Entrades

Febrer

Tot i que la llum del sol és encara massa blanca, ara són les mimoses que han florit, fidels al seu compromís, perquè sàpigues que mai no s’atura el temps, que eren certes les promeses. Al capdavall, aquest febrer t’ha regalat un parell de tardes de rosades clarors damunt núvols de plom a les parets blaves de Montserrat. I avui, que d’hivern al calendari només en queden tres setmanes, s’acomiada amb neu i es vol hivernal. El fred et talla la pell al dors de les mans. Minuciosament hi ressegueixes les escletxes buscant rebrots dels somnis que somiaves, com si fossin solcs a la terra.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Com les hores mortes

Ara que el gener s’acaba, encara una altra vegada aquella estranya llum de la tarda, llum de tardes antigues que penja encara, freda i taronjada, com d’un filferro rovellat cap al tard, quan la vida se’ns fa difícil i la memòria ja resta per sempre incompleta. I després, el silenci i la fragilitat de la nit que s’escampen pel terra com un munt de trossos inservibles de ferro colat, com les hores mortes.

Gener

Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires tan gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tan d’hivern, aquesta tarda, l’ultima d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col Poesia 3i4, núm. 132. València, 2008. ISBN: 978-84-7502-797-5]

La primera flor de l’ametller

Passada la tempesta, el blau del cel als ulls. I la llum, tota, que reneix i t’és donada en la flor de l’ametller que rebrota a la vora de casa. És fràgil i blanca, la flor, tant com aquest assaig de vida que són els migdies de gener i com ho és la bellesa impagable de les coses menudes que ens sobreviuen. I és com l’espurna, vivíssima i elèctrica, que salta d’uns llavis a uns altres abans no es toquin per besar-se. Així és la flor nova d’aquest ametller i així és com se t’anunciava aquest matí el prodigi que s’amaga dins la closca gelosa de les ametlles que el vent va fer caure abans de l’hivern. Llum i terra, bellesa humil, avui s’ha desclòs davant teu la primera flor de l’ametller. I tu, ara que en saps el secret, com si te n’haguessis enamorat no en podies apartar la mirada mentre dins teu començava a créixer, com una maleïda agulla, la por d’una altra fredorada.

La presó, totes les presons…

Les veus i l’eco de les veus. Una claror com els cantells d’un vidre trencat, aspra. Les parets de la cel·la. El formigó. El tic-tac sense fi d’un rellotge, la successió monòtona de les hores… i dels minuts… i dels segons… El rostre eixut dels carcellers. La presó, totes les presons i l’enyorança de riure plegats. Els records projectats sobre el fred negre de les nits i la mirada que aprèn a mirar-los: un pessebre petit, un bou i una mula i les figures gastades de la mare de déu i del nen i de sant Josep, la bona gent que camina de matinada cap a una establia humil i també freda, la son dels pastors i un ramat i un riu de plata, un cel fet de paper fi i llum d’estrelles i els nens que es miren la caravana dels reis mags. I tu, que tan lluny de casa assages com somriure mentre imagines la llum dels migdies.

Àngelus

Amb delit. Així és com acabo de llegir aquest diumenge Magrana de Joan Navarro. El llibre és de 2004, ho sé, però ben bé és fresc com si acabés de sortir de les mans de l’autor avui mateix. No és estrany, per tant, que Amargord l’hagi volgut reeditar en una edició bilingüe que es titula Magrana · Granada de la qual n’ha tingut cura la poeta Lola Andrés.

De cap a cap, Com un llamp, l’he llegit. I és que la poesia de Joan Navarro no només ens mostra com les paraules poden contenir un cabal grandiós de bellesa, sinó que ens mostra que és amb les paraules que també se’n pot crear, bellesa i vida: al moll de la paraula que dóna vida. Però a banda d’això, les proses poètiques d’aquest llibre són un pou de saviesa. El llegia i m’havia d’aturar una vegada i una altra perquè els textos, tots, em convidaven a esmolar el pensament i a indagar a partir de proposicions plenes de llum.

Magrana il·lumina i obre camins de manera que llegir-lo és com un esclat que et porta a mirar d’una manera nova. Una frase o una breu indicació del poeta carregades de força i d’una intensa bellesa són suficients per convidar el lector a enfilar el pensament i escalar l’aire i la llum que ens contenen.

Llegir-lo avui ha estat com una nova Anunciació: la de la terra que se’ns ofereix fèrtil i la llum de finals de març, i també la de la paraula que ens conté i ens crea alhora. Per això i perquè m’ha transportat a la primera vegada que vaig sentir la llum de l’Anunciació de Fra Angelico al convent de Sant Marc de Florència, us en vull oferir aquest poema que Joan Navarro titula Àngelus. L’encapçala la citació Del tránsito a la luz de María Victoria Atencia i diu el següent:

I els cels s’obriren, i les formes  dels boscos deixaren de titil·lar, i l’àngel  posà  als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità  l’obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

         I els cels s’obriren,  i l’àngel li mostra  la senda que porta a la casa il·luminada.

Ha estat aquest poema, però podria ser qualsevol altre, la veritat és que he guixat tot el llibre. Busqueu-lo i llegiu-lo, us esclataran a les mans i als ulls la paraula i la llum com els robins rojos de la magrana. Quin goig!

La fragilitat del vol

Quan l’he vist, el pit-roig ja era al peu de la finestra amb el cap cot i molt quiet, tant que d’entrada he dubtat si era viu o mort. Es mantenia dempeus però no es movia gens. Un lleu tremolor ha recorregut després el seu cosset minúscul i ha tombat el cap com si m’hagués vist. Sí, era viu, s’havia adonat de la meva presència i em mirava fixament.

He tingut l’impuls de recollir-lo però no ho he fet, probablement li hauria fet més mal que bé. No li he vist cap ferida quan ha alçat una mica el caparró, però les plomes enganxades encara al vidre donaven fe que la topada havia estat violenta i que s’havia d’haver fet força mal. Ha trigat a refer-se per poder-se moure una mica, de fet havia quedat ben estabornit i desconcertat després de xocar contra aquest vidre que l’ha enganyat com si davant seu hi hagués només el buit.

Durant l’hora llarga que li he fet companyia mantenint a ratlla gats i garses, ens hem mirat l’un a l’altre com si haguéssim quedat immergits en una conversa en la qual els silencis són prou explícits. Llavors he tingut la sensació que res del que ha passat no ha estat casual i que aquest pit-roig era a la meva finestra per parlar-me de la fragilitat del vol.

Ara, unes hores després, hi torno a pensar i m’adono que de vegades és com si la vida ens volgués parlar i no la sabéssim entendre, com si volgués dir-nos alguna cosa i no fóssim capaços de desxifrar què és allò que ens diu. Aquesta vegada, però, em sembla que sí que ho he entès el que volia dir-me i per això he tornat a la finestra, però no en queda cap rastre del pit-roig. Només les ganes de viure i l’octubre i la llum amorosida de les seves tardes.

Aquestes cireres de pastor

S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?

Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!

 

 

Cada cosa al seu lloc

Avui, després de moltes setmanes, ha començat a ploure. Previsor, havies llaurat els camps i ara l’aigua llepa la terra, terròs a terròs. L’aire empeny els darrers pàmpols i els ceps comencen a quedar despullats. La vida torna a ser mineral mentre la vinya, filada a filada, recupera l’ordre. L’eclosió primaveral i l’exuberància de l’estiu han quedat enrere i ara, entrat el novembre, allò que més s’assembla al pas del temps és aquesta llum daurada i quieta que rovella l’ànima de les tardes abans no es faci de nit.

 Aquests dies has anat, també, al cementiri. Has netejat els nínxols de casa i hi has tornat per portar-hi flors com si la proximitat de l’hivern et requerís amb una certa urgència a posar cada cosa al seu lloc. Mentre feinejaves has passat el palmell de la mà sobre les làpides i has pensat que potser també els objectes tenen records, no només els homes. Ho pensaves i senties que les seves vides, les dels teus morts, encara t’empenyen, com quan agafes un grapat de terra a la vinya i et conforta perquè sents a les mans que la memòria encara no s’ha refredat del tot.