Entrades

Diner fàcil

Sempre em van ensenyar que el diner fàcil acostuma a ser diner tèrbol que se’n pot anar més de pressa que no pas ha vingut i que, per contra, allò que costa esforç adquireix una solidesa que no només perdura en el temps sinó que permet enfrontar-se a les adversitats. Ho recordo mentre penso en si pot ser bo o dolent deixar que es construeixi a prop de Barcelona aquesta meca del joc i l’oci que ja hem començat a anomenar l’Eurovegas. Admeto que en l’actual situació de crisi econòmica resulta molt temptador agafar als diners de Sheldon Adelson per tapar forats i foradets, però no oblidem que no es tracta pas de cap regal dels déus del capitalisme. Encara diré més, no és ni tan sols un préstec, sinó una inversió d’algú que no té altre objectiu que enriquir-se tant com pugui sense que li pugui importar massa d’on li ve el diner. Fa pocs dies, en Roberto Saviano manifestava el seu temor a un dels perills d’aquest tipus de complexes.

Però a més del possible problema sobre el qual ens alertava en Saviano, n’hi ha algun altre que tot i ser més subtil  pot també ser força nociu. D’una banda, el fet de confiar en la bondat del diner forà en lloc de refiar-se de les capacitats pròpies a l’hora de resoldre els nostres problemes, projecta la imatge d’un país que no té confiança en sí mateix, és a dir, ni en els seus cervells ni en la seva indústria. I això es tradueix en una projecció de futur molt limitada.

D’una altra banda, tot i que és conseqüència del que he dit abans, és evident que optar pel model econòmic que representa l’Eurovegas porta implícites algunes renúncies. Si hi ha feina fàcil, al menys mentre es construeix i és novetat, no caldrà invertir excessivament en la formació dels nous treballadors. De moment, el que caldrà és mà d’obra per la construcció –i després del gran fracàs del mercat immobiliari n’hi ha molta de disponible- i personal de serveis pel sector de l’oci.

Però aquests dos sectors són dels primers que es col·lapsen en les situacions de crisi, i si mentrestant no hem format la població perquè sigui capaç de construir el país sobre la capacitat de crear riquesa real i no especulativa, què passarà en el futur? Doncs passarà que tornarem a dependre d’aquells països que sí que han invertit en una educació prou sòlida dels seus ciutadans i en una universitat que no només serveixi per dispensar títols, sinó que tingui en la investigació la seva raó de ser.

Potser m’equivoco i aquesta inversió sigui una gran oportunitat, però ara com ara m’entristeix veure com els governants ja en defensen les suposades virtuts mentre per una altra banda les condicions amb què ha de sobreviure el sistema educatiu català es van degradant cada dia més i més. Potser si algú del nostre govern s’inventés que les contrapartides per tirar endavant la inversió del senyor Adelson haguessin de revertir directament sobre el sistema públic d’ensenyament, arribaria a pensar que es tracta d’un d’aquests filantrops que tan agraden als nord-americans. Mentrestant, però, no només no m’ho crec, sinó que em sembla que hauríem de tenir la valentia d’enfrontar-nos als reptes de futur amb una economia basada en el coneixement i en una indústria capaç de produir bens reals i tangibles. O és que de tot el que ens està passant tampoc no n’haurem après res de res?

[Nota: La fotografia pertany a la pàgina Matemáticos contra el casino.]

100è joc literari a Can Tibau!

Avui, el bloc Tens un racó dalt del món arriba al Joc Literari número 100. Si hi participeu, podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions. I a més, qui encerti més fragments inicials aconseguirà, sense sortejos, un dels llibres del Jesús M. Tibau dedicat. Les instruccions detallades per participar són aquí.

Per celebrar-ho, una llarga tirallonga de blocs hi col·laborem inserint fragments inicials de llibres que heu d’endevinar. Castells de cartes també hi participa, i ho fa amb aquest magnífic començament de novel·la:

No he querido saber, pero he sabido que una de las niñas, cuando ya no era niña y no hacía mucho que había regresado de su viaje de bodas, entró en el cuarto de baño, se puso frente al espejo, se abrió la blusa, se quitó el sostén y se buscó el corazón con la punta de la pistola de su propio padre, que estaba en el comedor con parte de la familia y tres invitados. Cuando se oyó la detonación, unos cinco minutos después de que la niña hubiera abandonado la mesa, el padre no se levantó en seguida, sino que se quedó durante algunos segundos paralizado con la boca llena, sin atreverse a masticar ni a tragar ni menos aún a devolver el bocado al plato; y cuando por fin se alzó y corrió hacia el cuarto de baño, los que lo siguieron vieron cómo mientras descubría el cuerpo ensangrentado de su hija y se echaba las manos a la cabeza iba pasando el bocado de carne de un lado a otro de la boca, sin saber todavía qué hacer con él. Llevaba la servilleta en la mano, y no la soltó hasta que al cabo de un rato reparó en el sostén tirado sobre el bidet, y entonces lo cubrió con el paño que tenía a mano o tenía en la mano y sus labios habían manchado, como si le diera más vergüenza la visión de la prenda íntima que la del cuerpo derribado y semidesnudo con el que la prenda había estado en contacto hasta hacía muy poco[…]

Si encara no ho heu endevinat, us regalo dues pistes: Primera, mireu-vos atentament el quadre d’Henri Gervex que il·lustra aquest post, era a la portada de la primera edició de la novel·la que heu de descobrir. I segona, si demanéssiu ajuda al gran William Shakespeare, ell us diria: ‘My hands are of your colour; but I shame to wear a heart so white.’ I ja he xerrat massa.