Entrades

És Nadal i al cel…

És Nadal i al cel, negre com la por, hi queda només un tall de lluna blanca i freda com les nits dels nens i les dones i els homes que esperen a les ribes del mar per jugar-s’ho tot a vida o mort. Hi penses mentre el pes de la culpa, com un fred que se’t posa als ossos, s’apodera de tot tu i t’enfonsa en la foscor de la nit i en els dubtes.

Avui, però, Ell es a casa. Ara fa el seu particular pessebre i després us asseureu a taula per sopar tots tres plegats. Tastareu el vi que vas comprar mentre parleu dels avis i d’ell i de tot el que encara ha de passar. I això, només això, et farà més passador el pes dels dies i aquest fred que no saps explicar perquè cada Nadal se’t clava com un ganivet i et fa arrossegar un deix de tristesa mentre l’alegria del Naixement s’escampa per les cases.

Però tot i aquesta tristesa congènita que et fereix, avui Ell és a casa i abans no es faci de dia t’acostaràs al seu llit sense haver d’encendre cap llum, com feies fa anys, i escoltaràs la seva respiració tranquil·la i pausada i recordaràs que tot i el dolor que tenalla el món, tu també has viscut el veritable miracle de Nadal!

I un amor viscut de lluny…

I un amor viscut de lluny, sense el brogit dels dies?

Un amor viscut només allà on la mirada dels amants

configurés els marges del món i el buit l’omplissin,

tan sols, la promesa incerta dels cossos, la nuesa

de la terra adormint-se sota un darrer fil de llum,

les il·lusions embolcallades de quietud i de silenci

mentre passa la nit, la bellesa sense fi d’un instant

que sura permanentment ancorat en el present.

Un amor viscut de lluny, sense el brogit dels homes

mentre tot, excepte la mirada fascinada dels amants

sota una mateixa lluna, s’atura i queda en suspens.

Un bressol buit

Voldries celebrar la llum nova i aquesta lluna que ens circumda, però no pots. Com la ressaca de després del temporal, aquesta nit et tornen les imatges d’un altre naufragi. Voldries mirar el cel, però només pots veure, sota la lluna plena d’aquest Nadal estrany, com es gronxen a tocar de la platja els trossos estellats d’un bressol buit i les restes d’un llençol amarat de por.

Que viuries…

Que viuries tantes vides, però estan totes en aquesta, sepultades sota aquesta llosa que et cobreix el pit des de sempre. Que el mateix desig que t’incita a viure-les, és també la por que t’acovardeix i t’incapacita per tastar l’agre i el dolç dels teus dies. Que llegeixes per viure abans de morir totes les vides possibles, però que tot plegat és un engany, perquè en el teu cas llegir és també una manera covarda d’esquivar tanta vida que, com una corrent secreta i oculta, et recorre dolorosament perquè no troba les lleres del goig i se t’enquista als músculs i a les vísceres, sota la pell, incapaç de fluir. Que surts a la nit buscant aire i consol en la foscor, i on la lluna se t’ofereix plena i voluptuosa i complaent, només hi saps veure el buit d’un immens forat per on tot se t’escapa.