Entrades

Festa de la Poesia a Sitges: avui en fa un mes i encara…

Quan vam trobar-nos, avui fa tot just un mes, al Portal de Santa Madrona no ens imaginàvem pas la magnitud de tot el que havíem de viure concentrat en tres dies a Sitges. Puntuals ens vam anar trobant el Josep Porcar, la Samantha Barendson, el Josep-Ramon Bach, el Quico Pi de la Serra, la Isabel Ortega i jo. La Maria Cabrera no va poder venir, però sí que ho va fer la Laura López Granell que s’encarregaria de llegir els seus poemes.

Ens recollí la Cèlia Sànchez-Mústich i vam enfilar la carretera camí de Sitges, allà ens esperava el Joan Duran i Ferrer. Bé, no només el Joan, perquè a la plaça d’Eduard Maristany s’hi aplegava una munió de gent que ja ens va sorprendre: representants municipals, nens amb cartells de benvinguda, homes i dones vestits d’època (enguany en feia cent de la mítica Festa de la Poesia de 1918), i una banda de música que ens acompanyà per tot el recorregut que vam fer.  I allà ja ens vam adonar que el que començàvem a viure depassava el que ens podíem haver imaginat: ens aturaven perquè des d’alguns balcons se’ns donava la benvinguda a Sitges o se’ns recitaven poemes i se’ns llançaven clavells. L’emoció, però, es va disparar quan en arribar a una cantonada ens vam trobar amb una placa que donava el nom de la Isabel Ortega a un carrer. Ella, en companyia de l’alcalde i d’una colla de pubilles i hereus vestits per a l’ocasió, va tallar la cinta i el va inaugurar. I després d’ella tots i cada un dels poetes convidats vam tenir el nostre carrer. Aquest ja em va semblar un detall que donava la mida del respecte i l’estimació de Sitges per la poesia i els poetes, però n’hi hauria més i més. Acabàvem d’entrar en una espiral d’emocions que no s’aturaria ni un moment.

A final de la rebuda vam arribar a l’Ajuntament, on la Vinyet Panyella ens va entregar el llibre de la Festa. I encara l’actuació d’un cor i una copa de cava… I havent sopat, tornem-hi! Al Racó de la Calma, ens van oferir l’actuació de Blooming Duo i les poetes Helga Simon, Anna Gas i Àngels Moreno ens van dedicar els seus poemes. I arribà el dissabte: va haver qui se’n va anar a navegar una estona o a nedar o a fer-se un massatge. En Josep-Ramon i jo havíem triat poder visitar el Museu del Cau Ferrat i ho vam fer en companyia de la Vinyet Panyella que ens va explicar meravellosament tots i cadascun dels elements del Museu, també la magnífica exposició de l’escultor Gustau Violet que ara hi ha.

De pressa sortim cap a la Biblioteca Santiago Rusiñol, sort que és a prop del Museu!, perquè ens hi esperen per inaugurar la mostra de Llibres d’Artista basats en el Versfusió, un poema composat per la Cèlia i el Joan a partir de títols dels set poetes convidats a la Festa de la Poesia. Vam poder veure els magnífics llibres que diferents artistes sitgetans havien fet a partir dels versos, uns llibres on la poesia es fusiona amb les arts visuals emprant diverses tècniques pictòriques. Realment, es tracta d’obres d’art impressionants que més d’un col·leccionista cobejaria.

I vermut i xaranga i fotografies i cap al Retiro que hem de dinar. I allà ens hi trobem tot de taules parades per dinar, personalitzades amb detalls significatius per a cada poeta. A la meva no hi podien faltar les vinyes! Comparteixo taula amb la Rosa Tubau, regidora de Cultura, amb l’Antoni Sella de l’Eco de Sitges que enfilat a la cadira va dedicar-me un brindis enginyós i divertit, amb la Maria Antònia Plana, amb la Núria Amigó i el seu marit i amb més persones molt amables amb les quals m’he de disculpar perquè sóc incapaç de recordar tants noms. Entre plat i plat hi va haver brindis i cants i bromes i actuacions i alegria desbordada:“Liviamo, liviamo ne’lieti calici…”

A la tarda, al Saló d’Or del Palau de Maricel, sorpresa majúscula. Ens hi esperaven els magnífics actors, ballarins, cantants i músics de La Tija per mostrar-nos com ens havien capturat l’ànima. I ben bé que ens les van capturar com va quedar demostrat en la fantasia que van representar a partir d’elements tant simbòlics com vitals de cadascú de nosaltres. Va ser absolutament impressionant. Però per si encara no ens tenien prou estovats, encara n’hi va haver més: després de la representació, els nens de l’Escola Pia i els de l’Escola Esteve Barrachina van fer un regal molt especial a cada poeta. A mi, concretament, em van regalar les creacions plàstiques que havien fet a partir de dos poemes meus: Ha plogut… i Naufragi. De la mateixa manera que em sembla molt especial la feina dels autors dels Llibres d’Artista, m’ho sembla la feina i la sensibilitat d’aquests nens i nenes i les seves o els seus mestres.

Fins llavors no havíem fet res més que deixar-nos estimar pels sitgetans, però al vespre va tocar treballar una mica. Després de sopar i compartir neguits i desitjos amb la Odile Arqué, arribàvem al recital de cloenda. Abans de recitar érem presentats per gent del públic, tot just llavors vaig entendre la sorpresa de trobar-me aquella nit en Jordi Solà Coll als Jardins del Retiro (gràcies Jordi!), i més amigues i amics que hi van fer cap sense que jo ho sabés. Vam recitar els nostres poemes, però entre poeta i poeta en Mazoni ens va dedicar una de les nostres cançons preferides a cada un dels poetes. A mi em va tocar llegir l’últim i la cançó triada hi esqueia del tot per tancar i deixar anar tantes emocions contingudes: I will survive.

El matí de diumenge encara quedava recórrer els aparadors poètics que diversos artistes ens havien dedicat. La Cristina López Igea es va cuidar de fer el meu a partir del poema Cicatriu de llum: un camp de roselles sota un estol de petons voladors a la Merceria Requena. Com em va agradar la interpretació plàstica que va fer la Cristina del poema! Bé, és que hi penso i no hi ha res que no em vagi agradar.

Finalment ens vam acomiadar tot fent el vermut a ca la Rosa Andreu. Una cervesa ben fresqueta i fotografies i petons i abraçades i preguntar-nos com ho faríem per tornar a tocar de peus a terra. Perquè el Joan i la Cèlia i tots els seus còmplices sitgetans, que en són molts, van aconseguir que visquéssim durant tres dies enfilats dalt d’un núvol, que ens sentíssim estimats i que la poesia fos el centre de l’univers. Allà vaig entendre perquè els amics valencians, el Joan, la Teresa i la Maria Josep, van exclamar: Ves-hi, sobretot, ves-hi!  Ells, que ja hi havien estat, sabien prou bé que la Festa de la Poesia és un bany de felicitat. I tant és així, que ara que ja ha passat un mes i em torno a mirar les fotografies (gràcies Carles Arola!) del que m’adono una vegada i una altra és de la meva cara de felicitat. Si abans d’anar-hi m’ho haguessin explicat, m’hauria semblat una exageració. I no ho és, perquè puc dir que em vau fer feliç i que cada cop que hi penso les emocions que recupero se’m tornen un immens somriure. Avui en fa un mes i encara no he tornat del tot de Sitges, com si una part de mi s’hi hagués quedat per sempre…

Josep, Samantha, Josep-Ramon, Isabel, Quico i Laura, una abraçada! També per tu, SuperFlorenci! Petons, Joan! Petons, Cèlia! I llarga vida a la Festa de la Poesia a Sitges!

No ens prendran la poesia

Dissabte passat a la tarda havíem de parlar, el Jordi Solà Coll i jo, dels nostres respectius llibres a la llibreria La Impossible. L’empresonament de Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell el dia abans (encara no s’havia produït la detenció a Alemanya del president Puigdemont), va fer que ens preguntéssim sobre l’oportunitat o no de fer l’acte que teníem previst i pel qual ens havien convidat en Ricard Mirabete i la llibreria.

Després de parlar-ne, vam decidir que sí, que hi aniríem i parlaríem de poesia i en llegiríem. I així ho vam fer perquè entenem que la poesia no només no pertany al seu món sinó que els fa nosa, el seu és un món on només compta la matèria més banal, ja sigui el diner o siguin les misèries del poder. La poesia no hi té cabuda. Aquest que se’ns vol imposar no és el nostre món, no el volem i així ho manifestem una vegada i una altra i tantes com calgui; i una vegada i una altra ens volen fer callar perquè la poesia se’ls escapa ingovernable i rebel.

Davant de tantes agressions com estem patint i per culpa de la tristor que ens provoca tanta injustícia, ens podríem haver quedat en silenci, però no, una vegada més ens vam alçar per fer de la poesia una arma de reflexió i de gaudi. I així va ser, perquè tot i les inclemències meteorològiques i la borrasca política, es va omplir la sala i entre tots vam conjurar el monstre.

Sabem que si poguessin, farien emmudir els poetes; tots sabem que ja ho han fet en altres ocasions. I és per això, perquè no ens facin callar, que hi vam anar i en bona companyia vàrem compartir la màgia de la poesia. Durant la tarda de dissabte a La Impossible vam dir ben clar que no ens prendran la dignitat ni, tampoc, no ens prendran la poesia.

Poetes Impossibles: Jordi Solà Coll i Ricard Garcia

Fa un temps, en Ricard Mirabete ens va convidar a en Jordi Solà Coll i a mi a participar al cicle Poetes Impossibles que es fa el darrer dissabte de cada mes a la llibreria La Impossible de Barcelona. Ho farem el proper dissabte 24 de març a dos quarts de 7 de la tarda i aprofitarem per parlar del nostres darrers llibres, el seu Ulls de glaç i el meu On la sang.

Curiosament, tot i que fins abans de l’estiu encara no ens coneixíem personalment, el Jordi i jo hem descobert no només moltes confluències en el camp de la poesia, sinó que també hem descobert que tots dos havíem patit l’estultícia d’algú que es mou de forma molt poc elegant pel món de la literatura. Ara ja ens fa riure i el cas és que una cosa i l’altra han creat entre nosaltres complicitats que de ben segur ens ajudaran dissabte a parlar de poesia i a compartir-la.

També ens agradaria compartir-la amb vosaltres, per això, si us ve de gust us convidem a venir a La Impossible a escoltar-nos i a parlar de poesia.

Agenda de primavera

Amb l’arribada de la primavera sembla que tot s’acceleri, també l’activitat poètica i literària. Potser és per això que durant les properes setmanes em podreu trobar en diferents llocs parlant de poesia i literatura. Us deixo un extracte de l’agenda per si sou a prop i us ve de gust participar en alguna de les següents activitats:

  • 24 de març: el Jordi Solà Coll i jo ens trobarem per parlar del seu llibre ULLS DE GLAÇ i del meu ON LA SANG i per recitar-vos alguns dels poemes que en formen part. Aquest acte forma part del cicle Poetes impossibles que coordina en Ricard Mirabete i es farà a la Llibreria La Impossible (carrer de Provença, núm. 232) de Barcelona a 2/4 de 7 de la tarda.
  • 29 de març: participaré a la Tertúlia poètica del mes de març que, coordinada per en Biel Barnils, es farà al Casino de Vic (carrer de Jacint Verdaguer, núm. 5) a les 8 del vespre.
  • 13 d’abril: en col·laboració amb el músic Jordi Sàbat recitaré una antologia de la meva poesia que hem anomenat DESORDRES NATURALS i més… El recital es farà a l’Auditori Municipal de Beniarjó (plaça del 3 d’abril, núm. 1) a 2/4 de 8 de la tarda.
  • 14 d’abril: acte de lliurament del XXXVIIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March a l’Auditori Municipal de Beniarjó; a les 8 del vespre.
  • 23 d’abril: tot i que l’hora i el lloc encara s’hagin de confirmar, també participaré en el recital col·lectiu de Sant Jordi a Martorell.
  • 27 d’abril: Comentari de L’ÚLTIMA TROBADA de Sándor Márai al Club de Lectura de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida a les 7 de la tarda.

I encara es preparen més coses que de moment no puc anunciar, però quan estiguin lligades del tot ja us ho anunciaré. Que tingueu una bona primavera literària!

Maria Josep Escrivà parla de ‘On la sang’

L’1 de juny passat la llibreria La Memòria ens va acollir per tal que la Maria Josep Escrivà presentés On la sang, el meu darrer llibre. Van ser una tarda i un vespre que alguns dels que allà ens vam aplegar recordarem sempre, per tot el que la Maria Josep va explicar i per les complicitats que després van néixer entre persones que ens trobàvem per primera vegada al voltant d’una taula.

I ara, uns mesos més tard, torno a tenir la sorpresa que durant el cap de setmana de l’1 d’octubre de 2017, a més de fer-nos costat defensant la dignitat democràtica d’un poble i de tantes i tantes persones que volien expressar la seva voluntat de ser i que no volien tornar a ser violentades per la desraó del poder, la Maria Josep va acabar d’escriure a casa meva i sense que jo me n’adonés, la ressenya de On la sang que ha publicat al número 81 de Caràcters. Ella ho explica a l’entradeta del post que ha penjat a Passa la vida, el seu blog, fent-nos partícips de les sensacions que vivia aquells dies.

La ressenya es titula El poema que renilla i es dessagna i diu el següent:

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. […] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema  «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «…perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « […] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis…». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[…] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Moltes gràcies, Maria Josep. Abraçada!

Jordi Solà Coll parla de ‘On la sang’

En Jordi Solà Coll, magnífic articulista, poeta i fotògraf, acaba de publicar a Núvol les seves impressions després d’haver llegit On la sang. És un text, el seu, que de manera aguda es centra en el tema principal del llibre, la dualitat de l’ésser humà, i ho fa amb tant d’encert que m’ha ajudat a descobrir algun mecanisme que de manera no massa conscient he utilitzat en aquest llibre.

Per tot el que hi diu i aporta, tant si heu llegit On la sang com si no ho heu fet, us recomano vivament que llegiu l’article d’en Jordi Solà; ho podeu fer aquí. I a tu. Jordi, moltíssimes gràcies!

La banalització de la imatge

En parlàvem tot sopant de la banalització de la imatge. A la colla hi havia, però, el fotògraf i escriptor Jordi Solà Coll i el pintor Pere Salinas, dues persones que saben millor que ningú que és una imatge i les opinions de les quals tenen per a mi un valor especial. El cas és que parlàvem de com ha afectat a la fotografia el fet que qualsevol estri electrònic s’hagi convertit en un aparell que ens permet captar imatges i parlàvem, per tant, de com les càmeres han estat substituïdes pels mòbils provocant que cada dia es descarreguin a internet milions d’imatges.

Observant aquest fenomen -vam dir- potser ens calgui distingir entre l’actual pràctica de disparar indiscriminadament milers de fotografies de manera compulsiva i el que abans fèiem: pensar si paga la pena de fer una fotografia segons tingui o no un valor documental o familiar i pensar, també, si cal gastar pel·lícula i diners en el revelat. Quan abans tiràvem una fotografia buscàvem el millor enfocament, l’enquadràvem bé, teníem en compte el fons… És a dir, d’alguna manera la pensàvem abans de disparar. Només aquests petits actes li donaven el valor de ser un element nascut de la voluntat creativa de qui la feia, cosa que ara difícilment passa, sense cap criteri previ acumulem milers d’imatges que aniran a embrutar el facebook o l’instagram. Tot i que ben pensat, ser el gran contenidor de tanta brossa sigui també una de les funcions d’aquestes aplicacions on tot és efímer que s’aprofiten les nostres pulsions exhibicionistes.

La conversa a què m’he referit em va venir a la memòria dilluns passat a Montserrat. Aprofitant que hi érem, vam entrar a la basílica per escoltar la Salve i el Virolai que l’escolania havia de cantar al migdia i de sobte, quan els escolans van començar, van començar també a sentir-se de manera impertinent els clics de centenars (no exagero) de càmeres i mòbils que molestaven i entorpien l’acte que s’estava celebrant. Els seus propietaris volien només endur-se la prova de què hi havien estat en forma d’imatge, res més, i mentre estaven pendents d’aconseguir-la no només molestaven els creients que assistien a un acte religiós d’oració, també a qui volia gaudir de l’excel·lència musical de l’Escolania de Montserrat. El més trist, però, és que aquestes persones no mostràvem cap tipus de respecte per l’immens esforç de la coral d’escolans i que, tot i que s’enduguin la fotografia, no s’emporten l’experiència vital i artística d’escoltar unes peces musicals que volen recolliment i ajuden -siguis o no religiós- a la reflexió serena.

Ens estem acostumant a mirar la realitat amb un aparell interposat entre nosaltres i el món i ens perdem, mentrestant, tots aquells estímuls que ens arriben per tots els altres sentits, tots aquells que juntament i sumats a la força de la mirada fan que una vivència sigui plena i no només una postal que abocarem a internet per presumir d’haver estat en algun lloc.

A vegades penso que la proliferació de ginys electrònics en lloc d’alliberar-nos ens empobreix la capacitat de sentir la realitat. Mirem el món a través d’un visor en lloc de tocar-lo mentre convertim les experiències en només una imatge del que realment és la vida. L’altre dia a Montserrat tenia la sensació que l’estupidesa humana s’expandeix disfressada de moderna tecnologia. No sé gaire què pensar, però sovint tinc la sensació que algú ens ha parat una trampa per a què no distingim entre vida i ficció de vida, entre els plaers reals i gratuïts de la vida i tot allò que hem d’adquirir per a sentir-nos algú. I hi caiem, sense remei hi caiem.