Entrades

Isabel Coixet

Per què callem? On viuen les paraules? Què fa que les pronunciem? Per què només poden travessar la frontera dels llavis si estimem? Quins estranys misteris contenen? Aquestes preguntes i altres em corrien pel cap ahir al vespre, al Renoir, mentre m’envaïa La vida secreta de las palabras de la Isabel Coixet. A estones vaig sentir que jo era la Hanna (Sara Polley), a estones el Josef (Tim Robbins)… I em preguntava com ho fa això la Coixet, com sap qui sóc, com sap qui som, com sap quina és aquesta doble vida que ens flueix amagada sota la pell, a la base del crani, entre les vísceres?

Veia la pel·lícula i recordaba un conte de la Soledad Puértolas, La corriente del golfo. També allà sembla que no hi passi res i, en canvi, hi és tot. Hem après a dissimular quan el que hauríem de fer és desprendre’ns de tantes i tantes coses que ens enterboleixen la mirada i amb les quals evitem mirar el dolor, el que ens infligim nosaltres mateixos i, sobretot, aquell amb què sotmetem els qui no pertanyen al nostre món. Sembla que vulguem oblidar que la vida està feta de dolor, però la trampa està parada i no ens adonem que del dolor compartit hi pot néixer l’amor. Només quan som capaços de guarir les nafres de l’altre, o quan li podem lliurar el nostre cos ferit, podem sentir la força brutal de les corrents soterrades de la vida.

Quan vaig veure l’anterior pel·lícula de la Isabel Coixet, Mi vida sin mi, ja ho vaig pensar, i ara hi torno: Quanta saviesa hi ha en aquesta dona i en el seu cinema. Ens dirigeix la mirada gairebé sense dir i crea un discurs net, fa fora de la imatge tot el que és superflu i només deixa que hi aparegui el que realment ens nodreix: la llum que pot contenir una mirada, l’instant de felicitat que ens recorda un sabor, l’olor d’ametlles d’un cos net, la carnositat dels silencis i els secrets que contenen les paraules que els emmarquen, una mà que acull les nostres ferides, la companyia que ens fem… Tota la resta és mentida.