Entrades

“A internet hi és tot…”

Escric el que segueix tip de sentir aquesta frase absurda i filla de la mandra que diu que a internet hi és tot i, també, mentre observo com reaccionem davant les successives novetats tecnològiques que se’ns imposen cada poc temps, ja sigui en forma de maquinari o en forma de software. Em fa l’efecte que veure com ens hi agafem o no, diu molt de nosaltres i que sense rebutjar-les d’entrada, abans d’incorporar-les a la nostra vida cal posar en quarantena algunes de les coses que el mercat ens posa a les mans.  M’adono, pel que veig entre els meus alumnes, entre els companys o pel que faig sovint jo mateix, que a l’hora de cercar informació i d’usar les noves tecnologies s’està produint un canvi de costums important. Aquest no és pas dolent en sí mateix, però hem de saber com això ens canvia. Si més no, per higiene  intel·lectual i vital.

Abans de la irrupció d’internet en les nostres vides, quan necessitàvem informació calia anar-la a buscar als llibres, a qui en sabia o a la realitat del nostre voltant. És a dir, calia executar una voluntat que ens treia de la quietud (cada dia que passa som més sedentaris) i ens conduïa a l’acció, és a dir, calia cercar, llegir, preguntar, escoltar o mirar al nostre voltant; i calia invertir-hi temps i esforç. Per contra, ara internet ens permet obtenir respostes immediates, la qual cosa –no ho negaré pas- és molt pràctica. Però si observem com ho fem, ens adonarem que quan hem resolt el dubte passem de pantalla i anem a una altra cosa sense que moltes vegades s’hagin produït els mecanismes que ens permeten incorporar i fixar en la memòria la informació que cercàvem.

Arribats a aquest punt -em refereixo a la manera com utilitzem internet com a font d’informació-, hem de plantejar-nos dues coses: la primera, és important fixar la informació com a coneixement en la memòria? I la segona, la velocitat a què ens acostuma internet, obtenint respostes immediates sense que hi hagi un esforç intel·lectual previ, no fa alhora que no hi hagi un procés de reflexió sobre allò que cercàvem? Al meu entendre, les respostes són clares.

La pressa amb què fem servir les noves eines de la informació ens aboca a un utilitarisme que ens dificulta la reflexió pel simple fet que hem caigut en la trampa de creure que la velocitat és un bé. Pel que fa a això, a la pressa i a l’utilitarisme, em permeto recomanar-vos la lectura dels filòsofs Josep Maria Esquirol (1 i 2) i Nuccio Ordine.

D’altra banda, i contràriament a una de les modes que plana per les aules d’ençà que la tecnologia hi ha entrat, em sembla que la memòria –i com a tal entenc l’adquisició de coneixement- és irrenunciable. Una persona que no fixi els coneixements, és a dir, que no aprengui (fins i tot en el sentit estrictament etimològic del terme) allò que cal saber i que hagi de recórrer a la xarxa cada cop que necessita informació, es veurà reduïda a un simplisme que es traduirà en absència de sentit crític, i allò que digui internet -o qui sigui que ho hagi penjat a les xarxes- ja li estarà bé. Com si d’alguna forma internet hagués substituit la paraula de Déu, no es farà preguntes. De l’anterior se’n deriva un dels efectes de tot plegat i qualsevol que tingui una certa trajectòria en el món de l’ensenyament l’ha pogut observar. El cas és que s’ha produït una disminució important de l’esforç a l’hora de cercar informació i que, també, ha crescut la despreocupació sobre la veracitat de la informació obtinguda.

Un altre efecte, és que massa sovint la nostra mirada està més pendent de les pantalles que de la realitat circumdant i això pot generar –ja se n’ha descrit algun cas- confusions entre la realitat virtual i la realitat física en persones poc formades. Aquest migdia ho pensava mentre veia a les notícies els disbarats que algunes persones fan darrera el Pokemon GO i em preguntava, de passada, fins on arriba el joc i on comença la manipulació de la gent. I em pregunto, també, per acabar, a qui és que convenen tots aquests canvis que ens fan creure que estem al centre del món perquè tot ve a nosaltres sense que ho anem a buscar? Fins a quin punt som conscients que una bona part del món que trobem a internet és fals o inconsistent? Qui se’n beneficia de la fascinació que ens produeix el món virtual que algú està construint per nosaltres sense que hi intervinguem de forma crítica?

Com sempre, el que importa no és l’eina, és l’ús que en fem i que aquesta s’adeqüi als objectius que ens haguem fixat sense perdre de vista la realitat en la qual vivim. No crec que les haguem de rebutjar pas les noves tecnologies, però si que hem de ser perfectament conscients de les seves virtuts i de les seves pegues i, sobretot, dels canvis que generen en les nostres maneres de fer i de pensar. Potser hauríem de tornar a llegir Fahrenheit 451 amb atenció i saber l’abast del que tenim a les mans. Potser llavors, només potser, aconseguiríem que no ens enredin els mercaders de la modernitat per la modernitat i no actuar com a mesells dirigits per les tècniques de control cibernètic.

Reivindicació de la paraula

M’agraden força les eines informàtiques, però fa temps que observo amb un cert escepticisme la desmesura amb què creix la importància que donem al munt d’instruments i aplicacions electròniques que colonitzen les nostres vides. Sembla que sense elles ja res no sigui possible i sentim una mena d’estranya orfandat quan no disposem de wi-fi o no tenim el mòbil a mà.

A banda de moltíssims avantatges en molts àmbits de la ciència, del coneixement i de les comunicacions, la innovació tecnològica comporta també alguns perills. I no em refereixo als més evidents com haver convertit les xarxes socials en el nou paper couché, sinó a d’altres que estan calant més fondo en l’estructura mental dels usuaris d’aquestes eines, també en la dels nostres estudiants.

A les aules s’han incorporat les anomenades Tecnologies de la Informació i la Comunicació i s’han convertit sovint en una eina fonamental pel professorat a l’hora de fer-hi classe. L’ús de presentacions amb imatges fixes i amb vídeos per acompanyar les explicacions del professorat ha crescut els darrers cursos d’una forma molt important i aquest èxit -potser no en som prou conscients- té molt a veure amb el fet d’haver substituït el pes de la paraula pel de la imatge. Això ha comportat que inconscientment molts alumnes hagin adoptat el paper d’espectadors a l’hora que han abandonat el d’imaginadors. En aquest trànsit es produeixen algunes pèrdues, fins i tot alguna que em sembla força greu. A l’adoptar el paper de simple espectador, l’alumne adopta una actitud passiva i comença a reclamar entreteniment fàcil, ja no ha d’imaginar en el sentit més literal del mot: crear imatges i crear-se alhora un univers mental propi.

Per contra, la lectura, tant si és literària com d’un altre tipus, no només obliga el lector a imaginar allò que està llegint, sinó que l’obliga a un esforç de reflexió i de comprensió d’uns signes que l’escriptor va utilitzar per dur allò que possiblement era concret al terreny de l’abstracció. I després, tot llegint, el lector fa el procés invers, recollir els símbols abstractes –les paraules, les idees- i acomodar-los a la seva vida, de manera que la concreció que d’un text en farà cada lector serà una nova creació, una nova vivència i, en definitiva, un nou posicionament crític davant d’allò que li ha estat transmès.

Dubto que passi el mateix quan donem als nostres alumnes productes tancats i acabats on la imatge sovint desplaça la paraula i em pregunto, a més, si realment els estem ajudant a desenvolupar una visió crítica de la realitat quan els donem solucions en lloc de reptar-los a enfrontar-se a les pròpies dificultats o mancances. Sé que el que dic és antipàtic, però fer fàcil el que no ho és ens porta més d’una vegada a equivocar-nos.

D’altra banda, internet i moltes eines informàtiques propicien una visió cada vegada més fragmentària del món. No és estrany, doncs, sentir moltes veus queixar-se que els alumnes, fins i tot universitaris, tenen un discurs cada vegada més pobre i desencaixat. Llegir ordenadament seguint el discurs que ens proposa un autor i construir poc a poc la història en el cas d’una novel·la o el coneixement en el cas d’un text científic, és un exercici que a la majoria d’estudiants no agrada. Els navegadors els han acostumat a saltar d’una pàgina a una altra constantment darrera d’estímuls que sovint no tenen res a veure amb allò que llegien, els permeten moure’s a gran velocitat i abandonar allò que d’entrada no resulta prou atractiu, però mentre ho fan es va perdent aquella habilitat que van començar a adquirir de nens quan els pares els hi llegien un conte cada nit. Llavors, sense que se n’adonessin, quan algú pronunciava les paraules màgiques i deia Hi havia una vegada… es posava en marxa un doble mecanisme d’imaginació i d’estructuració del discurs. Perdre aquests mecanismes pot resultar nefast perquè són, a parer meu, imprescindibles a l’hora d’entendre i explicar-nos el món on vivim. Sospito, però, que hi ha algú a qui interessa que els perdem i penso fermament que els docents no n’hauríem de ser còmplices.

No m’oposo a l’ús de qualsevol nova eina que m’ajudi a acostar el coneixement als alumnes i fer-ne un ús proporcionat m’ha estat molt útil. Però si que em preocupa veure com últimament triomfa un cert papanatisme que dóna per bo tot allò que tingui a veure amb les TIC sense que ens preguntem ni el com ni el perquè. Cal que davant de qualsevol novetat ens fem moltes preguntes, que no confonguem l’instrument amb la finalitat per a la qual ha estat creat i que no rebutgem el que és vell només perquè ho és. Per això reivindico, encara, la paraula i el seu poder i la seva força a les aules. Pel que he exposat fins ara i perquè no és una simple eina d’informació i comunicació, perquè no ens esclavitza com ho fan les constants novetats informàtiques, perquè ens permet crear discurs i és l’eina fonamental del pensament, perquè sovint som el que diem i ens fa lliures, i perquè, molt probablement, no hi hagi per a un estudiant res més engrescador que la paraula apassionada de qui explica les vivències que li ha proporcionat allò que ha estat capaç de descobrir i aprendre durant la seva pràctica professional.

Google i la cosa aquesta del .es

Tothom que obre blocs, facebooks o twitters i s’hi passeja, ho fa perquè vol ser vist i llegit, i prou que ha de saber que s’està exposant voluntàriament a la mirada de tothom igual que si sortís a la plaça i es despullés públicament. Per tant, cadascú ha de decidir quantes i quines peces de roba es treu quan publica textos o fotografies a internet. Això forma part de la llibertat personal i de la imatge que es vulgui projectar. Ara bé, una cosa molt diferent és que algú altre (particulars, empreses o governs) pugui fer un ús més o menys malintencionat dels continguts publicats i treure’n un profit interessat, ja sigui des d’un punt de vista comercial o polític, que pugui resultar lesiu pel seu autor.

Això que dic ve a tomb de la cosa aquesta del .es que s’ha afegit a les adreces de Blogger. Aquest cop ens hem esverat perquè toca la fibra de la identitat, però Google ja fa dies que avisa i no hauríem de ser tan innocents com sembla que som, perquè ja fa temps que Google s’està convertint en l’ull del Gran Germà. El que ara ha fet afegint a l’adreça del bloc el domini de l’estat des del qual s’escriu, és peccata minuta al costat del fet que des de l’1 de març s’hagi atorgat el dret de fer el que vulgui amb els continguts que pengem en els seus serveis i, encara pitjor, el dret de recollir i utilitzar les nostres dades. Sovint no llegim ni les Condicions d’ús ni la Política de privadesa i obrim comptes a internet amb molta despreocupació, però aquesta vegada és molt recomanable llegir-se amb atenció les de Google, no fos cas que després haguem de patir la força dels seus tentacles.

Però tampoc no ens creguem pas que per no dur el .es o el .fr o el que sigui no se’ns pot controlar, perquè seguir el rastre d’una adreça IP no és res de l’altre món. El problema de debò greu , no ho hauríem d’oblidar, el tenen els usuaris dels països on no hi ha garanties democràtiques o en els quals s’exerceix la censura i, fins i tot, la represió sense manies.

Encara tinc comptes oberts a serveis de Google i no sé què en faré. Pel que fa a Blogger, hi vaig  mantenir un bloc durant quatre anys llargs i el maig del 2010 el vaig deixar en suspens, no m’hi sentia còmode i vaig recuperar aquest que ara llegiu, on hi era des de l’agost del 2004. Mai no l’havia tancat del tot perquè alguna cosa em deia que hi tornaria.  Pel que fa a l’altre, Castells de cartes, ja no existeix i els seus continguts han quedat arxivats en El rebost del Cupressus…, a WordPress. I no és que aquesta plataforma no pugui actuar en un futur com Blogger, que no ho sé, però de moment és una bona opció per qui vulgui migrar de forma gairebé automàtica.

Però de tots aquests canvis, el que més em satisfà és haver anat a parar a +VilaWeb, perquè sé qui són i on són i que si tinc una pega puc agafar el telèfon i me la solucionen, a banda que ser-hi ajuda a potenciar una iniciativa per la qual el català no és només una circumstància, sinó que ha estat concebuda i gestada en aquesta llengua. Per tant, la meva opció a internet també passa per estalviar-me sempre que pugui les grans superfícies i acostar-me al botiguer del barri. No m’agrada ser només un client passavolant i anònim, m’agrada –quan entro a la botiga- que em coneguin pel meu nom i poder saludar també el botiguer i confiar-hi perquè som veïns:
– Bon dia, Vicent, tot bé?
– Prou bé, Ricard! Què et poso, avui?
– Doncs, no ho sé… Què em recomanes?
– Tinc unes notícies i uns enllaços que surten la mar de bé…  I si no, ja m’ho diràs.
– Som-hi, doncs! Si tu ho dius, me’n refio. Posa-me’n un manat de cada.

De xiprers i afinitats

Potser res és casualitat i aquesta afinitat que hem descobert és més fonda i més antiga que Internet i tantes altres modernitats… M’agrada descobrir, Victòria, que hem escrit versos germans. Entre tant de soroll, llegir-los fa molta i bona companyia.

I encara que només ens coneguem a través de paraules elèctriques i electròniques, m’agrada que compartim, Hipàtia, la memòria del xiprer com un far per a caminants.

Suposo que tampoc és casualitat que en els comentaris de totes dues hi apareguin els xiprers alçats davant l’horitzó, gairebé com entitats mítiques que contenen la companyia i la soledat, les veus i el silenci, les ombres i la llum. I com aquells xiprers de la meva infància a banda i banda de la porta del cementiri, contenen la memòria del passat i la vida present. Però també la memòria futura.