Entrades

Ressurreição / Resurreccció

Aquest matí de Pasqua, l’amic i poeta Joan Navarro penjava al seu mur de facebook el meu poema Resurrecció. Poca estona després ho feia la Veronika Paulics, també amiga i poeta, però ella havia traduït el poema al portuguès. Avui, doncs, mentre navego en el  contrasentit de veure com el temps es va enduent el pare  mentre la Pasqua anuncia el pas a la primavera, us ofereixo el poema que citava; en portuguès primer i en català després.

RESSURREIÇÃO

A doçura da seiva
e um botão que se arrepia.
Um músculo tenso
e a gota de sal.
Os corpos e a terra
que por você se abre toda.
Ramalhetes de luz e açúcar
no galho mais alto.

RESURRECCIÓ

La dolçor de la saba
i una gemma  que s’esborrona.
El múscul tibant
i els regalims  de la sal.
Els cossos i la terra
que per a tu s’obre tota.
Ramells de llum i sucre
a la branca més alta.

[Ricard Garcia: La llum més alta, Edic. del Buc / Pruna Llibres, 2021]

Bassa

Les restes del canyissar. Atrapats al llot del fons, tots els dies de l’estiu. La descomposició pausada del temps. Les fulles com un record antic que encara sura. Els troncs i les branques despullades dels salzes cap per avall, vençuts. La làmina de l’aigua com un vidre agrumollat i bast. La llum freda que s’hi reflecteix. Els pous de la consciència i aquest mirall negre. Els camins del més enllà. La fetor aspriva i gruixuda que desprèn la bassa.

Matí de Nadal

Encara amb el reflux dels malsons i la consciència enterbolida. Encara amb el que en queda de la nit, tan sense ànima com un foc fet de cartrons o el vaivé mecànic dels respiradors, com la soledat al calabós o com aquest fred humit de mar endins que mata qui fuig de la mort. I tot i així, des de la vora te’l mires fascinat aquest marejol d’escuma que et desvetlla com un baptisme de sal i aigua. Te’l mires i jugues a què el sol del matí de Nadal, encara dèbil, desfà les restes de la tenebra i tot ho omple. Te’l mires i penses que voldries ser algú millor. Abans, però, hauràs de perdonar-te. Potser això formi part del misteri, no ho saps. Sí que saps, però, que tot i no ser creient un any més el matí de Nadal t’inquieta i t’atrau com l’horitzó, com les preguntes sense resposta o com els colors que t’omplen el buit.

Pluja

Les sabates mullades i també els camals, fins a mig turmell. El fang dels camins i els pèlags. Les flors al cementiri vinclades de massa aigua. La pluja als vidres i als baixants. Els cossos arraulits. Encara algunes traces de claror a la fusta molla. Les gotes, llum i aigua, que pengen de la biga abans d’estavellar-se a les rajoles del terrat. I l’enyorança d’aquell sol madur de setembre ara que novembre ja és només una nit fosca on no para de ploure-hi.

Tot allò que…

Tot allò que no podria ser i el silenci, subtilment ocults entre les capes de la pell. Com les veus secretes i l’enyor del neguit de les il·lusions. Com la incandescència de la llum els migdies d’agost, com l’empenta de voler, com les llagues del desig. Com els records que avui s’escorcen com s’escorça també el tronc malalt d’aquest arbre que vas plantar. I les cicatrius, tendres encara, d’allò que no va ser, de tot allò que ja no serà. Només un munt de fulles seques i l’oblit, contundent i sec com un cop d’aire inesperat.

Defoliació

El sol que ensopega vençut amb les irregularitats del paviment. L’aspror del terra i les ombres allargassades de novembre. El despullament de la vinya i el bategar esmorteït de les arrels. La son dels boscos i la nuesa dels sembrats. La proximitat de l’hivern i la intempèrie. La tarda que es decanta suaument i encara uns minuts, enmig de la defoliació minuciosa del passat, el tresor fràgil i breu d’una fulla travessada de llum groga.

 

Rastres

La quietud de les arrels. Un cel blavís i fred. La fosa de les formes en les teranyines del capvespre. L’aire vellutat i florit del sotabosc. La humitat amb què s’embolcallen les restes de l’estiu i la podridura que nodreix la terra. La densitat del temps com un regust al fons del paladar. El deixament dels músculs. La incertesa, sempre la incertesa. I el consol, només, dels rastres de la llum en la lenta descomposició dels colors.

I fer camí

La bellesa ara agònica dels estius que vam viure. La terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla fràgils com una il·lusió perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa, que travessa els cossos i ens peixa l’ànima. I fer camí, encara que avui sigui a contracor.

Febrer

Tot i que la llum del sol és encara massa blanca, ara són les mimoses que han florit, fidels al seu compromís, perquè sàpigues que mai no s’atura el temps, que eren certes les promeses. Al capdavall, aquest febrer t’ha regalat un parell de tardes de rosades clarors damunt núvols de plom a les parets blaves de Montserrat. I avui, que d’hivern al calendari només en queden tres setmanes, s’acomiada amb neu i es vol hivernal. El fred et talla la pell al dors de les mans. Minuciosament hi ressegueixes les escletxes buscant rebrots dels somnis que somiaves, com si fossin solcs a la terra.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]