Entrades

Futur i dignitat (Contra Pablo Iglesias)

Tinc present que potser només sigui una anècdota i que no es pot generalitzar, però pel que fa a casa meva n’és molt d’important i al meu pare li va servir per entendre que havia arribat a bon port. Ell, el pare, és originari de l’Alt Millars, una comarca de la zona muntanyosa de Castelló a tocar de Terol. En va marxar, però, ben aviat, la duresa de la postguerra i la pobresa d’una agricultura gairebé de subsistència el van convèncer que si volia millorar aquell no era un bon lloc. De manera que del poc que tenia en va fer un farcell i marxà a fer la verema per mirar de guanyar-se alguns calerons. El destí, o qui sigui que el regeix, va fer que anés a parar a Sant Llorenç d’Hortons i que, jove i treballador com era, no li costés anar trobant feina fins anar a parar primer a Can Castany i poc després a Can Prats.

D’aquestes cases que sense tenir-ne cap referència li van donar feina en conserva no només molts i bons records, sinó també una gran estimació. I quan ens en parla, ens explica dues coses. Una, que el seu passaport era ésser treballador i voler fer bé les coses i que això li obrí sempre les portes a Catalunya. I l’altra, que el feu adonar que ja no era allà d’on venia i que d’entrada el sorprengué, és que quan entrà de mosso a Can Prats, a l’hora dels àpats en lloc de dinar a banda com més d’un cop li havia passat, el feien seure a taula amb els amos de la casa i al plat li posaven exactament el mateix, ni més ni menys, que a l’hereu del mas.

I això, que pot semblar una anècdota i prou, per a ell va ser il·luminador: havia arribat allà on volia ser. És veritat que havia de treballar fort, però no hi havia “señoritos” i tothom s’arremangava i treballava fort des de bon matí fins al vespre. Aquí -va veure i ens diu- si ets un home com cal ningú no et menysté, ningú no et demana si ets Puig o López, aquí si lluites et pots construir una vida digna, allà les coses no eren així… I ben aviat també va fer venir la seva mare i els germans.

Tot plegat ve a tomb de les declaracions, irades i carregades de demagògia, de Pablo Iglesias cridant als fills de l’emigració perquè ensenyin les dents. Una vegada més, el líder de Podemos ha fet una demostració absoluta del seu desconeixement de la societat catalana. I en certa manera s’entén que no ho sàpiga veure, el caràcter megalòman i egocèntric que desprenen les seves intervencions públiques li impedeix allunyar-se uns metres del seu propi melic i fer el primer que hauria de saber fer qualsevol polític: mirar i escoltar en silenci el món. Les solucions vindran després, primer cal observar i fer un diagnòstic acurat i cert de la realitat. Però no és el cas, vivim un moment que sembla que els mitjans de comunicació (TV, Internet, ràdio, etc.) ja no serveixin per mostrar-nos la vida sinó per construir imatges i projectar-les per confondre i dirigir el vot de la gent amb quatre proclames més pròpies d’un cabdill que d’algú que s’ha esforçat a conèixer els seus iguals.

En tot cas, Catalunya no és això que es pensa o ens vol fer creure en Pablo Iglesias. Si fos veritat el que diu, mai un senyor natural d’Iznájar (Còrdova) com José Montilla no hauria pogut ser president de la Generalitat de Catalunya. O més a prop, a casa meva, els avis i els pares no haurien pogut passar de la misèria a viure amb una dignitat envejable sense que importés l’origen. Probablement, el fet que Catalunya hagi estat des de sempre un lloc de barreja de cultures i de persones on la gent hi ha vingut i hi ve a treballar i no sigui un país acostumat a què Déu proveirà -i qui diu Déu diu el “señorito” o l’estat o Europa- ha fet que la gent, vinguin d’on vinguin, s’imbueixin d’un caràcter on el que compta no és el llinatge ni la classe ni les glòries caduques i casposes del passat. Catalunya és un país, els pares i els avis (tots immigrants) ens ho deixaren ben clar, on més enllà dels teus orígens o del teu nom el que compta és allò que fas.

El desconeixement no ha de ser excusa per cap polític (i si no és desconeixement és mala fe), però Pablo Iglesias i els seus acòlits no en saben gran cosa de la societat catalana, una societat que no és feta de bons i dolents com pretenen i que és tan plena de matisos que permet, i ningú no s’escandalitza, una abraçada entre els líders de dues formacions enfrontades com les CUP i CDC. Catalunya no és en guerra, però pel seu llenguatge bel·licós sembla que a Pablo Iglesias el beneficiaria.

Demà, immigrants de primera generació i fills i nets d’immigrants com som, serem a manifestar-nos a la Via Lliure a la Meridiana i el 27 de setembre els vots de casa es repartiran entre les CUP i Junts pel Sí. Ja sé que en Pablo Iglesias no ho entendrà, però la raó és ben senzilla: a més de feina i tantes altres coses, aquest país ens ha donat futur i dignitat.