Entrades

Llavina als Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i Garraf

Sense fer escarafalls i amb discreció i, per contra, amb una tenacitat digna de fer-ne esment, les bibliotecàries del país –n’hi deu haver, però jo no en conec cap de bibliotecari- treballen dia sí i dia també per fer nous lectors i acostar-nos els plaers i la riquesa que ens aporta la literatura. I per fer-ho, han creat activitats i espais de trobada tan per a nens com per adults que anys enrere ni existien ni tan sols ens els imaginàvem. D’aquests, jo en vull destacar els clubs de lectura, aquests llocs d’intercanvi d’inquietuds literàries i d’idees que estan fent una funció cultural a la qual no es dóna la rellevància que realment té. Ja ho havia dit alguna altra vegada després que m’haguessin convidat a participar en algun club de lectura, però ho vull tornar a repetir després d’haver participat a la III Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i Garraf.

La trobada, que va reunir força més de 200 persones a l’entorn de l’obra narrativa de Jordi Llavina, va ser un acte caracteritzat per la feina ben feta des de les biblioteques que l’organitzaven i pel caràcter participatiu dels lectors dels diversos clubs. La Sílvia Amigó hi va participar llegint diversos fragments de l’obra de Jordi Llavina, i jo ho vaig fer amb una glosa dels llibres llegits als clubs. Després de nosaltres, però, va començar una interessant entrevista a l’autor en la qual es barrejava vídeo i directe, ja que cada club havia gravat una pregunta que en Jordi Llavina respongué de viva veu als seus lectors. Així doncs, no va ser un simple homenatge a l’autor, sinó que el més interessant va ser la idea d’acarar-lo amb aquelles persones que n’havien llegit els llibres i li demanaven explicacions sobre aspectes ben diversos i fins i tot sorprenents en algun cas.

Puc dir que en Jordi Llavina davant per davant dels lectors, la Sílvia Amigó llegint-lo i jo mateix parlant de la seva obra, ens ho vam passar molt i molt bé, i penso també que això va ser així per l’encert d’acostar lectors, obra literària i autor de la forma que es va fer, alhora amable i rigorosa. Per tot plegat, aprofito per reivindicar la feina feta des de les biblioteques i donar les gràcies a tothom qui va participar en l’organització de la trobada, especialment a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya i a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual que va tenir la bondat de convidar-m’hi. I aprofito també, és clar, per felicitar tots els clubs de lectura que hi van participar alhora que els encoratjo a seguir creixent. A tots, salut i bona literatura!

III Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i Garraf

Aquesta tarda, a La Fassina de Can Guineu, organitzada per la Bilioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida i la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d’Anoia, es farà la III Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i el Garraf. Enguany, l’autor a l’entorn del qual girarà l’acte és en Jordi Llavina, l’obra del qual ha estat prèviament llegida pels diferents clubs de lectura. A mi, concretament, m’han encarregat presentar la seva obra literària i després la Sílvia Amigó en llegirà diversos fragments.

En moments com aquest que sentim tan a dir que no es llegeix, és important reivindicar no només actes com aquest, sinó sobretot la gran feinada que fan les biblioteques del país a través dels seus clubs de lectura. Per això aquesta tarda serem amb els de l’Alt  Penedès i del Garraf per celebrar-ho.

Poesia a l’Escala

Ahir mateix havent dinat, vaig llegir a l’Avui que a l’Escala s’hi feia la III Cala Poètica, i ja que èrem a prop vam decidir anar-hi. L’acte reuní els poetes Miquel DesclotRosa Font i Jordi Llavina que homenatjaren a Maria Àngels Anglada amb la lectura dels seus poemes.Quan arribàrem a lloc, però, no hi havia ni una ànima. La tramuntana que s’havia ensenyorit de tots els racons de l’Empordà (la fotografia és d’ahir), va obligar els organitzadors a buscar un lloc a cobert. I així va ser que vam anar a parar a l’Alfolí de la Sal, un antic edifici que havia estat mercat de la sal, duana i pòsit.  Sorprenentment vam ser dels últims a poder-hi entrar, era ple a vessar i fins i tot va haver-hi qui es va quedar al carrer. I no m’estranya que així fos, perquè probablement la gent de l’Escala ja sabia què s’hi coïa  allà dins.Durant una mica més d’una hora vam ser espectadors d’un recital de poesia que va ser modèlic, conjugant equilibri i elegància. La Cristina Cervià no només el presentà de manera magnífica, sinó que abans de donar entrada als poetes convidats va lligar les diferents parts del recital llegint textos de la Maria Àngels Anglada. A més, la Mireia Hernández amb el clavicèmbal i la Clara Hernández amb la viola de gamba van revestir la pedra tosca de les parets de l’Alfolí d’una musicalitat que predisposava el públic a escoltar les subtileses de la poesia.
De fet, tot i les estretors no només vam passar un vespre molt agradable, sinó que durant una hora i mitja vam tenir la sensació de viure en un país amable i culte, un país en el qual la gent es capaç de desafiar la tramuntana per gaudir de la música i per escoltar la veu dels poetes.

 

El post de Nadal a ‘L’última troballa’

El poeta, periodista i amic Jordi Llavina s’interessà fa pocs dies pel meu post de Nadal en forma de felicitació i em va demanar de llegir-lo a L’última troballa, el programa de literatura que fa per Ràdio Vilafranca i La Xarxa. Doncs bé, després que ahir s’emetés el programa, penjo ara aquí l’àudio per si algú el vol escoltar:


I de passada, des d’aquí li agraeixo tant la lectura acurada que en va fer com tota la feinada que fa de manera incansable per difondre la poesia a través dels medis de comunicació. Gràcies, Jordi, i bon any Vinyoli!

[3 de gener de 2014]

Escriptors que parlen del camp

Rebo un whatsapp del meu amic Manel dient-me que li ha agradat llegir el que s’ha publicat a el 3 de vuit referent a un poema meu, i jo, que no en sé res, corro cap al quiosc a buscar el diari per veure de què es tracta. Pel camí ja sospito que deu ser cosa d’un altre amic, el Jordi Llavina. I sí, quan obro el diari vaig de pet a la pàgina que conté el seu Tabac de regalia, el dietari que setmanalment hi publica, i em trobo que la darrera entrega està dedicada a la poesia que parla del camp i, més concretament, al poema L’home dels camps (El cop a la terra, 1962) de Marià Villangómez i -honor que em fa- al meu poema Deus ex machina de El llibre que llegies. Us convido, doncs, a llegir (clicant a sobre de la imatge) el que Jordi Llavina en diu de l’un i de l’altre.

Però no vull tancar aquest post sense aprofitar, també, per recomanar-vos l’esplèndida narració que ara estic llegint i que també parla del camp, es tracta de la novel·la Marges de Roger Vilà Padró. Ara com ara no puc parlar de la trama, tot just n’he llegit les primeres 50 pàgines, però sí que puc afirmar que hi excel·leix la bellesa del llenguatge que fa servir el seu autor, el llenguatge riquíssim, precís i ple de matisos que sempre ha fet servir la gent que viu a pagès a l’hora de descriure la complexitat dels fenòmens de la natura i la manera de fer dels éssers humans i que, si de debò fóssim el país culte que pretenem ser, lluitaríem per preservar-lo a qualsevol preu. Si no ho fem així, arribarà el dia -en alguns àmbits ja es nota- que no recordarem el nom exacte de cada objecte i de cada fet i que de tant mediocre, la parla se’ns fongui i ens permeti, només, pensar en gris.

[4 de juliol de 2013]

‘El llautista i la captaire’ de Jordi Llavina

Amb la lectura ja reposada, em ve al cap el Marc de El llaütista i la captaire. Fa uns dies que l’he deixat enrere, però de la lectura d’aquesta novel·la d’en Jordi Llavina me’n queden les llargues confidències que he tingut la sensació que em feia el seu personatge principal, confidències necessàries per distanciar-se d’un mateix i alleujar el neguit que el rosega cada vegada que s’adona que no li és fàcil estimar la dona que estima. En Marc, com passa a molts homes, viu un pèl desemparat en el món de les emocions i les relacions sentimentals, i és aquesta mateixa desemparança i una certa incapacitat de ser per sí mateix el que l’empeny a festejar les dones que poblen la novel·la.

Les festeja i ens explica la mena de relació que hi té sense gaires embuts. I ho fa  des d’una mena de calidoscopi temporal en el qual passat i present es barregen, de la mateixa forma que se’ns poden barrejar les figures de la Clara i la Bel, alhora tan diferents però en les quals en Marc hi cerca igualment alguna mena de salvació, un encaix en el món que en el cas de l’Emma ni tan sols es planteja perquè inabastable com li és, sap que no serà possible.

En Marc viu una mica a la deriva buscant el recer que l’ajudi a sentir-se estimat de la mateixa manera que ell creu que estima. Sovint, però, els sentiments el confonen i se li fa difícil distingir si el que més pesa en cada cas és l’amor o el sexe. No ho sap, i potser tampoc calgui deslligar una cosa de l’altra; el que sí sap, però, és que és el desig allò que el mou i l’ha empès una vegada i una altra a mirar de salvar-se en les successives relacions que ha viscut.

Tot plegat passa entre dues trobades amb en Joan, un personatge que pot semblar circumstancial però que no ho és tant, ja que ajuda a donar a la novel·la el punt de dramatisme en el qual vivim instal·lats a partir del moment que descobrim que la vida no és allò que il·lusòriament ens prometíem. Dit això, no puc amagar que en aquesta novel·la d’en Jordi Llavina hi ha una ferma voluntat de reflexionar sobre algunes de les veritats que ens neguitegen quan adquirim consciència que no som joves.

A partir, doncs, de la narració de les complexes relacions que en Marc estableix amb les parelles que li fan de mirall, Llavina retrata un home perdut en una modernitat en la qual hi suren les desil·lusions com icebergs que cal esquivar. Això és el que a mi més m’ha interessat de El llaütista i la captaire juntament, és clar, amb tota l’aportació que Llavina hi fa en forma de narració, o de narracions fins i tot encastades en la història principal, per convidar-nos a reflexionar sobre les maneres de sobreviure a les nostres pròpies incapacitats i al dolor amb què la malaltia, la mort o el desamor ens condicionen la mirada i el pas inexorable dels dies.

 [19 de maig de 2013]

El llibre que llegies: primeres impressions…

No fa massa, el poeta José Corredor Matheos m’escribia per dir-me  que li havia agradat El llibre que llegies perquè “la teva és una poesia autèntica, d’aquella que m’arriba més al fons. Per la seva intensitat i, al mateix temps, per la seva nuesa, el seu caràcter essencial. […] Es pot apreciar l’evolució d’un despullament i nuesa progresiva…”

També la poeta i amiga Teresa Pascual, s’hi referia a com “un llibre bell, essencial, important”. I aquest matí, el poeta i crític Jordi Llavina publicava al diari Avui una crítica titulada La vida ben llegida que es pot llegir clicant aquest enllaç.

Estic content, ja ho veieu, perquè El llibre que llegies, està agradant força a qui ja l’ha llegit. Que després de la feina solitària que suposa escriure, t’arribin comentaris agradables sobre el que has fet és molt encoratjador. Dono, doncs, les gràcies al José, la Teresa i el Jordi, però també i molt a alguns amics, lectors anònims, que m’han volgut dir el què de la lectura que n’han fet.

PS: Ah! I per qui sigui a prop i li vingui de gust, us recordo que demà, divendres 4 de maig a les 6 de la tarda, el presentem a la Fundació Vallpalou de Lleida.

Carta al poeta que ‘Vetlla’

No ho tinc per costum d’escriure cartes als autors del que he llegit, però aquesta vegada sí que en tinc la necessitat, tot i que no sé explicar ben bé el perquè. Potser perquè m’ha passat una d’aquelles coses que com a lector et passen només de tant en tant i et desassosseguen, i és que un cop acabat de llegir Vetlla, el teu darrer poema, l’he hagut de tornar a començar i m’ha engolit una altra vegada.

No ho sé ni en puc estar del tot segur, però tinc la sensació que de tot el que has escrit i jo he llegit, Vetlla és el poema que més se t’assembla, el que és més ple de vida viscuda i el que amb més força es projecta cap al futur.

D’entrada m’ha sorprès de manera molt agradable que estructuressis el poema en tres parts, cadascuna amb la seva particular mètrica (octosíl·labs en la primera, alexandrins a la segona i decasíl·labs a la tercera), de manera que de forma molt clara s’imposen al lector maneres diferents de llegir els versos corresponents també a diferents moments de la vida. És notable el contrast entre la rapidesa de l’octosíl·lab que encaixa tant bé a les urgències de la joventut i la lectura més pausada i tranquil·la dels alexandrins i els decasíl·labs que corresponen a un moment en el qual importen més els records i la reflexió: Avui he recuperat el llibre d’un prestatge… –dius en començar la segona part.

Tinc clar, però, que quan dius llibre dius vida, o memòria si així ho vols, perquè una altra de les coses que criden poderosament l’atenció d’aquest poema és la barreja indestriable entre vida i literatura que conté; i encara afegiré més, entre vida, literatura i llenguatge. Sense aquest tercer ingredient no quallarien els altres dos, i tu que ho saps molt bé fas girar tota la història al voltant d’un llibre de poemes que l’amiga regala al poeta, un llibre de poemes marcat per una dedicatòria amb un pronom ratllat amb la voluntat d’esborrar-lo: Jo no hi seré, i tu em vetllaràs. Però tots dos sabem com n’és de difícil esborrar res que s’hagi viscut de tot cor i que moltes vegades, i això passa en el teu poema, aquest no ser-hi (l’amiga en aquest cas) es converteix en una presència fantasmal –els pronoms ja ho són una mica com una ombra- que fa de motor de tot plegat: perquè el qui vetlla algú que ja no hi és / vetlla de fet, un fantasma, el seu món, / l’olor que feia, la seva pronúncia, / el color de la veu i el dels seus ulls, / un aire en el vestir i el fer ben propi…

Podria ara aprofitar per parlar de totes les referències que fas als anys de la joventut, a les músiques, les pel·lícules, els primers contactes amb la mort, la sida…, que apareixen sobretot en la primera part del poema, però no cal, ja se’n parla a moltes ressenyes que han sortit als diaris i no ho faré. En canvi, sí que vull parlar-te de la segona i tercera parts del poema perquè, tot i que no sabria explicar-ho massa, he tingut la percepció que el poeta del començament i el d’ara ja no són el mateix home, que han passat prou coses i prou importants per començar a mesurar la vida d’una altra manera. Han quedat enrere els anys del cor desalenat / i el cos malalt, sobreexcitat de nervis i ara toca vetllar / per la salut i la vida dels fills / -per ells, un pare ha de donar la vida, / el cos, la sang i tot el que convingui-[…], i toca vetllar, també, / pel benestar dels pares, que envelleixen, / per garantir-los una mort en pau, / al llit de casa, envoltats de família, / amb un ram de mimosa dins un gerro…

Suposo que és cosa de l’edat i de què la meva lectura no en té res d’acadèmica i sí molt de personal i això ha fet que m’hi hagi vist en els teus versos i que, sobretot per tot l’aprenentatge que se’n desprèn, en diversos moments m’hagin emocionat. Quin estèril excés de transcendència / solem posar en les coses quan som joves…, dius en un moment determinat com si preparessis el lector per la contundent afirmació dels darrers versos del poema: vaig obrir amb la clau de sempre / la porta d’un pis buit, era migdia. / Tants anys després, llegeixo encara el llibre / i ja no espero el que no ha de tornar.  Jo tampoc, poeta que vetlles, ja no ho espero i com tu he sentit que m’havia de desfer del llast estrany  de la joventut per seguir endavant i escriure la vida amb la llibertat amb què tu ho fas.

M‘ha agradat, també, com trenques a Vetlla les fronteres entre narració i poesia de la mateixa forma que es trenquen entre vida i literatura i m’han interessat molt les reflexions sobre el fet d’escriure, com quan parles del llibre com a casa d’hostes o el compares amb la capçada d’un arbre amb branques on hi penges la corda del gronxador i, més enllà, quan preguntes per què s’escriu o ¿On és, el fonament d’una obra?, ¿on és, el cor / que, en un cos de paper, batega en la lectura?

Però sobretot, el que per a mi és més important del teu poema és la seva dimensió moral, amb el relat despullat, net de falsa literatura, que hi fas dels anys de la joventut i la constatació d’un present marcat per la consciència del temps i el seu pas: l’ahir, el breu passat –perfet-, / i un avui ingrat, primícia del demà encara incert / present continu, l’un; futur, l’altre, hipotètic-. Un temps ple d’absències, amb el cel color de cendres, que ens és difícil de viure i que tot i amb tot mirem de sobreviure’l amb l’ajut dels records i la poesia: I ara, ¿què més me’n queda, sinó versos i llum? / Uns quants records segurs. I tots aquells que el llibre / restaura de l’oblit. És molt i, alhora, és fum. / La corda encara tesa que, tot de sobte, vibra. I també amb l’ajut de la bellesa, com la de moltes de les imatges que hi ha per tot el poema. Jo em quedo, però, amb aquesta –i tu que em coneixes entendràs de seguida el perquè:

Sovint repasso amb l’índex dret
l’ocell gravat de la portada,
que sembla a punt d’abraçar l’aire. 
És una taca de color
de mel, i jo em sento el relleu
al tou del dit: quallada, impresa.
Pardal vulgar, el caparró,
oval de closca d’avellana
-que, en l apunxa del bec, s’afua
tant com l’espina d’una rosa-;
dues potetes que s’arronsen
l’instant abans d’emprendre el vol…

Gràcies, poeta que vetlles, pel teu poema. Una abraçada!

[30 d’abril de 2012]

Llavina+Garcia: Versos a dues veus

Demà passat, dijous 18 de març a les 8 del vespre, el Jordi Llavina i jo serem al Casal de Vilafranca del Penedès (Rbla. de Ntra. Senyora, 37, 1r pis) per participar en un acte titulat Versos a dues veus que, tot i que és organitzat pel Club de Lectura del Casal, és gratuït i obert a tothom.
Us convidem a venir-hi, i ja us podem dir que en aquesta ocasió no només ens limitarem a llegir alguns dels nostres poemes, sinó que també aprofitarem per parlar-ne i comentar-los, entre nosaltres  i amb tothom que hi assisteixi i vulgui participar-hi.

‘Londres nevat’ a Martorell

Fa uns quants dies, en Jaume de la llibreria MésQueLletres de Martorell em va convidar a presentar Londres nevat, el darrer llibre de relats de Jordi Llavina. De seguida li vaig dir que sí, perquè la primera vegada que el vaig llegir ja vaig pensar que en aquest llibre de relats l’autor no es limita simplement a fabular, sinó que ens dóna molt més que no pas allò que col·loquialment en diem “fer literatura”. És per això que jo deia que el meu apunt sobre Londres nevat  del passat novembre, s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’.
Aquí podeu llegir el que llavors vaig dir de Londres nevat. Ara, però, que el temps m’ha fet pair millor el llibre, m’adono que encara hi puc afegir coses. Han passat uns mesos i les històries encara són ben vives al record. Això no és fàcil que passi, però en els dos darrers llibres d’en Llavina hi ha dos elements que donen una tremenda força a la narració, d’una banda la densitat vital que s’hi respira i, penso que com a conseqüència d’això, la proximitat de la seva prosa amb la poesia.
Aquest és un llibre que a banda d’una desafortunada valoració feta amb més mala baba que no pas amb criteris literaris (sembla que el món editorial ja les té aquestes coses), ha tingut i té encara molt bones crítiques, tant en els diaris de tota la vida com en un àmbit tan independent com el dels blocs. Mireu, doncs, que en diuen bons lectors com el David del llunÀtic o el Joan d’Ucronies.
Si no ho heu fet encara, us convido a llegir Londres nevat, i us convido també, el dijous 4 de març a les 8 del vespre a la Capella de Sant Joan de Martorell (carrer de Pere Puig, 61), a escoltar-nos al Jordi Llavina i a mi. Parlarem del seu darrer llibre i de tot allò que ens vulgueu preguntar.