Entrades

Pessebre

No n’és de creient, però no entén el Nadal sense fer el seu peculiar pessebre i un any més ha desenterrat del fons d’un armari la caixa on hi guardem les figuretes de quan era petit. Primer col·loca l’estable amb el naixement i a partir d’aquí tota la resta: àngels, pastors i pastores, els Reis, pagesos, animalons de corral, un riu, muntanyes, arbres, una masia llunyana… I al final, tot de llumetes que escalfin la nit d’aquest éssers diminuts que Ell es cuida de ressuscitar un cop a l’any perquè ens facin companyia quan l’enyor és més cru.

Quan l’acaba ens crida al menjador per ensenyar-nos-el. I tot i que sigui un pessebre sense pretensions, sempre aconsegueix que ens el mirem amb una il·lusió nova i antiga alhora mentre apaga la llum del sostre i encén només les llumetes càlides i menudes del pessebre. Ens el mirem en silenci i durant uns segons, immersos en el recolliment de l’instant, descobrim que la senzillesa i la humilitat del pessebre ens donen les claus per defugir les mesquineses que ens embruten la vida i per recuperar, per contra, la força de lluitar pel que és just i la voluntat de ser generosos amb qui hagi tingut menys fortuna que nosaltres.

Aleshores deixo que les llumetes se m’enduguin pessebre endins, faig una respiració fonda i després me’l miro, a Ell que sense ser creient i ni tan sols haver estat batejat és qui a casa manté viva la il·lusió del pessebre sense obeir el mandat de cap església ni de ningú. Per saber estimar no li ha pas calgut i això és, exactament, el que fa que m’adoni del tot que ja és Nadal.

Des de l’altra banda…

Llegit a Solenoide:

“Pensava molt sovint que el món també s’ordena, amb les seves tres dimensions, en un trompe-l’oeil igual d’enganyós davant l’ull infinitament més complex de la nostra ment, amb els dos hemisferis cerebrals que copsen el món des d’angles lleugerament diferents, de manera que, combinant el raonament analític i la sensibilitat mística, la parla i el cant, la felicitat i la depressió, l’abjecció i la sublimitat, s’esbadella davant nostre la meravellosa poncella de roser del món en quatre dimensions, amb els seus pètals perlats, amb la seva felicitat pletòrica, amb les seves superfícies cúbiques, amb els hipercubs dels seus volums. Com si l’embrió no creixés dins el ventre de la mare sinó que vingués de molt lluny, i només la il·lusió de la perspectiva el fes semblar cada vegada més gran, com un pelegrí que es va apropant per un camí desert. El pelegrí que, després de creuar la cresta ilíaca, s’albira a la llunyania, primer com un infant de pit, després com un nen, després com un adolescent i, finalment, quan te’l trobes davant per davant i et mira als ulls, et somriu com un vell amic, des de l’altra banda del mirall, que per fi t’ha retrobat.”

Mircea Cārtārescu dixit.

Vinyes verdes

Aquest matí, les vinyes encara eren verdes. Com si volguessin aturar la vida, semblava que es resistien a deixar entreveure que l’estiu ja s’acaba. Però ha refrescat i de bon matí no fa nosa el jersei. I ara que la tarda s’imposa, el sol travessa els ceps i amb compte, com si tingués por de ferir-los, els omple d’una llum obliqua i dolça.

Encara són verdes les vinyes, però el raïm ja és collit i als cellers el most comença a reposar, en silenci, a l’espera d’una vida nova. Nosaltres, en canvi, fem com si no ens n’adonéssim que el temps se’ns acaba, però l’aire de tardor ens eriça la pell i distrets ens freguem els braços mentre vivim, encara, immersos en la il·lusió d’una primavera sense fi.

 [20 de setembre de 2011. Fotografia d’Albet i Noya]

Il·lusions i veritat

Arran de la frase “También la verdad se inventa” d’Antonio Machado, llegida a Nebuloses, un dels blocs que segueixo amb atenció des de ja fa temps, em venia al cap aquesta reflexió:

És cert que cadascú de nosaltres és un assaig de veritat, però també ho és que l’única veritat que ens és comuna a tots només la sabrem al final. Per això ens és tan bo, encara que no siguin veritats absolutes, construir il·lusions i mirar de viure en elles. Perquè si tenim la sort que la il·lusió ens alimenti la vida més que no pas una realitat feixuga, ningú no ens ha de convèncer que no sigui més veritat la que ens envola que no pas la que ens llasta.