Entrades

Matí de Nadal

Encara amb el reflux dels malsons i la consciència enterbolida. Encara amb el que en queda de la nit, tan sense ànima com un foc fet de cartrons o el vaivé mecànic dels respiradors, com la soledat al calabós o com aquest fred humit de mar endins que mata qui fuig de la mort. I tot i així, des de la vora te’l mires fascinat aquest marejol d’escuma que et desvetlla com un baptisme de sal i aigua. Te’l mires i jugues a què el sol del matí de Nadal, encara dèbil, desfà les restes de la tenebra i tot ho omple. Te’l mires i penses que voldries ser algú millor. Abans, però, hauràs de perdonar-te. Potser això formi part del misteri, no ho saps. Sí que saps, però, que tot i no ser creient un any més el matí de Nadal t’inquieta i t’atrau com l’horitzó, com les preguntes sense resposta o com els colors que t’omplen el buit.

Volar

T’has fet gran i fas com si no, però encara arrossegues el llast d’aquell nen acomplexat que vas ser. Ho eres, sí, acomplexat i tímid, un nen atemorit que molt sovint se sentia a deslloc. No els comprenies aquells jocs a què jugaves una mica per força amb els altres nens ni entenies, tampoc, la necessitat de demostrar un cert grau de crueltat que se suposava normal quan éreu petits. Moltes vegades,  sobretot quan no eres capaç d’emular les seves proeses, et senties menys que els altres i t’avergonyia no ser prou valent per fer el que ells feien. Anar a l’escola tampoc no t’agradava, hi feia fred i temies la ira del senyor mestre, però hi anaves convençut que havies de ser obedient. Se’t feia molt difícil entendre el món dels adults amb qui convivies. Senties que tot plegat era com si s’hagués produït un error o hi hagués hagut una confusió i aquell no fos el lloc on havies de ser. Potser per això tenies aquella dèria d’anar sol i amagar-te en alguna raconada des d’on veies passar els homes que anaven i venien de la feina, les dones amb els cistells, els nens amb les bicicletes… Des del teu amagatall veies passar la tarda i era una mica com si durant aquelles estones aconseguissis fugir. No sabies de què ni de qui, però era un temps durant el qual sortir del món dels altres t’acostava una mica a una mena de felicitat que s’assemblava a la que encara sents quan somies que pots volar. Sí, volar i ser alhora l’ocell i l’aire que el sosté mentre desapareix en la línia de l’horitzó, allà on les realitats i els desigs es confonen i res ja no pesa.

L’aspror de la sorra

Pesant com una llosa de vidre, la llum feridora dels migdies. L’horitzó, tèrbol i confós com un miratge. L’eco esmorteït de la memòria que degota als pous del temps, el compàs trist dels dies i el corc de la desesperança. Les fronteres traçades al paper amb un llapis vermell i gruixut com de sang. La pell cremada dels vells, les passes lentes dels nens i el rastre que deixen a la terra sota l’ombra de llurs mares i pares. Els murs inabastables de tanta presó i les figures sense rostre dels carcellers. El mar com un pressentiment i la certesa, enllà, d’una Europa acerada i freda que calla. I aquí el desert, el rovell i aquest rosec als cors, els ganivets de l’exili que llesquen les ànimes, l’aspror de la sorra a les parpelles…

Vèncer la por

Gairebé és negra la mar, la nit també ho serà. S’acosta la tempesta i mires d’escalfar-te l’ànim amb aquest darrer sol que encén la línia de l’horitzó sota un cel fet de clarobscurs, gris i dens, que es tanca damunt nostre. De l’aigua, tot i els raigs tebis de llum que et guien la mirada, puja un fred negre i humit com la fulla rellenta d’un ganivet oblidat al ras.

Penses en els dies difícils i incerts que han de venir i tot se’t figura, des del final de l’espigó, com aquest sol que crema presoner entre els núvols i l’horitzó, com aquesta brasa que es manté amb només un bri d’aire i de la qual no pots apartar-ne la mirada. Tot i la teva fragilitat, ara mateix, sembla que sigui l’única cosa que et pugui empènyer a vèncer la por.

Maricel

Només troba aire, la mà, es mou en el buit de l’absència. No hi és, ja no hi és qui justificava aquest desfici de tocar, d’olorar-ne la pell, de besar. Ja no és. Només la nebulosa estranya dels records que se superposen i et confonen i fan que a vegades en sentis la veu. Però no, alces la mà i la mà només troba el buit, el no res, l’absència i el no més absolut.

I et preguntes com serà quan tampoc tu no hi siguis, quan t’esvaeixis en el buit, sense una massa que t’empenyi cap a la terra, sense un cos que et lligui a les persones que estimes, ni tan sols aire, ni llum, potser només espai alliberat. Com aquest que ahir se t’obria al davant, sí, espai lliure, net, buit… Potser oblit com el de la son quan és plàcida i cap somni no la destorba, no ho saps ni ho pots pas saber, però hi penses i se t’acut que t’agradaria que fos com aquest tot i no res que ahir se t’obria al davant dels ulls.

Mai no ho sabràs si la teva absència és com ahir a la tarda la imaginaves, però mires aquests blaus sense límits i la imagines com aquest tot fet de cel i mar i horitzó, com aquest buit que tant t’atrau i que paradoxalment t’omple. Sí, així la voldries la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per sentir-te, sense dolor, en pau.

La força del vent

La força del vent retalla l’horitzó, més lluny que mai, i amb prou feines pots obrir els ulls sota aquesta llum, seca i blanca, que estripa l’aire.  El món és estranyament net davant teu, i buit. Tant com aquest cel i aquest mar que s’inflen i creixen plens de no res.  Sents la força del vent assegut a la sorra, i que se t’empassa el vertigen del paisatge.

L’horitzó que duus als ulls

Ha estat després que has entès que la poesia, al capdavall, no és cap altra cosa que una manera d’estar al món i de mirar aquelles veritats que et conflueixen a la pell i secretament la travessen com si aquesta fos, també, el territori màgic on el mar se’t dóna, l’espai indefinit on la platja no és res més que les línies fluides que l’aigua, la sorra i el sol dibuixen i desdibuixen a cada alenada, la llum que respires cada vegada que el mar s’enretira deixant, fins a la propera onada, el món en suspens.

I has après que la poesia és, també, aquest àmbit sense temps que et permet obrir la porta a totes aquelles corrents ocultes que t’habiten però que, encara sense nom, no saps dir. És per això que és el territori de la valentia, l’únic que et permet capbussar-te en l’inconegut del paisatge per escapar dels camins i emergir en l’horitzó que duus als ulls.

Perímetre

Llegit a El signo del infinito y la felicidad, al suplement Babelia d’El País, ahir dissabte:

“Cada hombre es el centro de una circunferencia cuyo perímetro es el horizonte…”

Clara Janés dixit.