Entrades

Coses que fan por

És difícil parlar després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la proximitat ha fet que ens colpissin més que quan només els veiem per la tele. Tot i així, i encara que no gaire ben lligats, vull exposar alguns pensaments esparsos que aquests dies em volten pel cap. Aquí els teniu:

  1. Tot i el #NoTincPor que es va sentir a la concentració d’ahir a la plaça de Catalunya i que després hem repetit per tot arreu, la por hi és. Penso, però, que no ens fa cap mal que hi sigui, entre altres raons perquè és evident que la barbàrie dels atemptats de les Rambles i de Cambrils ens ha fet prendre consciència plena de la inseguretat en la qual es viu al nostre món, i no només a Europa, també i sobretot als països de l’Àfrica i als de l’Orient.
  1. En segon lloc, tenir por no ens ha de fer sentir malament, és absolutament lícit aquest sentiment davant de la crueltat amb que els terroristes actuen. Una altra cosa, però, és que la por no ens ha de paralitzar, sinó que molt al contrari ha de servir per ajudar-nos a actuar amb prudència, és a dir, a mesurar les nostres accions i les seves possibles conseqüències. Més d’una vegada confonem el no tenir por amb la beneiteria o amb l’execució irresponsable d’accions que no aporten res més que l’exhibició ridícula de testosterona. Tenir por és bo si ens ajuda a pensar el què i el com. Qualsevol persona que hagi hagut de fer una acte de valentia, ho ha fet sobreposant-se a la por que duia dins.
  1. És evident que les actuacions dels terroristes obeeixen a motivacions que són lluny de les creences religioses o de les idees polítiques, si no fos així viuríem tots en una guerra oberta. Molt més enllà del que creiem o pensem o, fins i tot, de la nostra formació, l’assumpció dels conceptes del Bé i del Mal també hi té molt a veure. Per a què algú mati despietadament algú altre (i penso en molts tipus de terrorisme, no només el que ens acaba de colpejar) hi ha hagut d’haver en la ment del terrorista algun mecanisme que trenqués el sistema de valors morals que ens porten a saber distingir allò que està bé del que no ho està i que, a més, el confongués suficientment per arribar a creure que feia el correcte assassinant  persones a vegades anònimes i a vegades conegudes. És molt interessant escoltar les reflexions d’antics terroristes que expliquen, després de penedir-se’n, els mecanismes mentals que els portaven a cometre assassinats.
  1. ¿Hem d’assumir que la globalització comporta també que la violència no estigui focalitzada en uns llocs concrets? ¿Són suficients les raons d’exclusió social o cultural per explicar que algunes persones decideixen atacar-ne d’altres i matar-les? Són preguntes que em faig des d’abans d’ahir i que no sé respondre. Em venen al cap, però, algunes idees que em fan pensar en les analogies entre aquests nois que van cometre els atemptats de Barcelona i Cambrils i el cas dels joves nord-americans que disparen contra els seus companys d’institut: l’edat, la insatisfacció, l’aïllament, la incapacitat de patir per aconseguir allò que es vol, la manca d’escrúpols, la necessitat de sentir-se forts o, fins i tot, la pressa per assolir una certa fama o per arribar al paradís… No em sento prou preparat per analitzar-les, però si que em sembla que seria interessant estirar d’aquest fil.
  1. A banda del temor a què hi hagi més actes de terrorisme i de les precaucions que calgui prendre per enfrontar-s’hi, el que ara més por em fa és el repunt del feixisme agafant com a excusa el que ha passat. Aquesta mateixa tarda he rebut, d’algú que em coneix poc, una convocatòria de manifestació que diu: Domingo, 12:00, concentración frente al Congreso. Que quiten todas las ayudas a los musulmanes, estamos dando de comer a sus hijos para que maten a los nuestros. Basta ya. Pásalo. Quan li he replicat que no hi estic d’acord i que això que m’enviava era feixisme, s’ha sorprès dient que no m’entenia… Doncs sí, això és el que realment fa por, potser més que no pas el grupuscle de falangistes que ahir a la tarda es van intentar manifestar a les Rambles. Perquè les persones que envien coses com la que us he referit, més tard o més d’hora acabaran justificant la violència no només dels antics sinó també dels neofalangistes que ja ocupen escons al Parlament. I això sí que fa por. Una por, però, que ens ha d’empènyer a combatre-ho amb el cap clar i impedint, sense cedir ni un mil·límetre, que ningú sigui menystingut ni maltractat per la seva religió o el seu aspecte, fins i tot intervenint en qualsevol conversa amb els veïns, a la parada del mercat o allà on sigui en la qual hi surti allò de Jo no sóc racista, però… Aquesta mena de feixisme latent entre la “bona gent de casa” és el pitjor dels perills que ara podríem patir.
  1. Deixem que els Mossos facin la feina que nosaltres no podem ni hem de fer, deixem que els filòsofs ens ajudin a pensar com enfrontar-nos als reptes que suposa la internacionalització de la violència, exigim als polítics que legislin pel bé de tothom sense exclusions i nosaltres, amb coratge, plantem cara a qualsevol brot d’aquest feixisme de baixa intensitat que prova de fer niu entre la gent. Combatre’l és la millor manera de vèncer la por i de mantenir la llibertat i la dignitat.

Primo Levi (i Baulenas), encara…

Potser hagi estat casual, no ho sé, però aquests darrers dies he llegit l’un darrera l’altre dos llibres on la violència hi té -encara que explicada de maneres diferents- una presència fonamental. El primer dels dos ha estat Amics per sempre, la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas on es confronta l’esclat d’alegria per les olimpíades a la Barcelona de 1992 amb la crueltat que s’estava vivint a la guerra dels Balcans. Baulenas, a qui tinc en gran estima d’ençà que vaig llegir La felicitat, posa damunt la taula amb quina facilitat ens deixem enlluernar per tal de no veure el mal que regna no massa lluny de nosaltres.

L’altre llibre ha estat Si això és un home de Primo Levi. A aquest llibre hi he tornat després d’haver llegit no fa gaires dies un post de la poeta i amiga Maria Josep Escrivà que en parla. Tot i saber la violència i el patiment reals que conté la narració de Primo Levi, llegir el que ella havia escrit em provocà la necessitat de tornar a escoltar la veu d’aquest torinès que explica el seu pas per Auschwitz amb la crua objectivitat de qui narra les seves vivències no només per mantenir viu el record del mal sinó també per reflexionar sobre la condició humana i per preguntar-se quan i en quines circumstàncies deixem de ser homes (salvats) per convertir-nos en tota una altra cosa (enfonsats).

Cada vegada que la pràctica de la violència emergia en el text com un guèiser imparable, la lectura d’un llibre em portava a l’altre i anava i venia preguntant-me el perquè de tot el mal que uns éssers humans inferim a uns altres i preguntant-me, també, per què els aris de Si això és un home o els serbis de Amics per sempre, el general Klada i la Jelena Dragovic, tracten com a éssers inferiors i menyspreables les persones d’altres ètnies o religions. Ben bé són dos llibres molt diferents, però tenen en comú el toc d’alerta sobre l’exercici de la violència exercida des del feixisme o el nazisme que encara són presents a la nostra civilitzada Europa.

A l’apèndix que va afegir al seu llibre l’any 1976, Primo Levi respon a diverses preguntes dels lectors. Entre elles, també respon a si els alemanys i els aliats coneixien el genocidi que s’estava produint sense que ningú hi digués res; aquesta pregunta m’ha fet pensar de cop i volta amb aquesta mena d’extermini encobert que ja fa uns anys estem vivint a la Mediterrània. Llegia Levi assegut davant la platja i quan he aixecat la mirada davant meu tot era mar… Mar i vergonya pels milers de morts que s’ofeguen encara mentre fan la travessia entre el nord d’Àfrica i les costes europees, mar i indignació perquè més enllà d’algunes organitzacions com Proactiva Open Arms o MSF, ningú no fa res. De fet, els governs europeus posen tants impediments com poden a la feina d’aquestes organitzacions i nosaltres, els ciutadans que els votem, no només no fem res per destronar els nostres governants sinó que girem la cara.

Em pregunto quina és la diferència entre aquells europeus que durant l’emergència del nazisme i dels feixismes no van voler veure que passava als guetos, aquells que no se sorprenien pels trens carregats de deportats que travessaven Centreeuropa o aquells que no es preguntaven per què les xemeneies dels camps feien olor de carn cremada. La por de ser ells, de convertir-se en enfonsats, va fer que actuessin sense la mínima dignitat humana.

Sovint penso, no sé si la causa és la mateixa, que ens assemblem massa a aquells avantpassats nostres que per por de perdre el que tenien es van abstenir de significar-se. Em pregunto si nosaltres cometrem la mateixa equivocació, no ho sé, però cal no oblidar mai que el mal és aquí i que el feixisme no només és latent entre nosaltres, sinó que el practiquem cada vegada que de manera pública o íntima, tant és, menystenim algú perquè no el sentim com el nostre igual.

La llavor del mal

Volia escriure un apunt sobre els petits plaers de l’estiu però se m’ha torçat la intenció després de veure aquest tuit del Quim Monzó en el qual es recull una informació treta del Corriere della sera. Només el titular ja resulta esgarrifós, però la fotografia que l’acompanya dóna la mesura de la monstruositat a què s’està abocant la criatura que hi surt.

Mentre el pare, jihadista, presumeix del fet que el seu fill sigui capaç de sostenir i ensenyar al món el cap d’algú que ha estat prèviament degollat, no està fent altra cosa que sembrar la llavor del mal, la llavor que alimenta el monstre que recorre molts indrets de la Terra no gaire enllà d’aquest paradís fictici en què hem convertit l’Europa occidental i  Nord Amèrica.

I ja no s’hi val a mirar cap a un altre costat com quan Israel bombardeja la població de Palestina, ni a pensar que el Kurdistan queda prou lluny per no sentir els crits de dolor dels qui són perseguits per creure en un altre déu, ni tampoc a creure hipòcritament que no té res a veure amb nosaltres el fet que a Turquia es reclami a les dones que no riguin en públic.

Potser fóra higiènic i intel·ligent alhora començar a pensar que nosaltres també som ells, que el món és petit –molt petit!- i que els seus patiments poden ser aviat els nostres. Per això, si no la combatem des del primer moment, la llavor del mal s’escampa amb una força imparable, prou que ho hem vist durant el segle XX. Encara que sembli adormida, la llavor del mal en té prou amb molt poca cosa per arrelar i créixer i colonitzar les ànimes d’homes i dones que sempre havien estat bona gent i que, inexplicablement, no només comencen a justificar la segregació dels altres i la violència, sinó que de la justificació passen a practicar-les amb el convenciment que estan fent el millor que es pot fer.

Nosaltres també som ells, els uns i els altres, i per tant cal que no desviem la mirada, ja sigui pel molt dolor que podem patir o perquè la llavor del mal pot haver niat dins nostre. Davant d’això, una vegada més, recupero el Panfleto desde el planeta de los simios de Manuel Vázquez Montalban de 1995 (tristament sembla que ens hem mogut molt poc des de llavors). Al final de l’assaig hi diu això que encara em sembla útil si és que de debò volem desterrar el mal:

“[…]Flores D’Arcais se pronunciaba por una ética sin fe para escapar de la perniciosa búsqueda de la verdad única, y la fórmula me parece excelente, incluso desde una perspectiva militante en la esperanza necesaria, no en la teologal, asumida la crítica de la alienación militante que hiciera Adam Schaff con tanto conocimiento de causa. Hemos de juramentarnos para no ser nunca más cómplices de Calígula caundo quiera nombrar procónsul a su caballo.

No. No hay verdades únicas, ni luchas finales, pero aún es posible orientarnos mediante las verdades posibles contra las no verdades evidentes y luchar contra ellas. Se puede ver parte de la verdad y no reconocerla. Pero es imposible contemplar el mal y no reconocerlo. El Bien no existe, pero el Mal me parece o me temo que si.

L’enemic interior

El mal té moltes formes que se’ns escapen i sobre les quals encara no en tenim cap mena de control. De moltes -penso en les malalties, per exemple-, no en tenim la responsabilitat. En canvi, sí que tenim la responsabilitat de reconèixer el nostre enemic interior, fer-ho ens permetrà gaudir de cada una de les coses que ens passin: les primeres cireres, les amistats i els enamoraments, sí, i també les dissidències i les lluites, les victòries o el que aprenem en les derrotes… I ens ha de permetre, també, fer que la vida al voltant nostre sigui més amable.

El dolor que sentim és inherent a cadascú de nosaltres i ni tu ni jo no tenim cap dret d’assenyalar algú altre i culpabilitzar-lo del que portem dins: frustracions, enrabiades, odi… És per això que et dic prou! És llastimós cada vegada que com un nen malcriat aixeques l’índex per assenyalar aquest o l’altre mentre l’acuses somicant: “ha estat ell…” No dic que alguna vegada no sigui així, però la majoria de vegades no és ell el culpable dels teus mals. Tu i només tu ets el responsable de la teva rancúnia o, per contra, del teu benestar.

Només tu, si t’acares amb valentia a les circumstàncies i als pecats que has comès, pots fer que la teva sigui una vida més o menys plaent. Per tant, no hi donis més voltes, no serveix de res acusar ningú de la teva insatisfacció, d’aquesta agror que et constreny i mai no et deixa estar content. L’enemic que busques per abocar-li els teus greuges és dins teu, encastat en algun racó de la teva ànima, i només quan l’identifiquis –cal ser valent per fer-ho, tampoc no ens enganyem- podràs mirar-te al mirall i anomenar el mal en veu alta. Quan l’identifiquis dins teu i li posis nom, només llavors, l’hauràs començat a vèncer. I somriuràs, sorprenentment les ganes de somriure t’atraparan i tot haurà començat a canviar.

[15 d’octubre de 2013]