Entrades

Rastres

La quietud de les arrels. Un cel blavís i fred. La fosa de les formes en les teranyines del capvespre. L’aire vellutat i florit del sotabosc. La humitat amb què s’embolcallen les restes de l’estiu i la podridura que nodreix la terra. La densitat del temps com un regust al fons del paladar. El deixament dels músculs. La incertesa, sempre la incertesa. I el consol, només, dels rastres de la llum en la lenta descomposició dels colors.

I fer camí

La bellesa ara agònica dels estius que vam viure. La terra molla de pluja. El camí de grava que voreja les tombes i la certesa muda que no serem res. La silueta flamejant dels xiprers. El silenci que emmarca tot de preguntes sense resoldre. Els nervis de la fulla fràgils com una il·lusió perduda. La llum pastosa de novembre que ens travessa, que travessa els cossos i ens peixa l’ànima. I fer camí, encara que avui sigui a contracor.

Febrer

Tot i que la llum del sol és encara massa blanca, ara són les mimoses que han florit, fidels al seu compromís, perquè sàpigues que mai no s’atura el temps, que eren certes les promeses. Al capdavall, aquest febrer t’ha regalat un parell de tardes de rosades clarors damunt núvols de plom a les parets blaves de Montserrat. I avui, que d’hivern al calendari només en queden tres setmanes, s’acomiada amb neu i es vol hivernal. El fred et talla la pell al dors de les mans. Minuciosament hi ressegueixes les escletxes buscant rebrots dels somnis que somiaves, com si fossin solcs a la terra.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Llum groga

No t’havies tret, encara, la gelor

del cementiri que ja respiraves,

novíssima, la llum de la mimosa.

Aquest matí, al peu del nínxol,

retallant els blau cels d’hivern,

àcida i groga s’obria la llum.

Com les hores mortes

Ara que el gener s’acaba, encara una altra vegada aquella estranya llum de la tarda, llum de tardes antigues que penja encara, freda i taronjada, com d’un filferro rovellat cap al tard, quan la vida se’ns fa difícil i la memòria ja resta per sempre incompleta. I després, el silenci i la fragilitat de la nit que s’escampen pel terra com un munt de trossos inservibles de ferro colat, com les hores mortes.

Gener

Hi havia, pels volts de Nadal, tot de sembrats que començaven a verdejar. Però el nou any i aquests aires tan gèlids gairebé han aturat la roda. I com si fos la closca confosa i grisa de les tortugues, la sequera i el vent han endurit la terra. Tot sembla erm i tota cuca s’amaga i surt només, malfiada, a la punta del migdia. Fins i tot tu t’has tornat malfiat, i sents aspres les carícies a la pell, seca i clivellada com les ungles gastades d’un cavall vell. I cansat de tan d’hivern, aquesta tarda, l’ultima d’aquest gener tan cru, sents com tots i cada un dels seus minuts t’estellen l’ànima amb agulles de fred. S’acaba gener mentre avances cap a la fosca i veus, pel retrovisor del cotxe, com tots els paisatges se’t fonen sota una estranya llum ataronjada.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col Poesia 3i4, núm. 132. València, 2008. ISBN: 978-84-7502-797-5]

La primera flor de l’ametller

Passada la tempesta, el blau del cel als ulls. I la llum, tota, que reneix i t’és donada en la flor de l’ametller que rebrota a la vora de casa. És fràgil i blanca, la flor, tant com aquest assaig de vida que són els migdies de gener i com ho és la bellesa impagable de les coses menudes que ens sobreviuen. I és com l’espurna, vivíssima i elèctrica, que salta d’uns llavis a uns altres abans no es toquin per besar-se. Així és la flor nova d’aquest ametller i així és com se t’anunciava aquest matí el prodigi que s’amaga dins la closca gelosa de les ametlles que el vent va fer caure abans de l’hivern. Llum i terra, bellesa humil, avui s’ha desclòs davant teu la primera flor de l’ametller. I tu, ara que en saps el secret, com si te n’haguessis enamorat no en podies apartar la mirada mentre dins teu començava a créixer, com una maleïda agulla, la por d’una altra fredorada.

La presó, totes les presons…

Les veus i l’eco de les veus. Una claror com els cantells d’un vidre trencat, aspra. Les parets de la cel·la. El formigó. El tic-tac sense fi d’un rellotge, la successió monòtona de les hores… i dels minuts… i dels segons… El rostre eixut dels carcellers. La presó, totes les presons i l’enyorança de riure plegats. Els records projectats sobre el fred negre de les nits i la mirada que aprèn a mirar-los: un pessebre petit, un bou i una mula i les figures gastades de la mare de déu i del nen i de sant Josep, la bona gent que camina de matinada cap a una establia humil i també freda, la son dels pastors i un ramat i un riu de plata, un cel fet de paper fi i llum d’estrelles i els nens que es miren la caravana dels reis mags. I tu, que tan lluny de casa assages com somriure mentre imagines la llum dels migdies.

Àngelus

Amb delit. Així és com acabo de llegir aquest diumenge Magrana de Joan Navarro. El llibre és de 2004, ho sé, però ben bé és fresc com si acabés de sortir de les mans de l’autor avui mateix. No és estrany, per tant, que Amargord l’hagi volgut reeditar en una edició bilingüe que es titula Magrana · Granada de la qual n’ha tingut cura la poeta Lola Andrés.

De cap a cap, Com un llamp, l’he llegit. I és que la poesia de Joan Navarro no només ens mostra com les paraules poden contenir un cabal grandiós de bellesa, sinó que ens mostra que és amb les paraules que també se’n pot crear, bellesa i vida: al moll de la paraula que dóna vida. Però a banda d’això, les proses poètiques d’aquest llibre són un pou de saviesa. El llegia i m’havia d’aturar una vegada i una altra perquè els textos, tots, em convidaven a esmolar el pensament i a indagar a partir de proposicions plenes de llum.

Magrana il·lumina i obre camins de manera que llegir-lo és com un esclat que et porta a mirar d’una manera nova. Una frase o una breu indicació del poeta carregades de força i d’una intensa bellesa són suficients per convidar el lector a enfilar el pensament i escalar l’aire i la llum que ens contenen.

Llegir-lo avui ha estat com una nova Anunciació: la de la terra que se’ns ofereix fèrtil i la llum de finals de març, i també la de la paraula que ens conté i ens crea alhora. Per això i perquè m’ha transportat a la primera vegada que vaig sentir la llum de l’Anunciació de Fra Angelico al convent de Sant Marc de Florència, us en vull oferir aquest poema que Joan Navarro titula Àngelus. L’encapçala la citació Del tránsito a la luz de María Victoria Atencia i diu el següent:

I els cels s’obriren, i les formes  dels boscos deixaren de titil·lar, i l’àngel  posà  als seus llavis el bes que el temps llargament havia covat. El buit deshabità  l’obscuritat i es mudà on alenen les pluges píriques, el mercuri de març, el cau de les galàxies, el goig dels núvols al cor del migjorn.

         I els cels s’obriren,  i l’àngel li mostra  la senda que porta a la casa il·luminada.

Ha estat aquest poema, però podria ser qualsevol altre, la veritat és que he guixat tot el llibre. Busqueu-lo i llegiu-lo, us esclataran a les mans i als ulls la paraula i la llum com els robins rojos de la magrana. Quin goig!

L’aspror de la sorra

Pesant com una llosa de vidre, la llum feridora dels migdies. L’horitzó, tèrbol i confós com un miratge. L’eco esmorteït de la memòria que degota als pous del temps, el compàs trist dels dies i el corc de la desesperança. Les fronteres traçades al paper amb un llapis vermell i gruixut com de sang. La pell cremada dels vells, les passes lentes dels nens i el rastre que deixen a la terra sota l’ombra de llurs mares i pares. Els murs inabastables de tanta presó i les figures sense rostre dels carcellers. El mar com un pressentiment i la certesa, enllà, d’una Europa acerada i freda que calla. I aquí el desert, el rovell i aquest rosec als cors, els ganivets de l’exili que llesquen les ànimes, l’aspror de la sorra a les parpelles…