Entrades

Sense

Les llums ataronjades d’aquest capvespre. El blau net del cel. La grisor mig amagada de la tempesta. Tots aquests colors que ara veus, només tu, i que t’han dut el record dels teus morts embolcallant la soledat d’aquest ésser sense ells que ara ets. I el breu consol, enmig de tanta enyorança, d’uns núvols fugissers que passen com passen els rius, sense repòs ni treva, cap a la tenebra de les hores buides, cap als silencis, cap a ésser sense.

Núria

Per la Núria Puig i Rosés, in memoriam, sempre:

La torrentada de viure i després aigua i sal i sorra als peus. Un sol que capcineja i la marinada que ens bressola. Les platges on hem avarat i tots els camins a cada petjada. Aquestes mans valentes i nerviüdes i els ulls que ens empenyen, plens de riure, a ser. L’abric de tantes abraçades com duem a la pell, inesborrables, i tota tu que t’enfiles, ara, a la barana més alta i desafies els estrips del temps, tu, que des de la teva talaia ens assenyales la incandescència dels dies sobre un maricel de blaus infinits, allà on confluïm calladament per dir-nos com ens hem estimat i com ens estimarem, allà on ara és sempre, allà on la llum primera.

Empènyer la vida / Nadal 2021

Aixeques el cap i dissimuladament el busques. Ja ho saps que no hi és, però gairebé com si esperessis que l’absència hagués estat només un mal miratge o un núvol d’ombra que no te’l deixava veure, no te’n pots estar de mirar el lloc que ocupava a taula. Però no, no hi és i tot i així busques la lluïssor viva dels seus ulls blaus, aquella llum amb què traspassava els silencis i et tocava, busques aquells ulls amb què després d’haver tastat la primera cullerada es mirava la cuinera i amb complicitat li regalava un somriure d’agraïment absolut. No, no hi és i aquest any, per primera vegada, no tindràs el goig del primer oli acabat de sortir del trull ni la satisfacció de qui n’havia collit les olives i les havia dut a premsar. Perquè per a ell, que de gana n’havia passat, estimar també era asseure’s a taula i compartir el pa i l’oli. Mentre penses que avui no s’hi asseurà, veus, de sobte, que el teu fill ja és a la cadira de l’avi i en un gest molt fugaç se’t revela que tot i les ombres de la mort, no ha marxat, que tots tres sou la mateixa roda i que enmig de tants desordres, celebrar el Nadal és també una forma d’empènyer la vida.

Fimbradís

Cap a ponent, les fileres ben arrenglerades dels presseguers. Entre els branquillons que pentinen el buit, encara l’eco de les veus i l’enyor, sucre i estiu, de la fruita a les mans i als llavis i al paladar. El fred blau dels matins a la cara i un llit d’herba encara humida. Les despulles dels arbres que cauen com cauen els colors. Una llum com de pell de préssec travessada d’ombres. La terra que tot ho acull. I aquest matí, com un àngel fimbradís que passa.

Agost

Enllà, la franja estesa dels llits de sorra i els cossos, àvids de sol com imaginaris rèptils. Aquí, la pell blava i verda i grisa de l’aigua com una mar d’infinites escates. El vaivé del temps i les onades que graten sense descans la riba de pedra. L’aigua que s’hi enfila i l’escuma que s’escrostona, aire i llum que omplen momentàniament el no-res, el color de les mirades, l’horitzó dels dies que s’agosten. Dins teu, varades en els límits de qui ets, les barques.

Ressurreição / Resurreccció

Aquest matí de Pasqua, l’amic i poeta Joan Navarro penjava al seu mur de facebook el meu poema Resurrecció. Poca estona després ho feia la Veronika Paulics, també amiga i poeta, però ella havia traduït el poema al portuguès. Avui, doncs, mentre navego en el  contrasentit de veure com el temps es va enduent el pare  mentre la Pasqua anuncia el pas a la primavera, us ofereixo el poema que citava; en portuguès primer i en català després.

RESSURREIÇÃO

A doçura da seiva
e um botão que se arrepia.
Um músculo tenso
e a gota de sal.
Os corpos e a terra
que por você se abre toda.
Ramalhetes de luz e açúcar
no galho mais alto.

RESURRECCIÓ

La dolçor de la saba
i una gemma  que s’esborrona.
El múscul tibant
i els regalims  de la sal.
Els cossos i la terra
que per a tu s’obre tota.
Ramells de llum i sucre
a la branca més alta.

[Ricard Garcia: La llum més alta, Edic. del Buc / Pruna Llibres, 2021]

Bassa

Les restes del canyissar. Atrapats al llot del fons, tots els dies de l’estiu. La descomposició pausada del temps. Les fulles com un record antic que encara sura. Els troncs i les branques despullades dels salzes cap per avall, vençuts. La làmina de l’aigua com un vidre agrumollat i bast. La llum freda que s’hi reflecteix. Els pous de la consciència i aquest mirall negre. Els camins del més enllà. La fetor aspriva i gruixuda que desprèn la bassa.

Matí de Nadal

Encara amb el reflux dels malsons i la consciència enterbolida. Encara amb el que en queda de la nit, tan sense ànima com un foc fet de cartrons o el vaivé mecànic dels respiradors, com la soledat al calabós o com aquest fred humit de mar endins que mata qui fuig de la mort. I tot i així, des de la vora te’l mires fascinat aquest marejol d’escuma que et desvetlla com un baptisme de sal i aigua. Te’l mires i jugues a què el sol del matí de Nadal, encara dèbil, desfà les restes de la tenebra i tot ho omple. Te’l mires i penses que voldries ser algú millor. Abans, però, hauràs de perdonar-te. Potser això formi part del misteri, no ho saps. Sí que saps, però, que tot i no ser creient un any més el matí de Nadal t’inquieta i t’atrau com l’horitzó, com les preguntes sense resposta o com els colors que t’omplen el buit.

Pluja

Les sabates mullades i també els camals, fins a mig turmell. El fang dels camins i els pèlags. Les flors al cementiri vinclades de massa aigua. La pluja als vidres i als baixants. Els cossos arraulits. Encara algunes traces de claror a la fusta molla. Les gotes, llum i aigua, que pengen de la biga abans d’estavellar-se a les rajoles del terrat. I l’enyorança d’aquell sol madur de setembre ara que novembre ja és només una nit fosca on no para de ploure-hi.

Tot allò que…

Tot allò que no podria ser i el silenci, subtilment ocults entre les capes de la pell. Com les veus secretes i l’enyor del neguit de les il·lusions. Com la incandescència de la llum els migdies d’agost, com l’empenta de voler, com les llagues del desig. Com els records que avui s’escorcen com s’escorça també el tronc malalt d’aquest arbre que vas plantar. I les cicatrius, tendres encara, d’allò que no va ser, de tot allò que ja no serà. Només un munt de fulles seques i l’oblit, contundent i sec com un cop d’aire inesperat.