Entrades

Juntos cruzan un río sin lecho. 10 poetas catalanes

Fa unes setmanes l’amic i poeta Joan Navarro em va proposar que li enviés cinc poemes per una antologia bilingüe. Ho vaig fer i ell mateix s’encarregà de la traducció al castellà dels poemes i de l’edició d’aquesta antologia de 10 poetes catalans formada per Manuel Bellver, Anna Gas, Imma López Pavia, Consol Martínez, Maria Antònia Massanet, Carles Mulet, Marta Pérez i Sierra, Joan de la Vega, Josep Manel Vidal i jo mateix.

Finalment, a partir d’un vers de Joan de la Vega l’antologia s’ha titulat Juntos cruzan un río sin lecho i s’ha publicat a la revista xilena de literatura i art Los poetas del 5 que dirigeix la Gladys Mendía. Content de formar-ne part i agraït al Joan Navarro i a la Gladys Mendía per la feinada que fan per difondre la poesia, aprofito i us convido a consultar-la en línia des d’aquest enllaç.

Àngelus

Amb delit. Així és com acabo de llegir aquest diumenge Magrana de Joan Navarro. El llibre és de 2004, ho sé, però ben bé és fresc com si acabés de sortir de les mans de l’autor avui mateix. No és estrany, per tant, que Amargord l’hagi volgut reeditar en una edició bilingüe que es titula Magrana · Granada de la qual n’ha tingut cura la poeta Lola Andrés.

De cap a cap, Com un llamp, l’he llegit. I és que la poesia de Joan Navarro no només ens mostra com les paraules poden contenir un cabal grandiós de bellesa, sinó que ens mostra que és amb les paraules que també se’n pot crear, bellesa i vida: al moll de la paraula que dóna vida. Però a banda d’això, les proses poètiques d’aquest llibre són un pou de saviesa. El llegia i m’havia d’aturar una vegada i una altra perquè els textos, tots, em convidaven a esmolar el pensament i a indagar a partir de proposicions plenes de llum.

Magrana il·lumina i obre camins de manera que llegir-lo és com un esclat que et porta a mirar d’una manera nova. Una frase o una breu indicació del poeta carregades de força i d’una intensa bellesa són suficients per convidar el lector a enfilar el pensament i escalar l’aire i la llum que ens contenen.

Llegir-lo avui ha estat com una nova Anunciació: la de la terra que se’ns ofereix fèrtil i la llum de finals de març, i també la de la paraula que ens conté i ens crea alhora. Per això i perquè m’ha transportat a la primera vegada que vaig sentir la llum de l’Anunciació de Fra Angelico al convent de Sant Marc de Florència, us en vull oferir aquest poema que Joan Navarro titula Àngelus. L’encapçala la citació Del tránsito a la luz de María Victoria Atencia i diu el següent:

I els cels s’obriren, i les formes  dels boscos deixaren de titil·lar, i l’àngel  posà  als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità  l’obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

         I els cels s’obriren,  i l’àngel li mostra  la senda que porta a la casa il·luminada.

Ha estat aquest poema, però podria ser qualsevol altre, la veritat és que he guixat tot el llibre. Busqueu-lo i llegiu-lo, us esclataran a les mans i als ulls la paraula i la llum com els robins rojos de la magrana. Quin goig!

Maria Josep Escrivà parla de ‘On la sang’

L’1 de juny passat la llibreria La Memòria ens va acollir per tal que la Maria Josep Escrivà presentés On la sang, el meu darrer llibre. Van ser una tarda i un vespre que alguns dels que allà ens vam aplegar recordarem sempre, per tot el que la Maria Josep va explicar i per les complicitats que després van néixer entre persones que ens trobàvem per primera vegada al voltant d’una taula.

I ara, uns mesos més tard, torno a tenir la sorpresa que durant el cap de setmana de l’1 d’octubre de 2017, a més de fer-nos costat defensant la dignitat democràtica d’un poble i de tantes i tantes persones que volien expressar la seva voluntat de ser i que no volien tornar a ser violentades per la desraó del poder, la Maria Josep va acabar d’escriure a casa meva i sense que jo me n’adonés, la ressenya de On la sang que ha publicat al número 81 de Caràcters. Ella ho explica a l’entradeta del post que ha penjat a Passa la vida, el seu blog, fent-nos partícips de les sensacions que vivia aquells dies.

La ressenya es titula El poema que renilla i es dessagna i diu el següent:

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. […] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema  «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «…perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « […] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis…». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[…] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Moltes gràcies, Maria Josep. Abraçada!

Manchas, Macchie, Taques…

A vegades, quan menys t’ho esperes reps un regal que et fa una il·lusió tremenda, com avui que m’he trobat al facebook dues traduccions del poema Taques que forma part del meu llibre On la sang. De la primera n’és l’autor en Joan Navarro que ha traslladat el poema al portugués, i de la segona en Beppe Fiorelli que l’ha traduït a l’italià. No em direu que no n’hi ha per estar content!  Deixo transcrites a sota les tres versions:

Manchas
As mesmas manchas que tingiam as mãos do avô
são agora nas tuas mãos. Envelhecer deve ser isso.
E deve sê-lo, também, olhar-se ao espelho sem tristeza,
aceitar que já nada será como tinhas imaginado
e saber que a vida é este caos onde sobrevives.

[Trad. de Joan Navarro]

Macchie
Le stesse macchie che avevano le mani del nonno
sono ora sulle tue mani. Diventar grandi dev’essere così.
E deve esserlo, pure, guardarsi allo specchio senza rimpianto,
accettare che ormai nulla sarà come l’avevi immaginato
e sapere che la vita è questo caos in cui sopravvivi.

[Trad. de Beppe Fiorelli]

Taques
Les mateixes taques que tenyien les mans de l’avi
són ara a les teves mans. Fer-se gran deu ser això.
I deu ser-ho, també, mirar-se al mirall sense recança,
acceptar que ja res no serà com t’ho havies imaginat
i saber que la vida és aquest caos en què sobrevius.

[Ricard Garcia: On la sang, Onada Edicions, 2017]

Moltíssimes gràcies Joan, moltíssimes gràcies Beppe!

De sang

Els primers lector d’ON LA SANG han començat a fer-me saber que en pensen del meu nou llibre. I entre ells, el poeta Ricard Mirabete  a més n’ha deixat constància a les xarxes socials i ha recomanat el llibre. La seva opinió m’ha fet molt content i per això us la transcric a continuació:

On el cant rebrota com la sang dels nostres dies. On la sang brolla a plaer, com la mirada insadollable es reconeix en l’esguard de l’amiga, i creix. Creixement i relat des del paisatge d’un càntic inexhaurible. Els versos de Ricard Garcia perviuen “com navalles en l’ombra”. Un nu i uns ulls que amiden l’amor des d’un present continu. A nosaltres tan sols ens és donat de “prenyar la llum, de sang” com ens mostra el poeta en aquest magnífic llibre de poesia vertebrada per la bellesa. No us el perdeu!
Ricard Garcia, “On la sang” (Onada Edicions, 2017). Llibre guanyador del 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt. Amb un esplèndid pròleg del poeta Joan Navarro i un bell dibuix de Pere Salinas.

Moltíssimes gràcies, Ricard!

‘ON LA SANG’ comença a caminar…

Jo ho he anant dient pel facebook i el twitter, però encara no havia explicat aquí que ja han començat a caminar els primers exemplars d’ON LA SANG, el llibre de poesia amb què un jurat format per Begonya Mezquita, Antoni Ferrer i Manuel Bellver em va concedir el 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal dins dels Premis Ciutat de Sagunt del 2016.

Si en el moment de rebre el premi vaig sentir una gran alegria, ara que ja tinc el llibre a les mans aquesta encara és més gran. D’una banda perquè la feina de molt temps es materialitza i la podré compartir amb els lectors que vulguin llegir el llibre, i d’una altra perquè el resultat de la feina que ha fet Onada Edicions és molt satisfactori.

I també estic molt content perquè a banda dels meus poemes, el llibre conté dos elements que aprecio especialment i són per a mi un magnífic regal: el pròleg de Joan Navarro que obre el llibre i la pintura de Pere Salinas que il·lustra la coberta. L’un amb la pintura i l’altre amb les paraules, i tots dos amb un gust exquisit, han aportat generosament la seva saviesa i la seva feina per fer que el llibre sigui millor.

El títol, ON LA SANG, prové del poema On la sang brolla i fa referència a aquest element del cos que és molt present al llibre i que podem associar tant a moments de dolor com de joia. D’alguna manera el llibre vol anar d’un extrem a l’altre amb el convenciment que són les situacions extremes de la vida, aquelles que associem als desordres vitals, les que ens fan adonar que som vius quan ens sostreuen de la grisor de la quotidianitat. Potser s’explica millor aquí; en tot cas, però, us convido a llegir el llibre i que hi digueu la vostra i us convido, també, a venir a alguna de les presentacions que en farem i a parlar-ne.

Fiblades/Punzadas: 5 poetes catalans a Mèxic

Els editors de la revista mexicana El canto del ahuehuete han volgut dedicar el número corresponent a setembre i octubre de 2015 a difondre la poesia en català entre els seus lectors. I ho han fet amb la complicitat del poeta valencià Joan Navarro, que s’ha encarregat de coeditar el número 29 de la revista. Va ser ell qui ens va demanar si volíem col·laborar en aquesta incursió mexicana i qui es va cuidar de recollir i ordenar, en versió original catalana i també traduïts al castellà, els poemes de Joan Perelló, Begonya Mezquita, Anna Gual, Pau Sif i els meus.

El resultat de tot plegat és aquest núm. 29 de El canto del ahuehuete que no només presenta una mostra de poetes en català de les Illes Balears, del País Valencià i de Catalunya, sinó que inclou una magnífica introducció titulada Fiblades/Punzadas: el germen del fuego. 5 voces en catalán escrita per en Joan Navarro, autor també de les fotografies que il·lustren la revista.

Primer vaig poder llegir la revista en pdf, però ara que ja la tinc en paper i puc passar pàgines endavant i enrere llegint i rellegint els meus companys d’aquest viatge mexicà, no me n’estic de compartir amb vosaltres la il·lusió de poder ser llegit a Mèxic en versió catalana i castellana alhora. Gràcies Joan, i gràcies a El canto del ahuehuete!

Una mica d’autobombo

Després de valorar molt bé l’experiència del curs passat, aquest curs també participaré a les sessions dels clubs de lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida. He pogut participar en la tria de novel·les i ja us puc dir que comentaré La noia del ball de Jordi Coca, Mirall trencat de Mercè Rodoreda, Dissabte d’Ian McEwan i Los enamoramientos de Javier Marías.

En segon lloc, i també aixoplugats per la biblioteca de Gelida, us puc dir que el proper 20 de novembre i amb el Jordi Sàbat tornarem a fer el recital Desordres naturals que vam estrenar a l’estiu a Sant Pere de Riudebitlles. Aquesta vegada serà a Gelida; de l’hora i el lloc ja us n’informarem més endavant.

També us volia anunciar que ja ha sortit a Mèxic l’exemplar de la revista El canto del ahuehuete que recull poemes de Joan Perelló, Begonya Mezquita, Anna Gual, Pau Sif i meus, tot plegat compilat i magníficament coordinat per Joan Navarro.

I finalment, si cliqueu aquí hi trobareu l’enllaç de l’entrevista que em van fer pel programa Martorelletres que dirigeix en Josep Díaz Galera i que es va emetre el passat 30 de setembre a Ràdio Martorell. La meva intervenció la trobareu entre els minuts 3 i 32 del programa.

Ja heu vist que avui la cosa només anava d’explicar-vos tres o quatre coses i de passada fer una mica de publicitat. Espero, doncs, que no em tingueu en compte ni l’autobombo ni  la fotografia que il·lustra aquest apunt, és de la placa que hi ha a l’entrada de Garcia (Ribera d’Ebre) i no me’n vaig estar de fer-la. Apa, que passeu una bona tardor!

O: Llibre d’hores / L’àngel en trànsit

Ahir al vespre vaig tenir la sort de presentar O: Llibre d’hores a la llibreria La Gralla de Granollers, un extraordinari llibre del pintor Pere Salinas i del poeta Joan Navarro. El clima en què va transcórrer l’acte va ser molt agradable, jo personalment em vaig sentir molt ben acollit pels dos autors i el públic, a més, no només es va mostrar molt interessat pel que vam dir sinó que també es va entregar a la magnífica recitació que en Joan Navarro va fer d’alguns dels seus poemes mentre es projectaven les pintures del Pere Salinas. D’alguna manera, es podría dir que l’ángel que s’amaga a les pàgines del llibre també va ajudar perquè la d’ahir fos una nit màgica.

Perquè la pugui llegir qui ho vulgui fer, transcric a continuació  la intervenció que hi vaig fer i que es podria titular L’àngel en trànsit:

No m’és gens fàcil parlar-vos d’aquest O: Llibre d’hores, si més no des d’un punt de vista formal o més o menys acadèmic, perquè em va corprendre des del moment que vaig tenir-lo a les mans. Sí que puc, però, dir-vos com se m’ha posat dins. Tampoc no sabria dir-vos si és un quadern de pintures o si és un llibre de poemes perquè és molt més que totes dues coses, com ja passava amb Atlas (Correspondència 2005-2007) i amb Grafies·Incisions (2010), els dos llibres anteriors fruit de la col·laboració de Pere Salinas i Joan Navarro. D’alguna manera, penso que els tres formen un tot que creix i avança, d’una banda com la peculiar manera d’escriure d’en Joan Navarro en què una frase o un simple sintagma en genera un altre i així successivament fins a trobar l’expressió justa que il·lustri –no és casual la inversió dels termes- el discurs que s’ha traçat amb els pinzells. I de l’altra banda, també veig que aquest tot format pels tres llibres evoluciona com la pintura d’en Pere Salinas. Si bé a Atlas és més contundent cromàticament i té un traç més enèrgic, en canvi a Grafies·Incisions em recorda els ideogrames de les llengües asiàtiques i ara, a O: Llibre d’hores, a mi personalment se’m fa més amable –probablement per una qüestió de proximitat emocional-, perquè els colors que fa servir em remeten al món vegetal i, sobretot, mineral que m’acull.

Deia que se’m fa difícil de classificar aquest llibre, probablement perquè és extraordinari també en el més estricte sentit de la paraula. Si digués que és un llibre d’impactes, de ben segur que algú em diria que no hi és en el catàleg aquesta categoria, però és que per mi, te’l miris com te’l miris i l’agafis com l’agafis, llegir i mirar aquest O: Llibre d’hores ha estat, pàgina a pàgina, un cúmul d’impactes. Quan el vaig rebre, només treure’l del sobre amb què arribava a casa vaig rebre el primer impacte: és un objecte en sí mateix preciós. Si bé el tacte i el volum que fa i el pes ja són agradosos a les mans, la portada és suggeridora en extrem, la irregular verticalitat dels fulls del quadern d’en Pere Salines, les restes de color que s’hi insinuen, em van fer pensar –abans d’obrir-lo- que era a punt de submergir-me en una cicatriu.

I no m’equivocava de gaire, perquè mirant-me les làmines i llegint els poemes, lentament i entretenint-me a degustar cada traç i cada paraula, m’adonava que la llum que desprenen les pintures d’en Pere Salinas o la poesia que desprenen les paraules d’en Joan Navarro, són com els humors del cos que –també com els dies que vivim- flueixen més o menys densos a mida que ens acostem a la veritat. Perquè aquest és un llibre d’acostament a les veritats senzilles de l’existir, de l’ésser o no. No és d’estranyar, per tant, que les pintures d’en Pere Salinas siguin plenes de formes ovalades com l’ou o la llavor, que moltes vegades els colors siguin els de la terra: torrats, rovells, granats, grisos i verds minerals… O que en Joan Navarro ens parli sovint de la màndorla: l’ametlla mística o vesica piscis que com una mena de porta uneix l’aquí i l’enllà, terra i cel, carn i esperit… N’estic del tot segur que pintor i poeta en són ben conscients d’això que dic, que res no és casual en la seva obra, mireu-vos sinó com a la làmina i poema 33 en deixen constància del que us dic quan s’explica quina és la feina de l’artista:

            Tornar enrere. Baixar al pou humit. Allí, tot just

            allí on va rebentar la consciència. Dins la nit de

            la terra. Amb els alfabets remullats. En l’estança

            buida. On la primera volta. Allí. Amb l’esplendor

            imperceptible de les llavors.

Les llavors, alfa i omega, principi i final –si és que n’hi ha de final-, aquestes petites ametlles que tot i que se’ns mostren eixutes, aparentment mortes, contenen tota la potencialitat de la vida, són el final d’un procés que alhora és ple de futur.

I sí és així, si tot és en la llavor, què hi fem nosaltres aquí? Quin és el nostre rol en aquesta partida? Ens podem limitar a ser espectadors passius del que ens passa pel davant o, per contra, podem acceptar el repte d’aquest llibre, el repte del pintor i del poeta i buscar, també, aquest àngel en trànsit que si bé mai no veurem, si que el podem intuir en la bellesa dels colors i les línies que suren en la mirada tot just abans de posseir-nos, també en la bellesa de les paraules i en com aquestes ressonen en l’aire primer i en la consciència de seguida, perquè aquest –no voldria pas oblidar-me de dir-ho, és un llibre ple de bellesa-, és un llibre que té àngel.

L’àngel en trànsit que mai no veurem, com se’ns diu al començament del llibre. Però jo, afirmo que l’he sentit, i també vosaltres el sentireu si n’obriu les pàgines sense prejudicis i us hi capbusseu deixant-vos posseir per la mirada i la veu d’aquest dos homes que tenen l’extraordinària capacitat d’explicar-nos els secrets de la vida amb una voluntat artística que conjuga reflexió i bellesa. Perquè així, amb gaudi i reflexió, és com en Pere Salinas i Joan Navarro ens acosten al moll de l’os del seu llibre i ens ajuden a transitar per territoris on el que compta és: […]el gest i la branca estellada, […] la carn de l’ànima, […] l’espai del somni, […] la llum que sura, […] l’estranya eternitat, […] les superfícies del poema, […] la memòria que crea el cos, […] animar les coses anomenant-las, […] allò que no va dir mai cap paraula… o com diu al poema de la làmina 56:

            En el curs del temps, amb les mans, vetllar

            el son de la memòria, aquella casa còncava,

            el moviment de les hores quietes, l’eco dels

            batecs, la humitat fosca, el galop del cavall,

            la veu meravellada. Amb les mans untades

            de fang, construir la llengua pròpia: Tornar

            a l’alè després de no ser ningú.

I l’àngel encara, aquest àngel furtiu (busqueu-lo a la làmina 57) que jo també rastrejo. De fet, aquests dies tardorals, anant i venint de la feina la mirada se’m perdia mirant els polígons que formen les vinyes, els colors terrosos del paisatge, el verd ennegrit de les pinedes, la boira entre blavosa i grisa que juga a cuit i amagar amb el paisatge i, sobretot, l’entapissat fet d’ocres, marrons, grocs, vermells que cobreix el meu món aquest dies… I trepitjant els colors –el terra és ple de pàmpols-, els he sentit crequejar –perdoneu l’atreviment del verb-, però això és el que ha passat: els colors de la tardor han crequejat i aleshores m’he adonat que si bé mai no l’entendria l’àngel de viure, sí que podia, en canvi, sentir-lo: en l’aire que m’humitejava el rostre, en els colors del paisatge i en els sons d’aquelles fulles seques que crequejaven per mi abans de descompondre’s per nodrir la terra. L’he sentit, l’àngel, i he entès millor aquest llibre tan ple de líquens, de molses, de minerals, de vegetals… He entès que al cap i a la fi en Pere Salinas pinta els paisatges pels quals, dins i fora de l’ésser, transitem: lloc dels llocs, l’espai en blanc del temps… I que com diu en Joan Navarro al poema 7:

            Som el lloc, el plec on s’arrecera la memòria.

            La terra cenyida d’altres terres. Un aljub. La

            tinta que fon aquesta plana. Un descalçat grafit.   

            El reliquiari de la pols i la intempèrie. La casa

            a fosques.

I jo afegeixo -deixeu-m’ho dir-, que som també el rastre d’esgarrifança que l’àngel en trànsit que pobla les pàgines d’aquest llibre meravellós, ens deixa per sempre a la pell. Som -obrim bé tots els sentits-, consciència de llum i de sons, som colors i paraules que ens conformen i delimiten en el món. Un món que llegint aquest O: Llibre d’hores del tàndem Salinas-Navarro se m’ha eixamplat. Per això us dic que sense dubtar-ho, us hi llenceu de cap, us acostarà i molt a La humana dimensió del paradís.

[Ricard Garcia: Presentació d’O: Llibre d’hores de Pere Salinas i Joan Navarro a la llibreria La Gralla de Granollers, 27 de novembre de 2014]

Esdeveniments

✖ No hi ha resultats

No hi ha entrades coincidents amb la teva cerca.