Entrades

Res no és inamovible #1oct

Se’n diuen tantes de coses que a vegades ens oblidem d’escoltar el que de debò importa. Fóra bo, de tant en tant, apagar ràdios i teles, sortir de facebooks i twitters i escoltar només allò que ens ve de dins, de ben endins. Sense totes les influències que ens venen donades de l’entorn, podríem distingir amb claredat allò que sentim per se; no és fàcil però surt a compte dedicar-hi una mica d’esforç.

Qui ho hagi fet haurà entès, segurament, que la vida no es constreny a normes ni a lleis, que la vida és alguna altra cosa que no obeeix a cap legislació. No podem decidir quan ens enamorarem ni de qui, no podem reglamentar com estimar ni fins quan, no, perquè aquelles coses de la vida que realment ens emocionen, aquelles que ens sorprenen una vegada i una altra amb sentiments que ni tan sols sabem en quin racó de nosaltres estaven ocults, flueixen fora de les convencions. I negar-los ens aboca a viure una vida grisa, a no ser nosaltres.

Aquests dies, en mig del guirigall pel referèndum d’autodeterminació de Catalunya de l’1 d’octubre, només sentim a parlar del que és legal i del que no ho és, del respecte a la constitució espanyola i de desobeir, però potser el debat no només hauria d’anar de lleis i normes, sinó que sobretot hauríem d’estar parlant del dret a viure d’acord amb els propis sentiments. No se sent gairebé ningú que digui que allò que realment ens fa lliures és viure sense trair els propis sentiments i aquesta és, em fa l’efecte, una de les principals causes que tanta i tanta gent es vulgui treure de sobre el jou que representa la supremacia del que és espanyol sobre el que és català.

Més enllà del maltractament econòmic que per vies diferents (peatges, corredor mediterrani, dèficit fiscal, etc.) es pateix a Catalunya, el més greu és, a parer meu, l’assetjament constant contra alguns dels elements que de manera més profunda conformen l’ésser humà: el dret a viure en llibertat, és a dir, a viure segons els propis sentiments i el dret a expressar-los sense ésser menystingut per ningú ni haver-se de sentir, tampoc, reprimit per qui es creu superior o se sent més fort. La llengua en què ens hem criat és la llengua en què pensem i sentim i allò que pensem i sentim és bàsicament allò que som. Per tant, cada vegada que a algú no se’l deixa usar amb normalitat la seva llengua i se l’insulta o fins i tot se l’amenaça, s’està atemptant contra una part consubstancial del seu ésser.

Entre altres coses, la dignitat consisteix sobretot en què ningú no t’obligui a ser qui no ets ni t’obligui, tampoc, a simular uns sentiments que no són els teus. Doncs bé, cada vegada que a una persona se li escapça el dret de viure com se sent, també s’escapça una part del seu ésser. Menystenir o riure’s d’algú per com és (amb la seva parla, les seves inclinacions sexuals, les seves idees polítiques o religioses, etc.) o negar-li el dret a ser allò que li diuen els seus sentiments és com matar la seva il·lusió i les seves ganes de viure.

Dit tot això, i a banda de qüestions com l’economia i la legalitat, que no nego pas que siguin prou importants per a la vida quotidiana, penso que allò que a molts ens porta a voler participar en el referèndum del dia 1 d’octubre és la reivindicació de la pròpia dignitat, és a dir, la defensa del dret a viure com som i no com algú altre ens mana que ho fem i també, és clar, la defensa de decidir per nosaltres mateixos, com a éssers lliures i responsables de les nostres vides.

Les lleis tenen sentit mentre no ofeguen aquells que hi estan subjectes. ¿Quin valor tenen, però, si serveixen per a reprimir la manera de sentir d’algú i impedeixen que tingui una vida plena? Per sort, res no és inamovible, tampoc les legislacions que atempten contra la llibertat d’expressar-nos i de viure tal com som. Per això i perquè la vida de veritat és allò que passa més enllà de qualsevol reglamentació, l’1 d’octubre aniré a votar. Ho faré sense rancúnia contra res, només a favor del que sento i del que penso, a favor de qui sóc i del món que vull pel meu fill.

El problema són els diacrítics?

Des d’algunes veus amb un dramatisme excessiu i des d’altres amb to de broma, tothom s’ha llençat a opinar sobre la proposta d’ortografia que ha fet la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. A mi, la veritat és que aquest debat em cansa una mica, ara com ara em sembla que hem d’escoltar les raons dels membres de la secció filològica de l’IEC i les de tothom qui s’hagi guanyat l’autoritat en qüestions de llengua. I ho hem de fer sense oblidar que les llengües són entitats vives i canviants i que seran allò que els seus parlants vulguin que siguin; al capdavall la funció de les acadèmies no és altra que constatar els canvis que es produeixen més enllà del que és normatiu. No féssim ara com alguns polítics espanyolistes que ens volen convèncer que més enllà de la constitució no hi ha vida.

En la proposta de l’IEC pot haver-hi més o menys encert, no ho sé, i si finalment s’aprova la reforma sé que a mi em costarà deixar de posar alguns accents. Potser els seguiré posant com em passa amb alguns diacrítics de pronoms i d’adverbis del castellà, que després de la reforma que va fer la RAE eliminant-los, encara els poso. I no passa res, com no passa res quan poso el signe d’interrogació en català a l’inici d’alguna frase que em sembla llarga o que pot ser confusa. La llengua és una eina i l’ús que en fem s’ha d’adaptar el millor possible a la necessitat que tinguem.

A banda, però, de l’ortografia, el que em sorprèn és que no hi hagi el mateix rebombori ni el mateix interès públic per altres qüestions que sí són greus i que sí propicien l’empobriment de la llengua catalana. ¿Per què defensem abrandats unes normes ortogràfiques que no sempre utilitzem bé i ens oblidem, en canvi, de reclamar més rigor pel que fa a la fonètica, al lèxic i sobretot a la sintaxi?

Em resulta més preocupant observar com hi ha professionals fins i tot del món de la comunicació -entre ells reconeguts periodistes amb molta audiència- que sistemàticament no distingeixen la pronúncia oberta o tancada en les e ni en les o i castellanitzen sistemàticament noms com Òscar o Ester pronunciant-los [Ó]scar i [É]ster. Això va acompanyat, moltes vegades, d’una pobresa de lèxic tan escandalosa que tampoc és estrany ensopegar els caps de setmana amb algun presentador que ha de recórrer al castellà perquè va coix de vocabulari en català o que, pitjor encara, fa servir termes que no són pertinents i no tenen sentit en el discurs, la qual cosa denota un terrible desconeixement del lèxic. I el més greu és que ni uns ni altres no es permetrien cap errada ni una mala pronúncia en anglès. Però per damunt de tot, el que trobo més esgarrifós perquè això sí que atempta contra els fonaments d’una llengua, és la poca consciència i la barroeria a l’hora de construir les frases amb una sintaxi correcta i ben estructurada. I no em refereixo només a la parla, on les presses ens poden fer males passades, però sí a la llengua escrita tant als diaris com cada vegada més als subtítols dels informatius.

Més que ningú, mestres i periodistes hem de donar exemple quan parlem i això vol dir fer un ús rigorós del registre estàndard en la feina. Però també hauria de ser exemplar tothom qui treballa de cara als demés, fins i tot, ai!, els nostres polítics. Però això, dissortadament, no passa. Mentre evitem fer l’esforç real que enfortiria la llengua, només ens preocupa si s’han de posar més o menys diacrítics. I fem força xivarri i discutim com si fóssim els encarregats de la salvaguarda de la llengua, però a l’hora d’elaborar un text parlat o escrit som incapaços de fer-ho amb una mínima coherència. I això no és culpa de l’ortografia, sinó de la mandra que ens fa formar-nos i exigir-nos el rigor que li exigim a un mecànic o a un metge en el desenvolupament de la seva feina.

La riquesa del vocabulari i la construcció precisa de les frases són senyal d’un bon ús del llenguatge, sí, però no oblidem que més enllà de la comunicació, el llenguatge és l’eina que ens permet desenvolupar el pensament. O dit com ho deia Pedro Salinas a El defensor: “Persona que habla a medias, piensa a medias, a medias existe…” Dit això i més enllà dels diacrítics,  preguntem-nos quin és el problema i que cadascú en tregui les seves conclusions.

Keep calm and speak catalan

Tot i que ja havia treballat en la construcció de la línia 1 del metro de Barcelona, va ser durant la dècada dels 50 del segle passat que l’avi Manuel es va decidir del tot a marxar de Lorca i emigrar definitivament a Catalunya. Darrera seu van arribar el fill gran i després la iaia Ana i la resta de fills. El gran va marxar aviat cap a França, però la resta, entre ells la meva mare, es van instal·lar a Cal Francisquet, on hi van trobar feina i casa.

El cas del pare va ser diferent. El primer de la seva família que va arribar a Sant Llorenç d’Hortons va ser ell; hi havia vingut a veremar i una cop aquí va decidir que no se’n tornava pas a Sant Vicente, a l’Alt Millars. Va fer de mosso, primer a Cal Francisquet i a Cal Mus, també a Can Castany i després a Can Prats. Al cap d’un temps de ser a Catalunya va portar un dels seus germans i més tardl’abuela María i les germanes.

Uns i altres tenien en comú que deixaven enrere la gana, els ermots i el menyspreu. Me’n recordo, encara, de la iaia Ana que veient Los santos inocentes em justificava les seves llàgrimes dient-me porque somos nosotros, nene, porque somos nosotros… I tingueren en comú, també, que allà on van anar a parar es parlava una llengua que fins aleshores desconeixien i que si se’n volien sortir l’havien d’aprendre. I ho feren, amb naturalitat i -sentint-los parlar d’aquella època-  penso que també amb la voluntat d’arrelar-se en aquell poble on la iaia Ana no se’n sabia avenir que a les botigues es dirigissin a ella com a “Senyora Ana”. Mai ningú abans li havia dit senyora, i venint d’on venia se sorprenia agradablement que algú la tractés amb respecte. No és gens estrany, doncs, que quan li preguntaven d’on era, mai no digués quin era el seu origen, sinó que responia Yo soy de donde comen mis hijos…, gairebé com si fes una primera formulació d’aquella definició de català que encunyà més tard el president Pujol.

Tot i que l’entenien prou bé, ni l’abuela ni els avis mai no van parlar català. Un altre cas, però, és el dels germans d’una i altra banda. Tot i que els havien criat en castellà i aquesta havia estat la llengua en què s’havien relacionat fins que van emigrar, després d’arribar a Catalunya només la feien servir per dirigir-se als pares, mentre que entre ells van adoptar el català amb una normalitat tan gran que jo mai no he sentit que parlessin en castellà entre ells.

Sóc conscient que és un fet inusual i per això m’he preguntat moltes vegades com devien anar les coses perquè tot plegat passés com ho explico. D’una banda, estic segur que el fet de ser dels primers emigrants que van arribar a Sant Llorenç després de la guerra civil va influir molt en què els meus pares i tiets aprenguessin ràpidament el català, ja que com a molts altres pobles de pagès el castellà era només una llengua administrativa i la gent seguia fent servir el català. Això no explica, però, que adoptessin una nova llengua per relacionar-se entre ells, si no és que inconscientment era una manera de deixar enrere la tristesa de les respectives infàncies i, també, la manifestació més ferma de voler arrelar en un nou món que els permetria sortir de la misèria.

A la meva família, doncs, el català no es parla per casualitat, sinó que aquesta és una llengua triada per aquells joves que als anys 50 del segle XX buscaven no només una vida millor i més digna a Catalunya, sinó també pertànyer a un poble que se’ls estimés. I pel que sembla, una de les claus per aconseguir-ho va ser parlar sense complexos la llengua del lloc, la llengua -ara materna- dels meus cosins, del meu germà i meva i dels fills de tots plegats. No entenc, per tant, qui és ningú per voler-nos ara arrabassar el dret de viure com els pares ens van ensenyar. O sí que ho entenc i no m’agrada gens ni mica l’explicació, per això cada dia que passa estic més i més convençut que sense perdre ni el convenciment ni la calma hem de seguir parlant en català amb tanta normalitat com ho van començar a fer els pares. I també estic convençut que de la mala gent que encara creu que ens pot dictar la vida i els sentiments, com més lluny millor!

[12 de desembre de 2012]

Competència lingüística i magisteri

Llegia a La Vanguardia d’abans d’ahir que s’està plantejant la possibilitat de demanar als aspirants a ingressar a les facultats d’educació que han d’aprovar les matèries de llengua catalana i castellana amb una nota mínima de 6. Fa temps que ja en va parlar la consellera Rigau, però es veu que ara també els degans s’ho estan rumiant.

Cada dia que passa és més evident que la competència lingüística de molts dels mestres dels nostres fills és força deficient, només cal fixar-se una mica en les notes que ens arriben a casa, en les correccions d’alguns exàmens o, fins i tot, en la documentació oficial d’alguns centres. I això que passa a la primària passa també, no ens enganyéssim pas, als instituts, de manera que l’ús de la llengua arriba als nois i noies amb greus carències no només ortogràfiques, sinó també sintàctiques i de lèxic.

Pel que sembla, ha arribat el moment de pagar tants anys de descrèdit de les matèries de llengües i literatura (l’anglesa és un cas a banda per les connotacions econòmiques que té).  I el més greu és que aquest descrèdit no només es dóna entre els nostres alumnes, sinó també entre alguns mestres i professors que no tenen cap cura a l’hora d’escriure allò que llegiran els nois i, en tercer lloc, entre part de les autoritats educatives que són qui decideixen al cap d’avall que i com han d’aprendre els nens i adolescents catalans.

No sé si la proposta de posar una nota mínima de 6 és encertada o no ho és. D’entrada que es demani un nivell més alt de llengües no em sembla pas malament, però no entenc que una vegada més no s’afrontin de veritat els problemes i, en canvi, es canviïn les normes del joc en lloc d’esforçar-se per assolir una major competència. Qui no és del gremi no sap que, per exemple, des de fa poc s’atribueix el nivell C de català als alumnes que acaben l’ESO mentre que abans aquest nivell es donava als alumnes de 2n de batxillerat o de l’antic COU. És evident que el grau de competència lingüística d’un alumne de 4t d’ESO i el d’un altre de 2n de batxillerat és ben diferent; per què, doncs, aquest canvi de normativa?  Tot fa pensar que hi ha més raons laborals que no pas acadèmiques i que algú ha decidit que si els nostres nois no tenen prou capacitació per fer una feina, en lloc de formar-los millor és més barat demanar menys preparació.

Tret de qui tingui els fills cursant el batxillerat o de qui treballi a l’ensenyament, molta gent ignora que mentre hi ha matèries que es cursen durant 4 hores a la setmana, els professors de llengua només disposen al batxillerat de 2 hores setmanals per impartir la matèria. Algú pot dir que en realitat en són 2 de català i 2 més de castellà, i és veritat, però també és veritat que el temari que s’exigeix als alumnes de batxillerat no només conté les qüestions de caràcter gramatical tradicionals (morfologia, lèxic, sintaxi, etc.), sinó també les que tenen a veure amb la gramàtica textual, la sociolingüística o la oralitat, a més de tota la història d’ambdues literatures.

No entenc de cap de les maneres que es pugui plantejar la necessitat de millorar el grau de coneixement de la llengua dels nostres alumnes només demanant un 6 a la selectivitat i que, en canvi, curs rere curs no hi hagi manera de donar més hores a unes matèries instrumentals que són fonamentals per desenvolupar la capacitat no només de comunicar-se, sinó sobretot d’interpretar l’entorn i de pensar amb més agilitat i coherència.

En lloc de limitar-nos a posar més traves per accedir a les facultats, s’hauria d’encarar amb valentia l’arrel del problema i posar els medis necessaris per donar una formació lingüística i literària sòlida als futurs universitaris, perquè si no l’únic que aconseguirem és fer crònic el mal que ja patim. Ens hem abocat al foment d’una cultura audiovisual que es consumeix de forma passiva i no hem preservat espais (ni a les escoles, pel que sembla, ara plenes de pantalles) per exercitar la paraula dita i escrita. És a dir, per aprendre a llegir els textos i el món de manera crítica i, alhora, per entendre’ls i poder-los explicar de forma reflexiva.

Ho sento, però aquesta és una d’aquelles vegades que tinc la sensació que som una colla de beneits en un país de fireta; com s’entén si no que mentre abaratim el nivell C encarim l’accés a la universitat?

L’escola en català

Només fa dos dies que fins i tot el Dr. José Manuel Blecua, el nou director de la RAE, reconeixia en unaentrevista a l’agència EFE que “El catalán tiene que sobrevivir. No se trata de vivir, sino de sobrevivir y la inmersión lingüística es de las pocas cosas que le permite hacerlo”. Però ja se sap que ‘doctores tiene laiglesia‘ i que el seu braç secular no havia de dubtar ni gens ni mica a imposar la seva doctrina, fins i tot passant-se pel forro el que puguin dir tant els filòlegs com els mestres.

Ja n’hi ha prou de mentides de genteta falsament preocupada per la llengua que parlem o deixem de parlar. Mal disfressat de defensa de les  llibertats personals, el que ara passa no és res més que un altre intent, per part d’aquells que encara enyoren la ‘una, grande y libre‘, de sotmetre tot aquell i tot allò que no pugui acreditar ser ‘cristiano viejo‘. De manera que quan algú diu allò de ‘háblame en cristiano’, associant castellà i cristià, no fa altra cosa que verbalitzar aquesta creeença mal soterrada que tot el que no sigui espanyol és una amenaça nociva a les essències espanyoles. No és estrany, doncs, que  la història d’Espanya sigui plena d’exemples de negació de les diferències, i és ben clar que passats 35 anys de la mort del dictador sembla que això no hagi de canviar.

Mentre els nacionalistes espanyols no s’aturin a pensar-se i a decidir què volen ser i com, no es treuran de sobre aquest complexe d’inferioritat que dispara l’agressivitat contra els demés. Quan un coneix i reconeix els seus vicis i les seves virtuts i s’accepta tal com és, no necessita afirmar la seva identitat negant les dels altres.

Però ara com ara, tot plegat fa el tuf de la mala voluntat  de qui, com que no sap sumar ni en vol saber, vol excloure de la vida pública tot allò que no entén i per això, ni que sigui amb subterfugis més o menys legals, mira d’aplicar una vegada més el dret de conquesta. Davant d’això, qui vol seguir formant part d’un estat que no només no protegeix una part dels seus ciutadans, sinó que deixa que se’ls humiliï una vegada i una altra trepitjant el seu principal signe d’identitat?