Entrades

Núria

Per la Núria Puig i Rosés, in memoriam, sempre:

La torrentada de viure i després aigua i sal i sorra als peus. Un sol que capcineja i la marinada que ens bressola. Les platges on hem avarat i tots els camins a cada petjada. Aquestes mans valentes i nerviüdes i els ulls que ens empenyen, plens de riure, a ser. L’abric de tantes abraçades com duem a la pell, inesborrables, i tota tu que t’enfiles, ara, a la barana més alta i desafies els estrips del temps, tu, que des de la teva talaia ens assenyales la incandescència dels dies sobre un maricel de blaus infinits, allà on confluïm calladament per dir-nos com ens hem estimat i com ens estimarem, allà on ara és sempre, allà on la llum primera.

Les mans del pare

Avui ha mort el pare. Va patir les penúries de la guerra i la postguerra, però com si sabés que el treball seria la seva manera de vèncer l’orfandat i la pobresa, mai no es va rendir i se’n va sortir. N’estava orgullós, d’això i d’haver-nos donat una vida millor que la seva, i sobretot ho estava dels seus fills i del seu net. Estimava profundament la terra i ens estimava a nosaltres sense límits ni condicions. Avui, més que mai, sé que som ell mentre recordo la seva mirada i les seves mans, unes mans que expliquen perfectament qui era i com ens estimava. Per això aquest poema que li vaig escriure no fa gaire:

Mans

I les mans fortes i rabassudes
dels homes que doblegaven el ferro,
que frenaven l’embat de les mules,
que menaven els cavalls…
Mans rugoses, mans nerviüdes
que obrien rases i aixecaven parets.
Mans grosses, mans vigoroses
fetes a les asprors de la terra.
Mans fortes com un castell,
mans refugi. Les mans del pare.

[R.G.: La llum més alta, Ed. del Buc/Pruna Llibres, 2021]

Com es fonen les ànimes

La pluja després de tantes setmanes. Els lloms de la terra que l’aigua llepava, terròs a terròs, aquest matí. Les filades de ceps ben arrenglerades i la podridura humida dels pàmpols. El temps que passa sota el cel acerat de novembre, entre fumeroles blanques. L’hivern que s’acosta pel camí del cementiri. Les últimes flors de l’any damunt les lloses, sobre la pervivència dels records. Els noms escrits a la pedra: dir-los en veu alta i sentir encara molt tènue el fil de veu dels morts en mig del silenci. Els nínxols endreçats i les vinyes llaurades. Engrapar la terra que dorm i olorar-la. Omplir-se les mans de memòria i d’aquesta pluja que ho omple tot. Saber que cada cosa ocupa el seu lloc. L’espera i un darrer reflex d’or brut que es fon com es fonen les ànimes. La vida mineral. I la pluja i el silenci i la pluja…