Entrades

Collir un tomàquet…

Menjar-se un tomàquet ben amanit, mossegar-lo i sentir que la boca se t’omple de les sensacions que de nen havies viscut a l’hort (el sol, les olors de la terra, l’aigua que corre…) és un dels plaers que ens reserva l’estiu. De fet, la certesa que ha arribat l’estiu la tinc quan el meu pare em porta els primers tomàquets de la temporada i els obrim i ens els mengem amb només un pessic de sal i un bon raig d’oli.

Per això em va agradar que en lloc de plats molt elaborats i sofisticats, quan fa uns dies vam anar a sopar a casa de l’Esteve, allò que amb més èmfasi ens va oferir van ser uns tomàquets amanits. Se’l veia que n’estava orgullós del producte que volia que tastéssim i de seguida vam comprovar que aquell orgull era ben guanyat, tant per les bondats del producte com pel fet que allò que ens estava oferint no provenia de cap lloc exòtic ni de cap botiga de delicadeses, aquells tomàquets que menjaríem per sopar els havia cultivat el seu pare a l’hort de casa.

Amb la industrialització de l’agricultura i les presses, passa poques vegades que allò que mengem ens acosti a la terra. Però el vespre del qual us parlo, menjar-nos una safata de tomàquets de diverses menes, cadascuna amb la seva aroma i textura i el seu gust diferents, ens va fer sentir bé com si combreguéssim amb els paradisos de la infància, aquell món allunyat d’enganyoses virtualitats que ens ensenyava amb els sentits qui érem. Han passat molts anys per a què ho entenguéssim, però ara sabem que som la memòria d’uns gustos, d’unes olors, d’una llum…

Menjar-nos aquells tomàquets cultivats amb saviesa i paciència, olorar-los i deixar-los reposar sota la volta del paladar abans d’empassar-se’ls, no només ha estat un dels plaers de l’estiu, sinó que ha servit també per recuperar a través del gust i de l’olfacte sensacions que tot i que a vegades sembla que les haguem oblidat, les portem allotjades en algun racó dins nostre. I quan aquestes afloren, és una mica com si revisquéssim –semblants a la pell embrunida de l’estiu- les hores felices de la infància.

No puc explicar amb precisió el gust ni l’olor del que vam menjar, però sí que puc deixar-vos un poema de El llibre que llegies que parla d’una menja que tot i que sembla molt humil, conté tota la complexitat de la terra, del sol i de l’aigua i, sobretot, la saviesa ancestral del pagès. Llegiu-lo i segur que entendreu el que vull dir. Es titula A L’HORT:

 Collir un tomàquet a l’hort
i endur-se a les mans l’aspror
encara terrosa de la tomaquera.
 
Rentar-lo a raig d’aigua
quan comença a córrer l’aire
i la calor ja no ofega.
 
Amanir-lo amb la saviesa
de qui sap els secrets de la terra
i la mida justa de les hores.
 
Dur-se’l a la boca i mossegar-lo
i mastegar l’olor del pare
mentre al rec hi corre encara l’aigua.
 

Arròs amb conill

Quan he sortit al pati a collir figues -de l’hort dels avis en queda una magnífica figuera de coll de dama- m’ha sorprès la sentor de les que ja començaven a agrejar al terra. Lluny de repel·lir-me, aquest punt d’agre que hi havia en l’aire m’ha resultat tant proper que m’ha agradat. De cop i volta, també he recuperat el record de les olors del setembre quan era un nen de poble: l’aire espesseït pel most quan passaven els carros amb portadores de raïm camí de les premses, la barreja de pols i suor dels matxos, l’aroma del moscatell quan rebentava ple de sol i sucre a la boca.

I ara, a mida que em vaig fent gran, cada nou setembre és més ferma la creença que si n’hi ha cap de paradís, aquest s’amaga en les olors i els gustos de quan vam ser petits. Per això no m’estranya que avui, que la M. està cuinant un arròs amb conill com el feia la iaia Leonor, el meu fill i el meu sogre estiguin esverats com ho estan. Sentir les olors del món on hem nascut i crescut, tornar-lo a degustar és un acte ple de màgia. Sobretot com quan -com passa avui- a les mans de la M. s’hi poden percebre també les de la iaia Leonor.

Un home distint

Sí, sí que hi sóc, encara no he fugit. El que passa és que hi ha feines que no volen soroll i per això fa dies que no em sentiu piular. He passat un grapat d’hores de l’estiu garbellant paraules damunt l’escriptori, mirant d’enfilar-les una rere l’altra a puntades de llapis i cops de teclat. I encara que no acabo de saber què en sortirà d’aquest teixir i desteixir una mica obsessiu que m’ha atrapat, quan passi el temps ja es veurà si se’n pot treure algun profit.

Mentrestant, quan se m’encalla algun nus, alço el cap i me’n recordo d’Ell que deu ser a l’hort fent una feina prou semblant, teixint arrels i terra a cops d’aixada o d’arpiots. Però a diferència del que a mi em passa, Ell sí que sap que vol i cap a on va i fa els gestos precisos i exactes que -si el temps hi ajuda- el duran a collir el profit nodridor del seu esforç. Sovint em pregunto si hi ha res més savi que aquest saber fer fruir la terra i l’aigua.

Als vespres, mentre Ell rega, jo llegeixo. Entre tot el que darrerament he llegit, m’he entretingut especialment en una novel·la que tenia pendent de feia temps. Potser ja l’heu llegit, però si no ho heu fet us recomano vivament que llegiu Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera. Sempre he defensat la seva poesia, però ara és la seva narrativa que m’ha entusiasmat. Llegint Illa Flaubert he passat algunes de les millors estones d’aquest estiu. I de mostra, un fragment:

“El que més li plaïa, després d’aquells anys de ja no viure al poble entre la gent de sempre, era aquella sensació meravellosa d’haver-se esvanit en ell el concepte d’edat. Ja durant els primers en què vivia al port, havia constatat que era aquell un tema del qual allà ningú no parlava, connivent que devia estar la marineria de no ser els aniversaris la referència més adient per a mesurar unes vides que depenien més de la mar que d’uns procesos de decadència. D’edat, al port, només se’n tenia a partir dels cent anys i, des de l’altre extrem, a partir del néixer i només fins que amb la primera comunió es deixava de ser infant. La inexistència d’aquella pauta atorgava al temps una dimensió nova molt dins la línia oberta que ell perseguia, i s’hi sentia inserit, lliure, sense punts de referència, com es sentiria un peix habitant totes les mars del món. Aquella eliminació de fites, assumida per la gent del port d’una forma tan natural, reconvertia aquell antic concepte de cadència del temps, al qual havia estat acostumat, en una amplària que ho vinculava tot a la idea de paradís. De part seva, ja sobirà de l’illa des de feia moltes tempestes i encara més calmes, es sentia desempallegat del vell hàbit de mesurar la vida, que ara trobava mesquí, i havia assumit aquell més distret sentir del transcórrer amb la mateixa naturalitat amb què la gent del port el portava a la sang. Avesat a no tenir miralls a la caseta del far, la seva imatge només existia per als altres, i, en pensar en ell mateix, havia de recórrer, per a imaginar-se, a les faccions sobreviscudes en una memòria antiga a les quals ni posava esment a fer uns retocs. Tot i això, tot i seguir creient-se de cara tal com fou en la seva primera vida de fill consentit de família benestant, constatava que el seu aspecte havia canviat tant que, pensava, pocs coneguts d’aquella prehistòria seva haurien estat prou perspicaços per identificar-lo. La seva pell, ara feta un regruix, colrada pel sol, l’aigua de mar i l’aire iodat, res no tenia a veure amb la d’abans, esblanqueïda i quasi transparent. Tenia ara, li agradava pensar, el mateix color de ‘bronze antic’ del qual s’havia vanat Flaubert arran del seu llarg viatge per l’Orient. Quant a la veu, que amb el tabac i la ginebra consumits a dolls havia esdevengut un poc ronca, més baronívola, en res no recordava aquella altra més neta i alta de to amb la qual l’home esvelt que havia estat aconseguia subratllar matisos que, des de la passió que posava a ensenyar literatura, considerava imprescindibles per a fer entrar els vailets dins la medul·la d’una bella frase. Quant a l’aspecte físic, es trobava un poc més baix d’estatura del que era abans, i era conscient de tenir ara una forma de caminar, remodelada per l’avés de fer-ho damunt les roques, que distava d’aquella altra, tan elegant, fins al punt de poder ser considerada, en rigor, la d’un home distint.”

[Miquel Àngel Riera: Illa Flaubert, Ed. Destino, col. l’Àncora, 25; Barcelona, 1990]

PS: I després d’acabar la novel·la, m’he adonat que el seu rellotge i el meu no avancen al mateix ritme, que Ell encara alça la mirada i sap dir sense por d’equivocar-se quina és l’hora del dia, no la dels homes que vivim pendents de tantes i tantes coses que a Ell li són supèrflues. Potser sí que Ell és també, sense necessitat de saber-ho, un home distint.