Entrades

Estos días azules…

Per què els poetes fan por al poder? Per què se’ls empeny a l’exili, a la mort o a l’oblit si no tenen més armes que la paraula? Per què la seva obra no cotitza, per què ens diuen les misèries, per què poden tocar la felicitat sense haver-la de comprar…? Per què? No ho sé pas, però hi torno a pensar avui que fa 74 anys de la vergonyosa mort d’Antonio Machado. Sempre el tinc present, però avui que em balla pel cap el seu darrer vers, Estos días azules y este sol de la infancia…, recupero el que un altre dia vaig escriure:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, col. Poesia 3i4, 132; València, 2008]

[22 de febrer de 2013]

Il·lusions i veritat

Arran de la frase “También la verdad se inventa” d’Antonio Machado, llegida a Nebuloses, un dels blocs que segueixo amb atenció des de ja fa temps, em venia al cap aquesta reflexió:

És cert que cadascú de nosaltres és un assaig de veritat, però també ho és que l’única veritat que ens és comuna a tots només la sabrem al final. Per això ens és tan bo, encara que no siguin veritats absolutes, construir il·lusions i mirar de viure en elles. Perquè si tenim la sort que la il·lusió ens alimenti la vida més que no pas una realitat feixuga, ningú no ens ha de convèncer que no sigui més veritat la que ens envola que no pas la que ens llasta.