Entrades

Estrip

Les fogueres del matí, ensopides i indecises. Les fumeroles a la vora del camí. Les canyes que s’ajeuen sobre l’aigua. Les despulles dels salzes i el riu com un vidre bast. Les pedres tan mal amuntegades com els dies. La carena de la muntanya que marca els límits de l’aquí. El pes del cel. Els colors massa esmolats de tant de fred com fa. Aquest fred com de granit que ens llasta. Aquest fred que com s’estripa una camisa molt portada, avui ens estripa l’ànima.

Caliu

Les ombres del pi que vas talar l’any passat. Les branques que es retorcen i crepiten. Llenya que s’encén i crema com es cremen els estius. El ball victoriós de les flames sobre la matèria. El carbó i la cendra que se’n desprèn i encoixina l’hivern. L’impuls de llençar-se al foc sabent que mai res no comença del no-res. Aquest tió que crema i escalfa les mans de qui heretarà la terra. I el caliu, aquest caliu de fornal, vermell, que et crida des del ventre gràvid del foc.

Tots Sants

I després dels esclafits de l’estiu, com si s’hagués de deixar anar del calze una rosa es vincla sobre un fons negre una tarda inclement de novembre. La pell encara rosada i groga dels pètals és plena de taques i un perfum endolcit, com de vellut, es desprèn discretament de la corol·la mentre el fred ha començat a rostir-ne les vores. Diu que s’acosta un altre hivern i ara el pare ja no hi és. Batega en silenci al cor del temps. Són llargues les nits i ja fosqueja.

Gelor

Les filas prietas i l’aspror vella i bruta de les banderes. La mirada carregada d’ira del senyor mestre. El cap cot sota la fúria ronca del càstig. El pes dels segons a les busques del rellotge. Les veus del carrer mentre fosqueja. La humitat de novembre que regalima dins teu. Darrere els vidres, un horitzó fet només d’hivern. Les mans balbes i els penellons. La mossegada continguda de la ràbia. Les tenalles de la por com la gelor que exhalen les boques dels morts.

Llum groga

No t’havies tret, encara, la gelor

del cementiri que ja respiraves,

novíssima, la llum de la mimosa.

Aquest matí, al peu del nínxol,

retallant els blau cels d’hivern,

àcida i groga s’obria la llum.

Ha florit la mimosa o l’esclat del groc

Ha florit la mimosa, ara sí. Enguany ha trigat més, l’hivern ha estat molt fred i tot i que encara no ens hem tret la gelor dels ossos, avui escampava un groc tan net que se’ns omplia la mirada de ganes de viure. Les mateixes ganes que després de les darreres pluges han començat a empènyer la terra, ja feta saba, per regalar-nos tanta llum.

Ha florit la mimosa i en durem unes branques al cementiri perquè no oblidem els nostres morts, perquè la mimosa ja vivia als seus ulls abans d’ara i, també, perquè cada any la seva florida era motiu d’alegria i el senyal que havíem tornat a vèncer l’hivern. Al cap d’avall, viure és sobreviure a l’hivern o, dit d’una altra manera, tenir la valentia d’enfrontar-se als embats de tot allò o de tot aquell que ens vulgui sotmetre la voluntat de ser i de viure com qui som, lliures, i no com se’ns imposa.

Per això, avui que ha florit la mimosa celebrem l’esclat del groc per damunt de la foscor i el fred de l’hivern, però a l’hora mantenim ben viu el record de totes aquelles persones que malviuen sense llibertat a la presó després d’haver-se atrevit a empènyer un temps nou que ens permeti escapar de la podridura. Per ells, pels nostres fills i per la nostra dignitat cal que sapiguem aprendre dels senyals de la terra i que demostrem, com la mimosa, el coratge de resistir les fredorades i ens atrevim orgullosos a perfumar l’aire amb aquest aroma de groc de vida que ens omple els pulmons i la mirada també aquest febrer de 2018.

PS: Llibertat per Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, pels joves d’Alsasua, per Pablo Hasél i els 12 rapers, pels imputats de Som 27 i més i, també, pel President Carles Puigdemont, per Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig. (La llista és llarga i pel que sembla ho pot ser més. Per això, si encara no heu entès de què va la cosa, si encara teniu dubtes: pregunteu-vos si això és el que pertoca a una societat i a un estat on se suposa que els drets democràtics són el pal de paller de la convivència?)