Entrades

Collir un tomàquet…

Menjar-se un tomàquet ben amanit, mossegar-lo i sentir que la boca se t’omple de les sensacions que de nen havies viscut a l’hort (el sol, les olors de la terra, l’aigua que corre…) és un dels plaers que ens reserva l’estiu. De fet, la certesa que ha arribat l’estiu la tinc quan el meu pare em porta els primers tomàquets de la temporada i els obrim i ens els mengem amb només un pessic de sal i un bon raig d’oli.

Per això em va agradar que en lloc de plats molt elaborats i sofisticats, quan fa uns dies vam anar a sopar a casa de l’Esteve, allò que amb més èmfasi ens va oferir van ser uns tomàquets amanits. Se’l veia que n’estava orgullós del producte que volia que tastéssim i de seguida vam comprovar que aquell orgull era ben guanyat, tant per les bondats del producte com pel fet que allò que ens estava oferint no provenia de cap lloc exòtic ni de cap botiga de delicadeses, aquells tomàquets que menjaríem per sopar els havia cultivat el seu pare a l’hort de casa.

Amb la industrialització de l’agricultura i les presses, passa poques vegades que allò que mengem ens acosti a la terra. Però el vespre del qual us parlo, menjar-nos una safata de tomàquets de diverses menes, cadascuna amb la seva aroma i textura i el seu gust diferents, ens va fer sentir bé com si combreguéssim amb els paradisos de la infància, aquell món allunyat d’enganyoses virtualitats que ens ensenyava amb els sentits qui érem. Han passat molts anys per a què ho entenguéssim, però ara sabem que som la memòria d’uns gustos, d’unes olors, d’una llum…

Menjar-nos aquells tomàquets cultivats amb saviesa i paciència, olorar-los i deixar-los reposar sota la volta del paladar abans d’empassar-se’ls, no només ha estat un dels plaers de l’estiu, sinó que ha servit també per recuperar a través del gust i de l’olfacte sensacions que tot i que a vegades sembla que les haguem oblidat, les portem allotjades en algun racó dins nostre. I quan aquestes afloren, és una mica com si revisquéssim –semblants a la pell embrunida de l’estiu- les hores felices de la infància.

No puc explicar amb precisió el gust ni l’olor del que vam menjar, però sí que puc deixar-vos un poema de El llibre que llegies que parla d’una menja que tot i que sembla molt humil, conté tota la complexitat de la terra, del sol i de l’aigua i, sobretot, la saviesa ancestral del pagès. Llegiu-lo i segur que entendreu el que vull dir. Es titula A L’HORT:

 Collir un tomàquet a l’hort
i endur-se a les mans l’aspror
encara terrosa de la tomaquera.
 
Rentar-lo a raig d’aigua
quan comença a córrer l’aire
i la calor ja no ofega.
 
Amanir-lo amb la saviesa
de qui sap els secrets de la terra
i la mida justa de les hores.
 
Dur-se’l a la boca i mossegar-lo
i mastegar l’olor del pare
mentre al rec hi corre encara l’aigua.
 

Una bicicleta BH blanca

Quan en feies 7, t’expulsaven del paradís. Aquell any anaves a doctrina i per Corpus, vestit amb un ridícul uniforme blanc, combregaves per primera vegada, ja tenies –es deia- ús de raó. No sabies pas que volia dir que ja tenies ús de raó, però aviat et vas adonar que et costava fer res sense la por de pensar si era o no era pecat i que tot sovint, i passant molta vergonya, li havies de confessar al mossèn tot el que havies fet, dit o pensat.

No va ser d’un dia per l’altre, però en poc temps et vas trobar descavalcat del món en què havies viscut els teus primers set anys, i els misteris de la infància que fins aleshores havien regit la teva vida, es van esvair. Aquell home brut que t’havia fet tanta por era l’escura-xemeneies, no era pas l’home del sac, aquella llavor ingràvida que travessava l’aire no era un àngel a qui es podien demanar desitjos, i els Reis que arribaven aquí i allà i en una nit omplien de màgia tots els balcons de totes les cases de tots els nens, no eren pas qui tu creies que eren.
Quan Nadal va ser a prop, vas anar a buscar branques i molsa a la font de Cal Matador per fer el Pessebre. Però estaves una mica desconcertat i no sabies si com fins ara havies d’escriure la carta als reis o aquest ja era un acte absurd que no calia fer. T’hauria agradat tant aquella bicicleta BH blanca que havies vist, però els darrers mesos tot havia canviat, tenies ús de raó i el que fins llavors havia estat màgic havia desaparegut, era mentida.
Aquell desembre el teu pare te’n va parlar, d’aquesta i d’altres veritats, de perquè ell feia dues feines a l’hora, del que costava pagar el lloguer ara que ja no vivíeu amb els avis, del que volia dir ser rics o pobres –i vosaltres éreu més a prop dels segons que no pas dels primers-, d’acceptar que hi ha prioritats més importants que les joguines. Vas voler créixer i a contracor li vas dir que ja no la volies aquella bicicleta BH blanca, que ja eres gran i que ho entenies, que amb qualsevol cosa –una pilota, potser- ja et conformaves.
La nit del 5 de gener anàreu com sempre a esperar els Reis a l’entrada del poble i vas reconèixer per primera vegada aquells cavalls que tantes vegades havies vist a ferrar al costat de casa teva. Tot ho miraves d’una manera nova i estranya, sobretot els ulls dels nens, més petits que tu, que mai abans no havies vist com brillaven davant d’aquell miratge. Aquesta vegada, però, no tenies pressa de tornar a casa, ja no hi havia cap misteri per descobrir i t’hi van haver d’arrossegar. Quan tot just éreu al portal -semblava que el teu pare no volgués acabar d’entrar- vas reconèixer una veu que cridava el teu nom. Al tombar-te vas quedar meravellat i mut, era un dels patges que ajudaven els Reis a repartir els regals pel poble que baixava pel teu carrer a cavall d’una impressionant bicicleta, una BH blanca com la que tu havies somiat. En arribar a la teva alçada et va preguntar el nom, i quan es va assegurar de qui eres et va dir que aquella bicicleta te la duia a tu, que era teva. Abans d’atrevir-te a agafar-la vas mirar el teu pare i vas veure, als seus ulls, la mirada de tots aquells nens, més petits que tu, que esperaven plens d’il·lusió la màgia d’aquella nit.
Quaranta anys més tard, n’han passat moltes de coses i has viscut uns quants desenganys, però encara es manté impertorbable aquella llum blava de la mirada del teu pare, tota la màgia que vas sentir amb la teva bicicleta BH blanca i la certesa de què la nit d’aquest 5 de gener tornaràs a ser molt a prop del paradís.