Entrades

‘Londres nevat’ de Jordi Llavina

Aquest apunt també s’hauria pogut titular ‘Més que literatura’, perquè si després d’haver llegit Ningú ha escombrat les fulles vaig dir que allà es parlava de la vida oculta o “de la zona fosca del viure”, ara a Londres nevat hi trobem un narrador molt peculiar –sabem que es diu Jordi- que ens parla d’alguna cosa més que de literatura, que no només es limita a explicar-nos els fets que passen en cada un dels sis contes que componen el llibre, sinó que sobretot ajuda el lector a fer un exercici d’immersió en la vida dels personatges i del mateix narrador.

Al capdavall, tot allò que passa en els contes de Londres nevat només és un suport per transportar el lector a l’ànima dels personatges. I en això Llavina és un mestre, perquè és capaç d’enriquir molt i molt la narració gràcies a un ús precís i incisiu del lèxic i a la seva formidable capacitat per descriure els objectes, les olors i els gustos i també, aquesta vegada, els sons i les músiques que sonen i ressonen a la ment dels personatges. Feu la prova de llegir els contes escoltant alguna de les cançons que hi apareixen.

Però Llavina encara utilitza un altre recurs molt interessant a l’hora de dur el lector a la intimitat més fonda dels personatges per explorar-la plegats. Aquest recurs ha consistit en trencar les cotilles pròpies del narrador tradicional i deixar que aquest es confongui amb l’autor, de manera que s’estableix una complicitat molt forta amb qui llegeix, com quan s’atura la narració per reflexionar sobre el fet literari. A mi m’ha agradat i interessat el joc d’anar i venir del narrador i el joc que estableix amb el lector sobre què és realitat i què és ficció, que d’alguna manera es conclou a El branquilló de til·ler quan s’afirma que tot el que s’escriu acaba sent veritat. La recerca sobre l’espai en el qual es dissol la frontera entre veritat i ficció és un dels grans temes d’aquest llibre, i cal no menystenir-lo, perquè és justament en aquest espai indefinit on habiten les emocions que la literatura ens pot proporcionar.

La literatura no m’interessa si no és viscuda, i si no ho és, difícilment emociona, però els contes de Londres nevat traspuen emocions més enllà de les paraules. Ho dic perquè l’àmbit dels silencis i dels oblits és l’altre tema del llibre. En els cinc primers contes és compartit l’interès per tot allò que, tot i que els altres no ho poden veure, és al moll de l’os de les nostres vides i les configura de tal manera que som allò que s’amaga, a vegades a les golfes dels records i a vegades a les de l’oblit. I així ho diu el narrador a Hand&Racquet: “El record va sorgir del no-res amb una força insospitada.[…] irrompia des del que jo mateix, en un dels meus pensaments sofisticats, alguna vegada havia anomenat ‘el sepulcre dels records’. I del cor de la memòria –sepulcre curull-, d’aquesta tomba de la qual tant sovint s’alcen focs follets que ens deixen l’ànim abaltit, va expandir-se centrífugament i va anar seduint la meva consciència extensa amb fragments de dies que jo feia molts anys que havia oblidat.” Als personatges de Londres nevat els espeteguen els records al davant per retreure’ls vivències que sembla que tornin del més enllà com passa a Un tal Amat i a El cosinet andalús o, ben bé al revés, construeixen records –com ho fa la Laura de Nosaltres també esperem– per ocultar l’absència: “La dona havia parlat durant els dos últims anys i mig a un esperit. Havia fet créixer una animeta amb les seves paraules.”

Si bé els cinc primers relats són contes hivernals, en tots l’acció transcorre pels volts de Nadal i tots ells són poblats de fantasmes, el cas del sisè és ben diferent. El branquilló de til·ler és ple de llum i l’autor, que fa ben explícita la seva presència, hi explica una peculiar història d’amor. En contrast amb els personatges ombrívols dels altres relats, les dones i els nens d’aquest són ben vius i tenen una consistència que es projecta amb força cap al futur. Aquest és un relat ple d’optimisme en el qual es parla de la necessitat de fixar la memòria (la besàvia que transmet el saber als besnéts), de construir la realitat amb paraules, de la fortalesa de les dones, del pas del temps que deixa senyals en la natura sense dramatisme i de l’assumpció de la mort com una part del curs de la vida, mitjançant la imatge extraordinària d’una guineu ofegada en un rec que sempre flueix: “El que hi havia dins el rec, de través com una precària passera enfonsada, era el cos d’una guineu que hi devia haver caigut feia unes quantes setmanes, potser mesos i tot.[…] en va palpar el cos descarnat, que havia quedat com enrampat, i que amb prou feines oposava resistència a l’aigua que corria per sobre i que el confonia. El corrent s’havia endut la fetor de la putrescència, havia rentat el cos execrable i malmès.”

A Londres nevat Jordi Llavina ens ensenya a dirigir la mirada no només als fets, sinó també a cada una de les petites coses que sovint ens passen desapercebudes, però que són les que expliquen la condició humana de cada individu, les seves ombres o les seves il·lusions. I ho fa no només trencant barreres entre realitat i ficció, sinó bastint els seus relats amb un llenguatge propi moltes vegades de la poesia. Aquest llenguatge és el que dota aquests contes de diverses capes de lectura, des de la mera acció de la superfície fins als pensaments més ocults de cada personatge. Penso que això és el que fa diferent i atractiva la seva obra narrativa que, amb aquest llibre, ha fet una gran passa endavant. Si fa un any i mig us recomanava la lectura de l’anterior llibre de relats de Jordi Llavina, ara us dic que heu de llegir Londres nevat, i no només perquè gaudireu la bellesa intrínseca del text, sinó perquè aquest és un llibre ple de veritat.