Entrades

Presentació de La Ràbia de Lolita Bosch

Targetó La Ràbia Lolita Bosch copia

El proper dijous 2 de febrer, per iniciativa de la llibreria l’Odissea tindré l’oportunitat de presentar LA RÀBIA de Lolita Bosch a Vilafranca del Penedès. Fa un temps vaig escriure’n algunes coses aquí, però aquest dijous tindrem la sort que l’autora serà amb nosaltres i hi podrem parlar. L’acte es farà al Casal Popular de Vilafranca (carrer de Sant Raimon de Penyafort, 7) i començarà a les 6 de la tarda. Hi esteu convidats!

Hi sóc

Hi sóc, sí, no he marxat. I ho dic així perquè un amic, estranyat que faci dies que no trec el nas per aquí m’ha preguntat on era o si havia plegat veles. Però no, no he plegat veles, el que passa és que hi ha moments que la feina vol silenci i n’hi ha d’altres que toca fer més soroll. I ara que torno al blog, aprofito per explicar-vos que estava preparant diverses coses que voldré compartir amb vosaltres.

D’entrada, demà divendres tornaré a ser a la Biblioteca Jaume Vila i Pascual de Gelida per parlar d’una novel·la gairebé mítica, Nada de Carmen Laforet. Aquests darrers dies l’he rellegit i m’he adonat que ha estat com un regal tornar-ho a fer perquè aquesta nova lectura m’ha permès gaudir de moltes coses que quan era jove se m’escapaven. Ja sé que no dic res que no se sàpiga si dic que es una gran novel·la, però ho dic i espero poder ajudar les lectores i els lectors del club de lectura a gaudir-ne tant com jo ho he fet.

I parlant de novel·les que m’han colpit, us he de dir que el proper dijous 2 de febrer seré al Casal Popular de Vilafranca per presentar La ràbia de Lolita Bosch. Ella també hi serà i li podrem preguntar el que calgui de la seva obra. Aquest acte em fa una especial il·lusió perquè d’ençà que vaig llegir La ràbiahe defensat  tant el seu valor literari com el social, fins al punt que juntament amb altres companys de feina, hem impulsat una experiència lectora amb nois i noies de 2n curs d’ESO que està sent molt enriquidora.

El 8 d’abril seré a Beniarjó pel lliurament del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March d’enguany, i això vol -com ja us deveu pensar- moltes hores de lectura silenciosa. Ja en parlarem més endavant.

El 28 d’abril, recuperaré La ràbia, però aquesta vegada serà amb la gent del club de lectura de la Biblioteca de Gelida. Pot resultar interessant contrastar què n’han tret els lectors adults amb el que n’han tret els nois i noies de l’institut.

I el 5 de maig a la tarda, seré a Sagunt a la presentació dels llibres guanyadors dels Premis Literaris Ciutat de Sagunt de 2016. Entre ells, és clar, hi haurà On la sang, el llibre amb el qual vaig obtenir el XIX Premi Jaume Bru i Vidal de poesia. Per tant, ja podeu entendre que part del silenci d’aquestes darreres setmanes tenia a veure amb la preparació de l’edició del llibre que, ara ja ho puc dir, té dos padrins de luxe: en Joan Navarro que n’ha escrit el pròleg i en Pere Salinas que ha pintat la il·lustració de la portada.

I entremig hi haurà Sant Jordi i alguns actes i presentacions que encara s’estan gestant i que ja anunciaré oportunament. Ja ho veieu, callava però no havia marxat, en silenci però hi era. I ara que tocarà fer promoció del nou llibre, a més de fer servir l’agenda, tiraré de xarxes per tornar-me a fer sentir i convidar-vos a tot el que faci.

‘La ràbia’ de Lolita Bosch

No m’ho sabia explicar, però una vegada i una altra queia en les seves provocacions. I després, indefectiblement, m’havia d’amagar per plorar en silenci. Però aquella tarda no, aquella tarda en lloc de fugir vaig plantar-li cara i després d’escola vaig presentar-me on m’havia reptat fent-me el valent, que no era altra cosa que ennuegar-me amb els nusos que se’m feien a la gola de tanta por com tenia.

Ens vam barallar fins a l’extenuació. Confesso que mai no havia sentit unes ganes tan fortes de fer-li mal a algú, però mentre els altres començaven a cridar, jo ja era al terra fent tants esforços per no plorar com per defensar-me dels cops de puny, de les puntades de peu i sobretot, no ho puc oblidar, dels seus braços al meu coll. D’aquella sensació d’ofec, me’n va quedar després l’angoixa que sentia només de pensar que me’l trobaria a l’escola o, encara pitjor, pel carrer.

Vaig tornar a casa fet un cristo: suat, ben brut, amb alguns botons arrencats i una butxaca estripada, amb els genolls pelats, ple d’esgarrapades i amb els regalims de les llàgrimes fent camí entre la pols de la cara. Però sobretot, vaig arribar-hi enrabiat, enormement enrabiat d’una ràbia que no m’hi cabia en aquell cos menut i nyiclis que em contenia als 8 o 9 anys.

N’estava tip de l’E. i del senyor mestre, em feien por, però aquesta és una altra història que ja explicaré. N’estava tip dels copets gratuïts de l’E., dels seus crits, dels insults, de les demostracions de força i, sobretot, dels constants comentaris burletes. Aquell nen havia aconseguit fer-me sentir malament només de pensar que me’l trobaria i aquella baralla no havia servit per res. O sí, ben al contrari m’havia servit per constatar que ell era més fort que jo i per arribar-me a creure que no hi podia fer res, que les coses eren així i no les podria canviar. Llavors no ho sabia, només en fer-me gran em vaig adonar que el que em passava amb aquell nen, l’E., era assetjament o –com en diem ara- bullying.

I ara, passats els anys, llegeixo La ràbia de Lolita Bosch i hi penso, en el que explica a la seva novel·la i en aquella profunda ràbia que vaig sentir de nen. I penso, també, en algunes situacions d’assetjament que he viscut de prop i he hagut d’afrontar per la meva feina en un institut. De tot plegat, em criden l’atenció diverses coses, com ara la gratuïtat amb què actua sovint l’assetjador o que aquest jugui a la confusió fent-nos creure que tot plegat és un joc o fins i tot fent-se passar per amic de l’assetjat. Però sobretot, em crida poderosament l’atenció com tanquem els ulls a una realitat que mina la vida d’alguns nens i adolescents a les escoles i els instituts i com, fent un exercici extrem de cinisme, al voltant del bullying hi ha tot un exercit silenciós d’espectadors que miren i callen pensant que mentre rebi un altre a ells no els tocaran.

A La ràbia, que ha rebut el premi Roc Boronat 2016, l’autora fa un exercici difícil i delicat de restabliment de la pròpia dignitat i de la dels nois i noies que l’han ajudat amb els seus relats. Això és molt lloable, però també ho és la denúncia que fa no només d’aquells que practiquen o han practicat el bullying, sinó també la denúncia de tota aquella gent que calla i fa com si res. I és que el bullying, com gairebé qualsevol forma de violència, només es pot vèncer si l’entorn de qui el pateix trenca el silenci que empara els assetjadors.

La novel·la de Lolita Bosch és una novel·la valenta i vivíssima que hauria d’entrar als instituts com un huracà de dignitat. Molt enllà del pur entreteniment descafeïnat a què es vol acostumar els nostres adolescents –i també a nosaltres-, et clava un cop de realitat a la consciència i posa damunt la taula una de les xacres més cruels que viuen, gairebé sempre en silenci i sols, molts nens i adolescents. Qualsevol que conegui bé un pati d’un centre escolar, sap que hi regnen unes relacions de poder i submissió no escrites que són llei pels seus pobladors, però per raons diverses aquestes passen massa desapercebudes pels adults; si no és que fins i tot, com s’explica al llibre de Lolita Bosch, també n’hi ha algun que practica l’assetjament. Ja n’hi ha prou, doncs, de pensar i dir que són coses de la canalla i de mirar-s’ho només de reüll. Potser ja és hora de posar noms i cognoms als assetjadors, a la violència que exerceixen i al dolor gratuït i innecessari que infligeixen. Els nens assetjats no ho poden fer, però sí aquest exercit silenciós que ha de començar a espolsar-se de sobre la indiferència interessada i ha d’actuar amb valentia dient el que passa, posant-hi nom, denunciant la crueltat soterrada que arrela com una mala herba als patis, a les aules i al voltant de les escoles i dels instituts.

Llegiu La ràbia de Lolita Bosch i no només perquè sigui una obra amb una prosa i un ritme àgils, formalment molt ben escrita, sinó perquè és una novel·la escrita alhora amb el cap i les vísceres, carregada de raons i de sentiments, plena d’una veritat que sovint se’ns escapa. Llegiu-la i penseu-hi, segur que la sinceritat del relat us farà mirar el món dels nens i els adolescents assetjats amb una altra mirada. Llegiu-la i desertem de l’exèrcit silenciós que dóna cobertura al bullying i al dolor. Gràcies, Lolita!

Esdeveniments

✖ No hi ha resultats

No hi ha entrades coincidents amb la teva cerca.