Entrades

Si encara dubtes…

Si encara dubtes, si no ets capaç de reconèixer la injustícia, si no has entès que els drets de les persones a ser i a sentir lliurement estan per damunt del que pugui dir qualsevol paper, si no t’adones que la vida és canviant i no hi ha valors absoluts. Si avui no saps on has de ser ni amb qui, pregunta-ho als avis i mira als ulls de tots els desheretats per tanta cobdícia.

Si avui no saps quin és el teu paper, potser és que ja t’estan bé la falta de llibertat, l’absolutisme de les idees i del poder, el neofeixisme que campa impune pels carrers i per les televisions,  la cobdícia que tenalla els més pobres i aquest règim monàrquic que es manté gràcies a la mudesa de tantes persones que ja se senten prou còmodes vivint com a súbdits i cridant “viva el rey” com Casado i altres personatges útils a l’ibex35.

Però si no és així, avui també has de sortir al carrer i manifestar-te per uns nous valors que no siguin dogmàtics ni obeeixin al diner sinó a la voluntat democràtica de les persones. Jo hi seré i cridaré per la llibertat dels presos polítics i a favor d’una nova república. Bon 11 de setembre, bona Diada de Catalunya!

Ha florit la mimosa o l’esclat del groc

Ha florit la mimosa, ara sí. Enguany ha trigat més, l’hivern ha estat molt fred i tot i que encara no ens hem tret la gelor dels ossos, avui escampava un groc tan net que se’ns omplia la mirada de ganes de viure. Les mateixes ganes que després de les darreres pluges han començat a empènyer la terra, ja feta saba, per regalar-nos tanta llum.

Ha florit la mimosa i en durem unes branques al cementiri perquè no oblidem els nostres morts, perquè la mimosa ja vivia als seus ulls abans d’ara i, també, perquè cada any la seva florida era motiu d’alegria i el senyal que havíem tornat a vèncer l’hivern. Al cap d’avall, viure és sobreviure a l’hivern o, dit d’una altra manera, tenir la valentia d’enfrontar-se als embats de tot allò o de tot aquell que ens vulgui sotmetre la voluntat de ser i de viure com qui som, lliures, i no com se’ns imposa.

Per això, avui que ha florit la mimosa celebrem l’esclat del groc per damunt de la foscor i el fred de l’hivern, però a l’hora mantenim ben viu el record de totes aquelles persones que malviuen sense llibertat a la presó després d’haver-se atrevit a empènyer un temps nou que ens permeti escapar de la podridura. Per ells, pels nostres fills i per la nostra dignitat cal que sapiguem aprendre dels senyals de la terra i que demostrem, com la mimosa, el coratge de resistir les fredorades i ens atrevim orgullosos a perfumar l’aire amb aquest aroma de groc de vida que ens omple els pulmons i la mirada també aquest febrer de 2018.

PS: Llibertat per Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, pels joves d’Alsasua, per Pablo Hasél i els 12 rapers, pels imputats de Som 27 i més i, també, pel President Carles Puigdemont, per Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig. (La llista és llarga i pel que sembla ho pot ser més. Per això, si encara no heu entès de què va la cosa, si encara teniu dubtes: pregunteu-vos si això és el que pertoca a una societat i a un estat on se suposa que els drets democràtics són el pal de paller de la convivència?)

Coses que fan por

És difícil parlar després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la proximitat ha fet que ens colpissin més que quan només els veiem per la tele. Tot i així, i encara que no gaire ben lligats, vull exposar alguns pensaments esparsos que aquests dies em volten pel cap. Aquí els teniu:

  1. Tot i el #NoTincPor que es va sentir a la concentració d’ahir a la plaça de Catalunya i que després hem repetit per tot arreu, la por hi és. Penso, però, que no ens fa cap mal que hi sigui, entre altres raons perquè és evident que la barbàrie dels atemptats de les Rambles i de Cambrils ens ha fet prendre consciència plena de la inseguretat en la qual es viu al nostre món, i no només a Europa, també i sobretot als països de l’Àfrica i als de l’Orient.
  1. En segon lloc, tenir por no ens ha de fer sentir malament, és absolutament lícit aquest sentiment davant de la crueltat amb que els terroristes actuen. Una altra cosa, però, és que la por no ens ha de paralitzar, sinó que molt al contrari ha de servir per ajudar-nos a actuar amb prudència, és a dir, a mesurar les nostres accions i les seves possibles conseqüències. Més d’una vegada confonem el no tenir por amb la beneiteria o amb l’execució irresponsable d’accions que no aporten res més que l’exhibició ridícula de testosterona. Tenir por és bo si ens ajuda a pensar el què i el com. Qualsevol persona que hagi hagut de fer una acte de valentia, ho ha fet sobreposant-se a la por que duia dins.
  1. És evident que les actuacions dels terroristes obeeixen a motivacions que són lluny de les creences religioses o de les idees polítiques, si no fos així viuríem tots en una guerra oberta. Molt més enllà del que creiem o pensem o, fins i tot, de la nostra formació, l’assumpció dels conceptes del Bé i del Mal també hi té molt a veure. Per a què algú mati despietadament algú altre (i penso en molts tipus de terrorisme, no només el que ens acaba de colpejar) hi ha hagut d’haver en la ment del terrorista algun mecanisme que trenqués el sistema de valors morals que ens porten a saber distingir allò que està bé del que no ho està i que, a més, el confongués suficientment per arribar a creure que feia el correcte assassinant  persones a vegades anònimes i a vegades conegudes. És molt interessant escoltar les reflexions d’antics terroristes que expliquen, després de penedir-se’n, els mecanismes mentals que els portaven a cometre assassinats.
  1. ¿Hem d’assumir que la globalització comporta també que la violència no estigui focalitzada en uns llocs concrets? ¿Són suficients les raons d’exclusió social o cultural per explicar que algunes persones decideixen atacar-ne d’altres i matar-les? Són preguntes que em faig des d’abans d’ahir i que no sé respondre. Em venen al cap, però, algunes idees que em fan pensar en les analogies entre aquests nois que van cometre els atemptats de Barcelona i Cambrils i el cas dels joves nord-americans que disparen contra els seus companys d’institut: l’edat, la insatisfacció, l’aïllament, la incapacitat de patir per aconseguir allò que es vol, la manca d’escrúpols, la necessitat de sentir-se forts o, fins i tot, la pressa per assolir una certa fama o per arribar al paradís… No em sento prou preparat per analitzar-les, però si que em sembla que seria interessant estirar d’aquest fil.
  1. A banda del temor a què hi hagi més actes de terrorisme i de les precaucions que calgui prendre per enfrontar-s’hi, el que ara més por em fa és el repunt del feixisme agafant com a excusa el que ha passat. Aquesta mateixa tarda he rebut, d’algú que em coneix poc, una convocatòria de manifestació que diu: Domingo, 12:00, concentración frente al Congreso. Que quiten todas las ayudas a los musulmanes, estamos dando de comer a sus hijos para que maten a los nuestros. Basta ya. Pásalo. Quan li he replicat que no hi estic d’acord i que això que m’enviava era feixisme, s’ha sorprès dient que no m’entenia… Doncs sí, això és el que realment fa por, potser més que no pas el grupuscle de falangistes que ahir a la tarda es van intentar manifestar a les Rambles. Perquè les persones que envien coses com la que us he referit, més tard o més d’hora acabaran justificant la violència no només dels antics sinó també dels neofalangistes que ja ocupen escons al Parlament. I això sí que fa por. Una por, però, que ens ha d’empènyer a combatre-ho amb el cap clar i impedint, sense cedir ni un mil·límetre, que ningú sigui menystingut ni maltractat per la seva religió o el seu aspecte, fins i tot intervenint en qualsevol conversa amb els veïns, a la parada del mercat o allà on sigui en la qual hi surti allò de Jo no sóc racista, però… Aquesta mena de feixisme latent entre la “bona gent de casa” és el pitjor dels perills que ara podríem patir.
  1. Deixem que els Mossos facin la feina que nosaltres no podem ni hem de fer, deixem que els filòsofs ens ajudin a pensar com enfrontar-nos als reptes que suposa la internacionalització de la violència, exigim als polítics que legislin pel bé de tothom sense exclusions i nosaltres, amb coratge, plantem cara a qualsevol brot d’aquest feixisme de baixa intensitat que prova de fer niu entre la gent. Combatre’l és la millor manera de vèncer la por i de mantenir la llibertat i la dignitat.

Fidelitats

Hi ha paraules que tot i que semblin anar carregades de valors positius són, en realitat, una autèntica trampa plena de condicionants que no fa altra cosa que escapçar-nos la llibertat. Ja fa temps que tinc la sensació que això és el que passa amb la ‘fidelitat’, aquest concepte tan lloat que sovint acaba convertint-se en l’exigència d’haver-se d’adaptar a uns paràmetres o a una forma de pensament que subtilment dicta algú que creu liderar algun aspecte de la nostra vida.

I no parlo de la fidelitat entre dues persones que s’estimen, ja que si és així aquesta idea em sembla sobrera: estimar comporta haver d’acceptar en qualsevol moment la lliure decisió de la persona estimada per fer el que cregui convenient amb la seva vida. Si que parlo, en canvi, de les estranyes relacions de fidelitat que s’estableixen entre grups més amplis de persones, ja siguin simples colles d’amics, organitzacions polítiques, sindicals o socials o col·lectius professionals.

Diverses vegades he observat com entre aquests grups, a vegades amb una exigència clara i altres vegades com una condició tàcita, es demana a les persones que en formen part que actuïn amb fidelitat a l’empresa, al projecte o al partit, quan el que realment se’ls està demanant és que no s’apartin de la idea que lidera el grup i de les accions que se’n deriven sense posar en qüestió aquest lideratge.

Això es manifesta de moltes maneres: fent el buit a qui es manifesta o actua de manera diferent a la que és ben vista per la direcció de l’empresa, del partit o fins i tot pel grup quan no hi ha un líder que es presenti com a tal; suposant-li a algú que pensa com el grup, com la majoria o com qui comanda una organització; declarant que qui va per un altre camí està equivocat i viu en l’error; desprestigiant-lo no només davant dels superiors sinó també davant dels iguals i, fins i tot, amb calúmnies i insults.

Indirectament i també de manera directa, he viscut aquesta manera de fer en algunes ocasions i haver-ho patit m’ha vacunat quan algú em pressuposa dels seus sense haver-me demanat el què, sé que el següent pas serà la demanda de fidelitat. I quan això passa, quan se m’exigeix fidelitat encara que sigui de manera subtil, fujo, no en vull saber gran cosa, perquè aquestes fidelitats que es converteixen en estructurals són, al cap i a la fi, la cotilla que d’una banda ens dificulta construir el propi criteri i de l’altra ens constreny dins del grup i de la corrent de pensament general, aquella que és ben vista.

A aquestes alçades, em pregunto per què els éssers humans som tan submisament gregaris i per què ens costa tant exercir la llibertat personal, de què tenim por, de quedar-nos sols? És cert que construir el propi pensament i viure en conseqüència no resulta fàcil en moltes ocasions, és també cert que sense la protecció i l’escalf del grup es passa fred. Però no és molt pitjor viure a contracor i no escoltar la pròpia consciència? Cadascú deu saber que li convé, però pel que fa a mi, posats a ser fidels, a qui millor que a un mateix?

Pèrdues i guanys

Cada passa que fas, cada decisió que prens suposa també haver de renunciar a alguna cosa. I així, dia a dia t’has adonat que construir una vida és fer un camí ple de pèrdues i és, també, deixar enrere el llast de tot allò que t’emboira els sentits quan, en lloc de ser fidel a les emocions que et lliguen amb el món, proves de ser qui els altres diuen que ets. D’alguna manera has entès que les pèrdues són el preu de la llibertat de pensar sense haver de pagar peatges ni impostos afegits, que les pèrdues són el preu de deixar de ser allò que de tu s’espera per enfrontar-te amb qui de debò ets en cada circumstància i en cada moment.

Potser és per això –tot i que no saps si te’n sortiràs- que has decidit ser més valent del que has estat fins ara i anar a l’encontre de qui ets, del que penses i del que sents, sense por a la soledat, com si tot sol volguessis aprendre el camí de la mort sense haver-te traït, amb la tranquil·litat de no haver estat l’instrument d’idees ni de voluntats alienes. Tot sol, sense condicionants i complet més enllà del judici dels altres, com si la pèrdua fos una manera d’acostar-te més i més a tu, al teu ésser més mineral.