Entrades

Les llavors de la violència

Tres nens d’entre 10 i 12 anys caminen davant meu. Els observo com qui observa una promesa de futur. Caminen i riuen mentre parlen de les seves coses, tranquil·lament. Sense perdre el pas ni deixar la conversa, un dels tres s’ajup i cull un cargol de terra. Des d’uns metres darrera seu, penso en la fascinació dels nens pels animals i en la tendresa que sovint ens desperten quan som petits. De sobte, però, se’m trenca el somriure incipient que havia començat a esbossar. El nen que havia aplegat el cargol l’esclafa llançant-lo amb força contra la paret, sense cap raó aparent, potser ni tan sols amb ràbia… Tots tres segueixen el seu camí com si res no hagués passat mentre m’aturo davant les restes del cargol. Al terra, la closca feta trossos i la massa viscosa d’una mort només en aparença insignificant; suspeses en l’aire, carregades d’un estupidesa inexplicable, les llavors de la violència.