Entrades

Un gran goril·la pensarós

Hi ha a Barcelona dues exposicions de l’immens Miquel Barceló que cal visitar. La primera és a l’Arts Santa Mònica, es titula ‘Barceló abans de Barceló, 1973-1982’ i acull obres del primer període del pintor, dels moments d’aprenentatge amb la matèria i amb els pigments que la matèria desprèn, del re-coneixement de la natura i el paisatge després d’haver deixat enrere la infantesa i del coneixement de l’home que habita en el pintor. La segona, que es pot veure a CaixaForum i es titula ‘La solitude organisative’, conté obres del període comprés entre 1983 i 2009, quan Barceló ja no tentineja i avança com una força imparable pels móns de la pintura i del coneixement.

Veure-les totes dues seguint la cronologia proposada ha estat una experiència tremenda. Des de les sèries de caixes de matèria que s’exposen al començament de tot fins arribar al gran goril·la pensarós del final, es produeix un crescendo d’emocions estètiques que et va seduint, però sobretot s’entra en el discurs personal del pintor ja que, com qui no vol la cosa, Barceló desplega davant de l’espectador tot el seu pensament en forma de volums i línies, de colors i textures, d’emocions que sovint no hi caben en els quadres i s’escampen més enllà de la tela com si et vinguessin a buscar.

Pebrots i tomàquets, papaies, pollastres, cabres, pops, animals salvatges, llavors, cranis, argiles, el propi cos del pintor o les gents de Mali poblen el món pictòric i vital d’aquest home que, com un volcà que la terra no pot contenir, es desborda i se’ns ofereix. I ho fa de tal manera i amb tanta sinceritat que, veient la seva obra, es té la sensació d’estar observant el moll dels seus ossos.

Hi ha moltes pintures que em van xuclar la mirada mentre recorria les exposicions. Però ara que ja fa dies que les vaig veure, reconec que n’hi ha algunes que encara em ballen pel cap, com ara La travessia del desert, les aquarel·les, les pintures fosques i, sobretot, aquest gran goril·la que ens mira entre abstret i pensarós i que Barceló -explica- va desdibuixar a partir d’unes taques de pintura sobre les quals hi va fer un munt d’incisions per traçar les línies que ara hi veiem.

Al mateix temps que penso en aquesta tècnica que va emprar el pintor, consistent en buidar en lloc d’omplir, me’l miro i remiro aquest goril·la i m’impressionen la quietud i la serenitat amb què ens mira passar mentre sembla pensar el món. I una cosa i l’altra em fan pensar en la necessitat de desdibuixar les nostres vides excessives i en la necessitat, també, de desaprendre Occident i tornar a començar.

[13 de setembre de 2010]