix al Teatre Serrano de Gandia i en l’edició d’un llibre en el qual hi hem participat diversos autors a partir d’un eix comú.

El tema que es proposava enguany gira a l’entorn de la crisi del pensament crític actual i ha donat com a resultat un volum que es presentarà d’aquí a poca estona i que amb el títol Diguem no! ha editat el CEIC Alfons el Vell.

Tot i que m’hauria agradat, aquesta vegada no he pogut anar a Gandia a participar en la festa del XXI Homenatge a la Paraula, per això m’hi uneixo des d’aquí publicant el text que vaig aportar pel llibre i que es titula Muts i a la gàbia. Aquí el teniu:

Cada dia més, la veritat és una construcció. A mida que ens allunyem dels fets, la memòria es torna més confusa i és més fàcil, per tant, de tergiversar. Sense testimonis, el relat depèn més de la intencionalitat de qui el fa que no pas dels fets objectius que es narren. A més, aquells que ens haurien d’informar amb rigor, difícilment ho fan.

Dels mitjans d’informació ara en diem de comunicació i aquest canvi de nom no és innocent, sinó que aclareix quins són els objectius dels seus amos. Si la informació es basa en allò que passa, la comunicació ho fa en allò que es vol dir i en obviar, és clar, allò que no. No és estrany, per tant, que les facultats de periodisme s’anomenin ara de de la Comunicació i que en surtin tants pseudoperiodistes que en lloc de dedicar-se al món de la informació es dediquin a l’espectacle televisiu, un sector especialitzat a aprofitar les misèries humanes per cuinar programes-gasòfia i elaborar continguts de mal gust que embruteixin la consciència dels espectadors.

Poders polítics, institucionals i econòmics de tota mena tenen ara caps de premsa que filtren la informació per treure’n el màxim rèdit polític i comercial. Les televisions i les ràdios, també els diaris, són propietat de grups empresarials que amb ramificacions al món de la política i del diner en fan ús per obtenir el major benefici possible. Sense publicitat els programes cauen de la graella televisiva i els diaris tanquen. ¿Quin és, per tant, l’objectiu prioritari d’aquestes empreses, informar del que passa o la informació -sovint poc contrastada- només és el suport d’una quantitat ingent de missatges publicitaris?

Si el periodisme ja no és fiable, què ens queda que ho sigui per conèixer la veritat? És difícil de saber. D’entrada penso en la universitat, però tampoc sembla que aquest sigui un lloc on avui es cultivi gaire la consciència crítica necessària per qüestionar-se tot allò que ens afecta. S’excel·leix en l’àmbit de les ciències i les tecnologies, camps que considerem útils perquè també són lucratius, però no passa el mateix pel que fa a l’estudi de l’art, la història, la filosofia o les filologies (de l’anglès només interessa tenir-ne un coneixement pràctic, però no aprofundir en la seva literatura). Aquestes disciplines pateixen un descrèdit que les està relegant fins al punt que ja hi ha -també a la universitat- qui proposa limitar-ne l’estudi o fins i tot eliminar-lo.

Res no és casual: sense llenguatge no hi ha pensament. Però si a més hi afegim criteris economicistes que amb l’excusa dels costos pretenen dictar que s’ensenya i que no, el neoliberalisme ho té fàcil per fer de cada un de nosaltres una baula perfecta i alhora rebutjable del sistema. Ens volen amb una bona formació tècnica, sí, però sense la formació humanística que ens ensenyi a fer-nos preguntes. Tot allò que posi en qüestió la productivitat és una nosa i preguntar-nos els perquès de tot plegat posaria en perill la maquinària del sistema. Per això cal, també, emmudir els intel·lectuals i els artistes. I el més trist és que aquesta feina bruta la fem nosaltres mateixos quan mediatitzats per la peresa intel·lectual, en desacreditem l’obra. A més, a banda d’alguns irreductibles, també hi ha pretesos intel·lectuals que divaguen desorientats i n’hi ha -fins i tot- que ja s’han descarat i per no perdre cullerada justifiquen la preeminència de les elits blanques, les guerres preventives o la nefasta i uniformadora globalització.

La veritat se’ns presenta a cada passa que fem, però el bombardeig constant d’estímuls que rebem des d’internet i la TV deformen la nostra visió del món alhora que ens ensinistren. Ambdues fan a la perfecció una funció de control social i des d’ambdues se’ns inocula, també, la por de ser aquestes dones i homes que ens miren amb desesper des de la pobresa i el dolor, els desclassats del segle XXI. Hem acceptat que algú pagui els plats trencats del capitalisme salvatge, però millor que no siguem nosaltres i per tant, com ens deien de petits: Muts i a la gàbia! I així estem, muts i engabiats, ja sigui per covardia, per desídia o potser perquè ja ens està bé. Només admetre-ho i saber que ens passa pot vacunar-nos contra tants sense sentits i donar-nos el coratge de mirar la realitat als ulls quan aquesta ens reclama des dels caixers dels bancs reconvertits (quina curiosa paradoxa) en refugi dels sense sostre durant la nit o des d’aquesta mar de morts en què hem convertit la Mediterrània.

Cap paraula no és innocent, per això no només se’ns dificulta l’aprenentatge de la llengua (literatura, per a què?), sinó que hem caigut en la trampa de creure que amb 140 caràcters n’hi ha prou i permetem que el discurs de la modernitat empobreixi i maquilli la realitat. Potser ja no calgui que els esperem, ni els intel·lectuals ni ningú altre que ens salvi, però sí cal que amb urgència ens reapropiem del llenguatge i tot el que aquest conté per a poder distingir allò que és aparença de veritat d’allò que és real. O això o muts i a la gàbia!

 

Coses que fan por

És difícil parlar després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la proximitat ha fet que ens colpissin més que quan només els veiem per la tele. Tot i així, i encara que no gaire ben lligats, vull exposar alguns pensaments esparsos que aquests dies em volten pel cap. Aquí els teniu:

  1. Tot i el #NoTincPor que es va sentir a la concentració d’ahir a la plaça de Catalunya i que després hem repetit per tot arreu, la por hi és. Penso, però, que no ens fa cap mal que hi sigui, entre altres raons perquè és evident que la barbàrie dels atemptats de les Rambles i de Cambrils ens ha fet prendre consciència plena de la inseguretat en la qual es viu al nostre món, i no només a Europa, també i sobretot als països de l’Àfrica i als de l’Orient.
  1. En segon lloc, tenir por no ens ha de fer sentir malament, és absolutament lícit aquest sentiment davant de la crueltat amb que els terroristes actuen. Una altra cosa, però, és que la por no ens ha de paralitzar, sinó que molt al contrari ha de servir per ajudar-nos a actuar amb prudència, és a dir, a mesurar les nostres accions i les seves possibles conseqüències. Més d’una vegada confonem el no tenir por amb la beneiteria o amb l’execució irresponsable d’accions que no aporten res més que l’exhibició ridícula de testosterona. Tenir por és bo si ens ajuda a pensar el què i el com. Qualsevol persona que hagi hagut de fer una acte de valentia, ho ha fet sobreposant-se a la por que duia dins.
  1. És evident que les actuacions dels terroristes obeeixen a motivacions que són lluny de les creences religioses o de les idees polítiques, si no fos així viuríem tots en una guerra oberta. Molt més enllà del que creiem o pensem o, fins i tot, de la nostra formació, l’assumpció dels conceptes del Bé i del Mal també hi té molt a veure. Per a què algú mati despietadament algú altre (i penso en molts tipus de terrorisme, no només el que ens acaba de colpejar) hi ha hagut d’haver en la ment del terrorista algun mecanisme que trenqués el sistema de valors morals que ens porten a saber distingir allò que està bé del que no ho està i que, a més, el confongués suficientment per arribar a creure que feia el correcte assassinant  persones a vegades anònimes i a vegades conegudes. És molt interessant escoltar les reflexions d’antics terroristes que expliquen, després de penedir-se’n, els mecanismes mentals que els portaven a cometre assassinats.
  1. ¿Hem d’assumir que la globalització comporta també que la violència no estigui focalitzada en uns llocs concrets? ¿Són suficients les raons d’exclusió social o cultural per explicar que algunes persones decideixen atacar-ne d’altres i matar-les? Són preguntes que em faig des d’abans d’ahir i que no sé respondre. Em venen al cap, però, algunes idees que em fan pensar en les analogies entre aquests nois que van cometre els atemptats de Barcelona i Cambrils i el cas dels joves nord-americans que disparen contra els seus companys d’institut: l’edat, la insatisfacció, l’aïllament, la incapacitat de patir per aconseguir allò que es vol, la manca d’escrúpols, la necessitat de sentir-se forts o, fins i tot, la pressa per assolir una certa fama o per arribar al paradís… No em sento prou preparat per analitzar-les, però si que em sembla que seria interessant estirar d’aquest fil.
  1. A banda del temor a què hi hagi més actes de terrorisme i de les precaucions que calgui prendre per enfrontar-s’hi, el que ara més por em fa és el repunt del feixisme agafant com a excusa el que ha passat. Aquesta mateixa tarda he rebut, d’algú que em coneix poc, una convocatòria de manifestació que diu: Domingo, 12:00, concentración frente al Congreso. Que quiten todas las ayudas a los musulmanes, estamos dando de comer a sus hijos para que maten a los nuestros. Basta ya. Pásalo. Quan li he replicat que no hi estic d’acord i que això que m’enviava era feixisme, s’ha sorprès dient que no m’entenia… Doncs sí, això és el que realment fa por, potser més que no pas el grupuscle de falangistes que ahir a la tarda es van intentar manifestar a les Rambles. Perquè les persones que envien coses com la que us he referit, més tard o més d’hora acabaran justificant la violència no només dels antics sinó també dels neofalangistes que ja ocupen escons al Parlament. I això sí que fa por. Una por, però, que ens ha d’empènyer a combatre-ho amb el cap clar i impedint, sense cedir ni un mil·límetre, que ningú sigui menystingut ni maltractat per la seva religió o el seu aspecte, fins i tot intervenint en qualsevol conversa amb els veïns, a la parada del mercat o allà on sigui en la qual hi surti allò de Jo no sóc racista, però… Aquesta mena de feixisme latent entre la “bona gent de casa” és el pitjor dels perills que ara podríem patir.
  1. Deixem que els Mossos facin la feina que nosaltres no podem ni hem de fer, deixem que els filòsofs ens ajudin a pensar com enfrontar-nos als reptes que suposa la internacionalització de la violència, exigim als polítics que legislin pel bé de tothom sense exclusions i nosaltres, amb coratge, plantem cara a qualsevol brot d’aquest feixisme de baixa intensitat que prova de fer niu entre la gent. Combatre’l és la millor manera de vèncer la por i de mantenir la llibertat i la dignitat.