Entrades

Muts i a la gàbia!

Fa uns mesos, vaig tenir el goig que la Vicenta Llorca em convidés a participar en el XXI Homenatge a la Paraula, una activitat que organitza el CEIC Alfons el Vell i que es fa a la ciutat de Gandia. Aquesta activitat que combina la paraula escrita i el teatre, cristal·litza en una representació que es farà avui mateix al Teatre Serrano de Gandia i en l’edició d’un llibre en el qual hi hem participat diversos autors a partir d’un eix comú.

El tema que es proposava enguany gira a l’entorn de la crisi del pensament crític actual i ha donat com a resultat un volum que es presentarà d’aquí a poca estona i que amb el títol Diguem no! ha editat el CEIC Alfons el Vell.

Tot i que m’hauria agradat, aquesta vegada no he pogut anar a Gandia a participar en la festa del XXI Homenatge a la Paraula, per això m’hi uneixo des d’aquí publicant el text que vaig aportar pel llibre i que es titula Muts i a la gàbia. Aquí el teniu:

Cada dia més, la veritat és una construcció. A mida que ens allunyem dels fets, la memòria es torna més confusa i és més fàcil, per tant, de tergiversar. Sense testimonis, el relat depèn més de la intencionalitat de qui el fa que no pas dels fets objectius que es narren. A més, aquells que ens haurien d’informar amb rigor, difícilment ho fan.

Dels mitjans d’informació ara en diem de comunicació i aquest canvi de nom no és innocent, sinó que aclareix quins són els objectius dels seus amos. Si la informació es basa en allò que passa, la comunicació ho fa en allò que es vol dir i en obviar, és clar, allò que no. No és estrany, per tant, que les facultats de periodisme s’anomenin ara de de la Comunicació i que en surtin tants pseudoperiodistes que en lloc de dedicar-se al món de la informació es dediquin a l’espectacle televisiu, un sector especialitzat a aprofitar les misèries humanes per cuinar programes-gasòfia i elaborar continguts de mal gust que embruteixin la consciència dels espectadors.

Poders polítics, institucionals i econòmics de tota mena tenen ara caps de premsa que filtren la informació per treure’n el màxim rèdit polític i comercial. Les televisions i les ràdios, també els diaris, són propietat de grups empresarials que amb ramificacions al món de la política i del diner en fan ús per obtenir el major benefici possible. Sense publicitat els programes cauen de la graella televisiva i els diaris tanquen. ¿Quin és, per tant, l’objectiu prioritari d’aquestes empreses, informar del que passa o la informació -sovint poc contrastada- només és el suport d’una quantitat ingent de missatges publicitaris?

Si el periodisme ja no és fiable, què ens queda que ho sigui per conèixer la veritat? És difícil de saber. D’entrada penso en la universitat, però tampoc sembla que aquest sigui un lloc on avui es cultivi gaire la consciència crítica necessària per qüestionar-se tot allò que ens afecta. S’excel·leix en l’àmbit de les ciències i les tecnologies, camps que considerem útils perquè també són lucratius, però no passa el mateix pel que fa a l’estudi de l’art, la història, la filosofia o les filologies (de l’anglès només interessa tenir-ne un coneixement pràctic, però no aprofundir en la seva literatura). Aquestes disciplines pateixen un descrèdit que les està relegant fins al punt que ja hi ha -també a la universitat- qui proposa limitar-ne l’estudi o fins i tot eliminar-lo.

Res no és casual: sense llenguatge no hi ha pensament. Però si a més hi afegim criteris economicistes que amb l’excusa dels costos pretenen dictar que s’ensenya i que no, el neoliberalisme ho té fàcil per fer de cada un de nosaltres una baula perfecta i alhora rebutjable del sistema. Ens volen amb una bona formació tècnica, sí, però sense la formació humanística que ens ensenyi a fer-nos preguntes. Tot allò que posi en qüestió la productivitat és una nosa i preguntar-nos els perquès de tot plegat posaria en perill la maquinària del sistema. Per això cal, també, emmudir els intel·lectuals i els artistes. I el més trist és que aquesta feina bruta la fem nosaltres mateixos quan mediatitzats per la peresa intel·lectual, en desacreditem l’obra. A més, a banda d’alguns irreductibles, també hi ha pretesos intel·lectuals que divaguen desorientats i n’hi ha -fins i tot- que ja s’han descarat i per no perdre cullerada justifiquen la preeminència de les elits blanques, les guerres preventives o la nefasta i uniformadora globalització.

La veritat se’ns presenta a cada passa que fem, però el bombardeig constant d’estímuls que rebem des d’internet i la TV deformen la nostra visió del món alhora que ens ensinistren. Ambdues fan a la perfecció una funció de control social i des d’ambdues se’ns inocula, també, la por de ser aquestes dones i homes que ens miren amb desesper des de la pobresa i el dolor, els desclassats del segle XXI. Hem acceptat que algú pagui els plats trencats del capitalisme salvatge, però millor que no siguem nosaltres i per tant, com ens deien de petits: Muts i a la gàbia! I així estem, muts i engabiats, ja sigui per covardia, per desídia o potser perquè ja ens està bé. Només admetre-ho i saber que ens passa pot vacunar-nos contra tants sense sentits i donar-nos el coratge de mirar la realitat als ulls quan aquesta ens reclama des dels caixers dels bancs reconvertits (quina curiosa paradoxa) en refugi dels sense sostre durant la nit o des d’aquesta mar de morts en què hem convertit la Mediterrània.

Cap paraula no és innocent, per això no només se’ns dificulta l’aprenentatge de la llengua (literatura, per a què?), sinó que hem caigut en la trampa de creure que amb 140 caràcters n’hi ha prou i permetem que el discurs de la modernitat empobreixi i maquilli la realitat. Potser ja no calgui que els esperem, ni els intel·lectuals ni ningú altre que ens salvi, però sí cal que amb urgència ens reapropiem del llenguatge i tot el que aquest conté per a poder distingir allò que és aparença de veritat d’allò que és real. O això o muts i a la gàbia!

 

La utilitat de l’inútil

No és aquesta la primera vegada que em manifesto a favor d’enderrocar les nefastes muralles que estúpidament hem construït per separar les humanitats de les ciències. Ho he dit altres vegades i sempre ho he fet amb el convenciment que els plans d’estudi que parcel·len el coneixement perseguint una pretesa especialització dels alumnes, el que de debò aconsegueixen és fragmentar el món de tal manera que la visió que en puguin tenir els estudiants acaba sent d’una pobresa esfereïdora. I el que em sembla més greu és que quan des del poder es dissenyen els plans d’estudi no es fa des de la innocència. Si es fa dividint i separant les àrees d’estudi i impedint el transvasament de coneixements d’unes a les altres, és perquè el poder econòmic en connivència amb el poder polític sap prou bé que així hi haurà tècnics disponibles per a ser utilitzats com a peces del sistema i que per contra, aquests tècnics no suposaran -analfabets com seran en altres àrees del saber- cap problema, ja que faran la seva funció desposseïts de l’esperit crític que els hauria aportat el fet de tenir una mirada global sobre el món.

Si hi torno a insistir és perquè acabo de llegir La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine, un llibre que no només exposa el que jo he dit abans, sinó que insisteix en la necessitat de rebel·lar-se contra l’utilitarisme que actualment dicta no només el funcionament del mercat i del món laboral, sinó també les activitats de les universitats i els seus estudiants, de manera que tot queda prostituït per la necessitat de fer diners i posseir-ne com més millor.

En una primera part del llibre, Ordine parla de l’útil inutilitat de la literatura tot fent una repassada als valors que els clàssics són capaços de transmetre i fa, a més, una vindicació dels fonaments vitals sobre els quals -tot i ser aparentment inútils- s’edifiquen la literatura, la filosofia i les arts.

La segona part del llibre és especialment punyent quan es parla de la desaparició programada dels clàssics, de les universitats-empresa i dels estudiants-clients, de la burocratització del professorat, de les polítiques dels governs europeus per minorar les dotacions econòmiques destinades a l’ensenyament i la recerca, etc. Al final del capítol, Nuccio Ordine proclama la necessitat de lluitar per salvar d’aquesta deriva utilitarista no sols la ciència, l’escola i la universitat, sinó també tot allò que anomenem cultura. Caldrà resistir a la dissolució programada de l’ensenyament, de la recerca científica, dels clàssics i dels bens culturals. Perquè sabotejar la cultura i l’ensenyança és sabotejar el futur de la humanitat.

El darrer capítol, al qual segueix un interessant assaig d’Abraham Flexner, és molt breu però exposa de manera concisa i clara, sense entrebancs verbals, el nucli del pensament d’Ordine pel que fa a aquest manifest: 1. L’essència de la ‘dignitas’ humana es funda en el lliure albir, 2. Posseir la veritat mata la veritat, i 3. Si pretenem viure en una humanitat lliure, tolerant i humana, cal desvincular el coneixement i la recerca de qualsevol utilitarisme i donar lliure curs a la ‘curiositas’.

Escrit en forma de manifest, el llibre de Nuccio Ordine em sembla que posa el dit a la nafra pel que fa a alguns dels mals que patim actualment no només a les universitats i instituts de secundària sinó que, com passa sovint, aquests mals van més enllà de les aules per infectar tots els altres àmbits de la societat; prou que ho saben aquells que en connivència amb el diner dissenyen i imposen plans d’estudis empobrits i fragmentaris amb l’excusa que l’ensenyament ha de ser rendible i els coneixements útils.

Ara, però, que la crisi econòmica ha desmuntat la visió utilitarista que es tenia de determinats estudis universitaris i que cap disciplina acadèmica no és garantia de ‘fer carrera’ i guanyar diners, i sobretot perquè les reflexions que s’hi fan tenen més a veure amb l’avenir dels nostres fills que no pas amb el nostre present, recomano molt La utilitat de l’inútil. En recomano la lectura a tothom, però especialment a aquelles persones que tinguin alguna responsabilitat en els mons de la docència o de la política. Cal que recordin –cal que ho recordem tots plegats- que la dignitas hominis no té res a veure amb les riqueses materials que posseïm. Aquestes són només un miratge, mentre que la dignitat rau en la gratuïtat dels fets i del coneixement.

Aquells que vam trobar-nos a Búger…

Aquest cap de setmana a Búger, mentre celebràvem la memòria de la Xesca Ensenyat  gràcies a l’empenta de la Victòria i la Roser, la llum era feta de paraules. Durant un parell de dies, acollits a casa d’Antoni Caimari, el món va ser un petit paradís de gent que ens trobàrem per parlar de blocs i literatura i de la Xesca, però també de tantes altres coses que fan que sigui viva la vida.

No tot s’acabava en les taules rodones ni en el recital ni en la presentació d’Una altra vida, perquè després d’escoltar el que uns i altres havíem previst dir-nos, començava una altra trobada sense micròfons ni convencions i ens dèiem ‘jo sóc aquest que…’ Però sobretot, vam escoltar-nos les veus més enllà de les paraules, ens miràvem les mirades i tocàrem els gestos com si ara, lluny de la pantalla de l’ordinador, volguéssim fundar alguna mena de complicitat més duradora que un cap de setmana a Mallorca.

Em va agradar sentir tots i cada un dels ponents amb qui vaig compartir la taula sobre Blocs i Literatura, i també tots els de la taula de lectors de L’hidroavió apagafocs. Em va agradar escoltar en Marc Cerdó explicant l’obra de la seva mare i passejar diumenge pel Port de Pollença. Però em va agradar, sobretot, mirar la plana des del mirador Joan Alcover, anar amb la colla a sopar a Sa Pobla i xerrar sense mesura fins ben tard, que amb només quatre núvols el cel se’n rigués de nosaltres, l’arròs brut, descobrir curioses connexions i complicitats, veure Menorca des del terrat, aprendre que per anar a Roma es passa per Castelló, abraçar la Victòria després de tants anys i fer-nos una foto… Em van agradar moltes coses,  però el que més content em va fer va ser comprovar que més que no pas parlar, ens ho passàvem bé escoltant amb delit de saber.

I va ser així que anàrem deixant de ser només les paraules que escrivim als nostres blocs i començarem a ser ulls, rostres, gestos… ànimes, ara sí, encarnades i vives a les quals podíem abraçar i amb les quals podíem desitjar tornar-nos a trobar pel gust, només, de conviure. I si des del matí la llum s’havia omplert de paraules, molt aviat també les paraules se’ns anaren enredant entre els dits i les mans, entre els cabells i les llengües, entre les olors i les mirades, entre les absències i els silencis per ser nosaltres, aquells que un cap de setmana de mitjans de maig del 2012 vam trobar-nos a Búger per mirar de ser una mica més feliços.

[Fotografia de David Figueres. 14 de maig de 2012]

Cap a Búger!

Quant la Victòria em va dir de participar en les I Jornades de Blocs i Literatura a la memòria de Xesca Ensenyat, vaig fer un bot d’alegria i no m’ho vaig pensar gens ni mica. Poder, a mitjans de maig, volar a Palma i anar després a Búger a compartir experiència i paraules amb tot d’amics als quals ara podria posar cara i escoltar-los mentre compartim mirades i olors en aquest paradís que diu que és Son Bielí, se’m presentava com un regal de la primavera.

I ara, que gairebé ja hi som, mentre pensava què podia aportar-hi jo a la trobada, entre altres coses m’ha vingut al cap un apunt de l’agost de 2010 que parla del més important que m’ha donat haver conegut fa 12 anys els blocs de Vilaweb, la possibilitat de vèncer el silenci. Mentre, neguitós de content, espero l’hora de pujar a l’avió, recupero l’apunt que us deia.

A primera hora de dissabte seré amb vosaltres, a Búger, a recer de L’hidroavió apagafocs  per estimar encara més allò que ja estimem. Ja friso!

I Jornades Blocs i Literatura

Fa poc em van convidar a les I Jornades de Blocs i Literatura que s’han de fer pel maig a Búger, a la seu de la Fundació ACA. No m’hi vaig pensar ni gens ni mica, amb l’explicació de quina era la intenció de les jornades en vaig tenir prou per apuntar-m’hi. D’una banda serviran per parlar d’aquest nou binomi format pels blocs i la literatura, i de l’altra per reivindicar la figura de Xesca Ensenyat.Les autores de El pèndol de petites oscil·lacions i de Chào ông Viêt Nam són en el principi d’una iniciativa a la qual s’hi han unit desinteressadament blocaires de diverses procedències i estils (en l’arxiu del programa hi podeu consultar tots els participants), i s’hi han unit també la pròpia Fundació ACA que allotjarà els actes i Vilaweb que donarà suport tècnic.
Gràcies a tot el que aquest nou món fet de bits ens ha proporcionat, els dies 11, 12 i 13 de maig, Búger serà una festa de les paraules a la memòria de Xesca Ensenyat. Ja en tinc ganes!