Entrades

Josep Maria Pinto parla de ‘El llibre que llegies’

Quan la publicació de El llibre que llegies era imminent, el Carles va caçar un comentari meu al vol i abans que me n’adonés ja m’havia presentat la Montse Julià de la Biblioteca Jaume Vila i Pascual i ens havíem posat d’acord  per portar el meu darrer llibre a Gelida.

Divendres passat, com a conseqüència d’aquesta carambola, vam viure un vespre molt agradable. A més de la colla d’incondicionals que sempre em fan costat, vaig retrobar-me amb companys i exalumnes que feia temps que no veia i vaig descobrir nous lectors que han volgut conèixer la meva poesia. La sala era ben plena, tothom va ser molt amable i es van vendre molts llibres, però sobretot vaig endur-me les paraules del Josep Maria Pintoexplicant la seva lectura de El llibre que llegies.

En el vídeo s’hi pot escoltar la magnífica presentació que em va regalar, després de la qual encara vam parlar d’alguns aspectes del llibre, vaig llegir-ne alguns poemes i, finalment, vam parlar distesament amb tothom mentre preníem una copa de vi.

[27 de maig de 2012]

‘Combray de lluny’ de Josep M. Pinto

D’en Josep Maria Pinto ja n’he parlat en altres ocasions, quan vaig tenir la sort de llegir El llast de les abelles i quan va publicar la traducció de Combray de Marcel Proust. Ara, però, ho vull fer perquè he llegit el seu Combray, de lluny i no me’n puc estar de recomanar-lo.

Josep Maria Pinto ha escrit un llibre difícil de classificar que els llibreters posen a la prestatgeria dels assaigs, però no és només un assaig perquè té molts punts de contacte amb les memòries i també amb la densitat de la poesia. Intueixo, i no ho puc assegurar perquè no el conec prou, que aquesta dificultat neix de la rica complexitat de l’autor, que ha convertit la literatura en un dels basaments de la pròpia vida. I dic que ho intueixo, però no m’ho invento, ja que en un dels darrers textos del llibre (2002) Pinto parla de la seva voluntat d’escriure i de ser escriptor fent, amb una certa ironia, un joc entre allò que seria fer vida d’escriptor i allò que vol dir escriure.

Si abans he dit que aquest llibre també em fa pensar en unes memòries, és perquè ha estat construït com una teulada a dues aigües que conté experiències lectores que han marcat l’autor en una de les vessants (Llegir) i experiències vitals en l’altra (Escriure), i arribats aquí no en destacaré una sobre l’altra, perquè de totes dues n’he fruit i perquè tan ben relligades com estan he entès que el llegir i l’escriure ja són indestriables per aquest home que amb Combray, de lluny demostra ser allò que volia ser, un bon escriptor que escriu amb rigor i independència allò que creu que ha d’escriure.

La primera part del llibre (Llegir) és la que més es podria assemblar a un assaig, però per a mi no ho és. Jo he llegit aquesta part com si es tractés de la magnífica lliçó de literatura -gens acadèmica- que només poden impartir els bons lectors capaços de travessar els primers nivells de lectura per descobrir què i qui hi ha darrera les paraules. Quan millor m’ho passo com a lector és quan m’adono que no només llegeixo, sinó que estic dialogant amb l’autor, i aquesta vegada això m’ha passat i, a més, he descobert que també és el que interessa a Josep Maria Pinto, que en parla al capítol Entrevistes quan diu:”[…]tot plegat res a veure amb el que crec que pot interessar (al menys a mi): l’estructura mental d’una persona, la manera en què es concreta mitjantçant un llenguatge.”

Aquesta primera part de Combray, de lluny també funciona com a quadern de lectura en el qual Pinto parla dels autors (Thomas Mann, Marcel Proust, Vladimir Nabokov, Josep Pla, Jorge L. Borges,…) que d’una manera o altra l’han marcat i dels quals ha après què és la literatura. A mi, personalment, d’aquesta part del llibre m’han interessat sobretot les reflexions de l’autor sobre el fet literari, com la que fa a La llum de Grècia a partir d’un text de Josep Pla i que jo m’he apropiat per explicar-me a mi mateix la necessitat de depurar allò que escric si de debò ho vull convertir en un text literari que em resulti aclaridor: “[…]penso encara, com en els darrers vint anys, que, de la mateixa manera que el mestral o la tramuntana, o qualsevol altra vent de buf higiènic, neteja l’atmosfera allà on passa i escurça les distàncies entre l’esguard i allò que mirem, les tres setmanes que duia a Grècia havien anat escombrant de mica en mica les embolicades capes de pensaments, generalment estèrils i distorsionadors, que solc posar entre el meu cervell i el món que percebo.” Com aquesta, és ple de moltes altres reflexions enriquidores per qualsevol que vulgui aprendre els valors de la literatura a partir -com ha fet Josep Maria Pinto- de la discussió amb els textos.

En la segona part del llibre (Escriure), l’autor relata algunes experiències viscudes. Però si bé abans he parlat de memòries, he de dir que aquí els textos -més enllà de la forma- són molt a prop de la poesia, perquè no és tant important allò que es narra com les sensacions que es transmeten, com la densitat de la memòria que aquests textos contenen o les connotacions i evocacions de les imatges amb què Pinto els ha bastit. Penso, per exemple, en Ailleurs, on les dues cares d’un tros de pintura que cau voleiant al mar serveixen per despertar una reflexió sobre la dualitat de la nostra vida, la que vivim de manera automàtica i la vida pensada, dues realitats paral·leles.

A vegades hem sentit aquella dita que diu que el llegir no ens faci perdre l’escriure, o era al revés?. Però no és el cas. Llegir és -i aquest llibre ho demostra a bastament- la millor escola per aprendre a escriure, i encara afegiré que una cosa i l’altra són les dues cares d’aquesta manera de viure de la qual es parla en aquest esplèndid llibre, Combray, de lluny, que Josep Maria Pinto ha escrit sense apartar la mirada del campanar d’Illiers.

Proust/Pinto: ‘Combray’ en català

De tot el que vaig viure a la Universitat, una de les coses de les quals en tinc més bons records, és de les lliçons del Dr. Antoni Vilanova. A mitjans dels anys 80 vaig tenir la gran sort de poder assistir a les seves classes d’estètica literària, que aquell curs -devia ser l’any 1984 o 1985- es van centrar en la novel·la europea dels segles XIX i XX. Entre les moltes lectures que vàrem fer, en recordo sobretot tres amb molta claredat: la de Nana de Zola, la de La Regenta de Clarín, i sobretot la de Pel camí de Swann de Proust.

De la lectura que en aquell moment vaig fer de l’obra de Marcel Proust encara en conservo les anotacions que vaig fer i les reflexions que va propiciar. Aquella novel·la em va ensenyar a descobrir camins que fins aquell moment desconeixia del tot. Per això, sempre més he estat agraït al mestratge del professor Vilanova i a la traducció que en va fer el poeta Pedro Salinas, perquè sense la tutela del primer i el bon ofici del segon, jo no hauria pas pogut accedir com ho vaig fer a les entreteles de Pel camí de Swann.

Tot i que hi ha traduccions al català d’aquesta obra de Marcel Proust, no l’he tornat a llegir. Però ara sí que ho faré. Des d’ahir que tinc a les mans Combray, el primer dels llibres de A la recerca del temps perdut, traduït pel Josep Maria Pinto, company blogaire i poeta. Hi ho faré perquè ja em van agradar alguns fragments que va penjar al seu bloc i perquè aprofitant la tarda plujosa i freda d’avui, i amb l’ajut de les meves velles anotacions, he rellegit alguns dels paràgrafs que fa un grapat d’anys em van colpir.

I vint-i-cinc anys més tard, passats pel sedàs del català bell i precís que en Josep Maria Pinto ha fet servir per la traducció, m’han tornat a colpir i he retrobat -ara en la meva llengua- algunes de les sensacions que vaig descobrir llavors. Com quan el temps queda en suspens i els secrets el travessen: “No se sentia cap soroll de passes pels caminals. Dividint l’alçada d’un arbre incert, un ocell invisible s’enginyava a fer que la jornada li semblés més curta, tot explorant amb una nota prolongada la solitud circumdant, però en rebia una rèplica tan unànime, un xoc de retorn tan redoblat de silenci i d’immobilitat que semblava que acabés d’aturar per sempre l’instant que havia mirat de fer passar més de pressa. La llum queia de forma tan implacable d’un cel immòbil que hom s’hauria volgut sostreure de la seva atenció i, fins l’aigua adormida, el son de la qual irritaven perpètuament els insectes, somiant sens dubte algun maëlstrom imaginari, augmentava la torbació en què m’havia llançat la vista del flotador de suro, perquè semblava arrossegar-lo a tota velocitat sobre les extensions silencioses del cel reflectit; quasi vertical, semblava a punt de submergir-se, i jo ja em demanava, sense parar esment al desig i el temor que tenia de conèixer-la, si no hauria de fer avisar la senyoreta Swann que el peix mossegava l’ham,…”

Pel que he pogut llegir, ja puc dir que em sembla que la qualitat de la traducció d’aquest llibre, que es presenta dimarts, és tan important que els noms de Marcel Proust i d’en Josep Maria Pinto seran des d’ara inseparables pels lectors en català. Moltes gràcies, Josep Maria, per la teva feina curosa i delicada; i l’enhorabona!

D’esplèndida, perfecta indiferència

Llegit a El llast de les abelles (DVD edicions, col. l’illot, 5, Barcelona, 2002):

Ser un còdol, una penya; cigró de calabruix
en patis i ortigalls (o gota, llot, esquerda),
bocada de vapor en el musell del bou,
la pols que duu a la roba el pobre navegant.
Ser una pedra d’esplèndida, perfecta indiferència,
ignorant del comerç d’apetits i delictes,
inconscient dels guanys, de la fe, dels imperis,
un palet, o pedrera; ciments de cadafal,
el llast de les abelles en dia de ventada.
Ser llamborda en senders de carro. Ser una roda:
l’anell pigat de ferro no vol partir el pedrís,
ni el roc pretén ser quatre ni vol restar sencer.

Josep Maria Pinto dixit.