Entrades

Cicatriu de llum

El sospir  gairebé imperceptible ancorat en un cos, la tremolor lleugera de l’alè que persisteix entre els plecs de la pell que un dia vas besar, la llum que pouaves mentre t’abocaves al fons d’uns ulls, l’espurneig elèctric i vivíssim entre la mà que cercava el paradís i la corba subtil que dibuixen l’espatlla i el naixement del coll… Les empremtes d’haver estimat, indiferents a la memòria i a la voluntat, són present que irromp a vegades imparable com un guèiser i es desclou com les roselles a l’abril, descarat i roig, quan t’adones que encara duus a la boca el gust d’un bes antic, una cicatriu de llum als llavis.

L’horitzó que duus als ulls

Ha estat després que has entès que la poesia, al capdavall, no és cap altra cosa que una manera d’estar al món i de mirar aquelles veritats que et conflueixen a la pell i secretament la travessen com si aquesta fos, també, el territori màgic on el mar se’t dóna, l’espai indefinit on la platja no és res més que les línies fluides que l’aigua, la sorra i el sol dibuixen i desdibuixen a cada alenada, la llum que respires cada vegada que el mar s’enretira deixant, fins a la propera onada, el món en suspens.

I has après que la poesia és, també, aquest àmbit sense temps que et permet obrir la porta a totes aquelles corrents ocultes que t’habiten però que, encara sense nom, no saps dir. És per això que és el territori de la valentia, l’únic que et permet capbussar-te en l’inconegut del paisatge per escapar dels camins i emergir en l’horitzó que duus als ulls.

Llum quieta

De mel i de cotó i de llum quieta

s’omple l’aire que respiro

quan per besar-te el pit

hi acosto els llavis…

[Fotografia d’Ana Vazan]