Entrades

L’aspror de la sorra

Pesant com una llosa de vidre, la llum feridora dels migdies. L’horitzó, tèrbol i confós com un miratge. L’eco esmorteït de la memòria que degota als pous del temps, el compàs trist dels dies i el corc de la desesperança. Les fronteres traçades al paper amb un llapis vermell i gruixut com de sang. La pell cremada dels vells, les passes lentes dels nens i el rastre que deixen a la terra sota l’ombra de llurs mares i pares. Els murs inabastables de tanta presó i les figures sense rostre dels carcellers. El mar com un pressentiment i la certesa, enllà, d’una Europa acerada i freda que calla. I aquí el desert, el rovell i aquest rosec als cors, els ganivets de l’exili que llesquen les ànimes, l’aspror de la sorra a les parpelles…

La fragilitat del vol

Quan l’he vist, el pit-roig ja era al peu de la finestra amb el cap cot i molt quiet, tant que d’entrada he dubtat si era viu o mort. Es mantenia dempeus però no es movia gens. Un lleu tremolor ha recorregut després el seu cosset minúscul i ha tombat el cap com si m’hagués vist. Sí, era viu, s’havia adonat de la meva presència i em mirava fixament.

He tingut l’impuls de recollir-lo però no ho he fet, probablement li hauria fet més mal que bé. No li he vist cap ferida quan ha alçat una mica el caparró, però les plomes enganxades encara al vidre donaven fe que la topada havia estat violenta i que s’havia d’haver fet força mal. Ha trigat a refer-se per poder-se moure una mica, de fet havia quedat ben estabornit i desconcertat després de xocar contra aquest vidre que l’ha enganyat com si davant seu hi hagués només el buit.

Durant l’hora llarga que li he fet companyia mantenint a ratlla gats i garses, ens hem mirat l’un a l’altre com si haguéssim quedat immergits en una conversa en la qual els silencis són prou explícits. Llavors he tingut la sensació que res del que ha passat no ha estat casual i que aquest pit-roig era a la meva finestra per parlar-me de la fragilitat del vol.

Ara, unes hores després, hi torno a pensar i m’adono que de vegades és com si la vida ens volgués parlar i no la sabéssim entendre, com si volgués dir-nos alguna cosa i no fóssim capaços de desxifrar què és allò que ens diu. Aquesta vegada, però, em sembla que sí que ho he entès el que volia dir-me i per això he tornat a la finestra, però no en queda cap rastre del pit-roig. Només les ganes de viure i l’octubre i la llum amorosida de les seves tardes.

Maricel

Només troba aire, la mà, es mou en el buit de l’absència. No hi és, ja no hi és qui justificava aquest desfici de tocar, d’olorar-ne la pell, de besar. Ja no és. Només la nebulosa estranya dels records que se superposen i et confonen i fan que a vegades en sentis la veu. Però no, alces la mà i la mà només troba el buit, el no res, l’absència i el no més absolut.

I et preguntes com serà quan tampoc tu no hi siguis, quan t’esvaeixis en el buit, sense una massa que t’empenyi cap a la terra, sense un cos que et lligui a les persones que estimes, ni tan sols aire, ni llum, potser només espai alliberat. Com aquest que ahir se t’obria al davant, sí, espai lliure, net, buit… Potser oblit com el de la son quan és plàcida i cap somni no la destorba, no ho saps ni ho pots pas saber, però hi penses i se t’acut que t’agradaria que fos com aquest tot i no res que ahir se t’obria al davant dels ulls.

Mai no ho sabràs si la teva absència és com ahir a la tarda la imaginaves, però mires aquests blaus sense límits i la imagines com aquest tot fet de cel i mar i horitzó, com aquest buit que tant t’atrau i que paradoxalment t’omple. Sí, així la voldries la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per sentir-te, sense dolor, en pau.

Aquestes cireres de pastor

S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?

Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!

 

 

Cada cosa al seu lloc

Avui, després de moltes setmanes, ha començat a ploure. Previsor, havies llaurat els camps i ara l’aigua llepa la terra, terròs a terròs. L’aire empeny els darrers pàmpols i els ceps comencen a quedar despullats. La vida torna a ser mineral mentre la vinya, filada a filada, recupera l’ordre. L’eclosió primaveral i l’exuberància de l’estiu han quedat enrere i ara, entrat el novembre, allò que més s’assembla al pas del temps és aquesta llum daurada i quieta que rovella l’ànima de les tardes abans no es faci de nit.

 Aquests dies has anat, també, al cementiri. Has netejat els nínxols de casa i hi has tornat per portar-hi flors com si la proximitat de l’hivern et requerís amb una certa urgència a posar cada cosa al seu lloc. Mentre feinejaves has passat el palmell de la mà sobre les làpides i has pensat que potser també els objectes tenen records, no només els homes. Ho pensaves i senties que les seves vides, les dels teus morts, encara t’empenyen, com quan agafes un grapat de terra a la vinya i et conforta perquè sents a les mans que la memòria encara no s’ha refredat del tot.

Ser la tarda…

El cel llueix els blaus de l’endemà de la tempesta. El mateix aire que recorre la nuesa dels teus braços fa que ballin harmòniques les branques del arbres i cadascuna de les seves fulles. Amb una perfecció sorprenent, la llum retalla les agulles del pi o s’escola surant entre els verds més foscos de l’alzina. La tarda, neta i plàcida, se’t dóna com si et volgués regalar enmig del silenci i la quietud una certa consciència de felicitat. Mires d’oblidar-te de tot, fins i tot de la teva condició d’home, per gaudir-ne i durant uns instants pots sentir que formes part del moment i d’aquest temps pausat que roda lentament cap a la posta.

No és fàcil, però. Encara que t’aixopluguis com un cargol dins la closca és impossible aïllar-se del soroll dels homes. No és fàcil ser la tarda –penses- mentre et veus a tu mateix com un pal plantat en mig del món connectat a una munió de mons i a tanta gent. I penses, també, que sense ells no series qui ets o, senzillament, no series ningú. Tot i això, la tarda et convida encara a desaparèixer. Saps que no ho pots fer, però abans no torni a ser dilluns et concedeixes una treva, una estona de sentir només la tarda, l’aire i la llum que t’omplen la pell entre les empremtes inesborrables de qui t’ha estimat.

Cicatriu de llum

El sospir  gairebé imperceptible ancorat en un cos, la tremolor lleugera de l’alè que persisteix entre els plecs de la pell que un dia vas besar, la llum que pouaves mentre t’abocaves al fons d’uns ulls, l’espurneig elèctric i vivíssim entre la mà que cercava el paradís i la corba subtil que dibuixen l’espatlla i el naixement del coll… Les empremtes d’haver estimat, indiferents a la memòria i a la voluntat, són present que irromp a vegades imparable com un guèiser i es desclou com les roselles a l’abril, descarat i roig, quan t’adones que encara duus a la boca el gust d’un bes antic, una cicatriu de llum als llavis.

Nit de Reis

Els crits esverats de la canalla de banda a banda del carrer ja s’han anat esmorteint, també el neguit que encén la il·lusió dels més grans perquè no puguin deixar de creure-hi. Encara es confonen els records amb les lluentors d’un futur que no ha estat encetat, però a aquesta hora ja han passat els Reis i la ciutat s’adorm sobre els carrers molls, entre restes de caramel. La nit entra en la foscor mentre es fa un silenci nou i desconegut. Camines escoltant només les teves passes i fas una respiració fonda, plaent, perquè saps que demà el seu rostre tornarà a ser ple de llum.

L’horitzó que duus als ulls

Ha estat després que has entès que la poesia, al capdavall, no és cap altra cosa que una manera d’estar al món i de mirar aquelles veritats que et conflueixen a la pell i secretament la travessen com si aquesta fos, també, el territori màgic on el mar se’t dóna, l’espai indefinit on la platja no és res més que les línies fluides que l’aigua, la sorra i el sol dibuixen i desdibuixen a cada alenada, la llum que respires cada vegada que el mar s’enretira deixant, fins a la propera onada, el món en suspens.

I has après que la poesia és, també, aquest àmbit sense temps que et permet obrir la porta a totes aquelles corrents ocultes que t’habiten però que, encara sense nom, no saps dir. És per això que és el territori de la valentia, l’únic que et permet capbussar-te en l’inconegut del paisatge per escapar dels camins i emergir en l’horitzó que duus als ulls.