Entrades

Vèncer la por

Gairebé és negra la mar, la nit també ho serà. S’acosta la tempesta i mires d’escalfar-te l’ànim amb aquest darrer sol que encén la línia de l’horitzó sota un cel fet de clarobscurs, gris i dens, que es tanca damunt nostre. De l’aigua, tot i els raigs tebis de llum que et guien la mirada, puja un fred negre i humit com la fulla rellenta d’un ganivet oblidat al ras.

Penses en els dies difícils i incerts que han de venir i tot se’t figura, des del final de l’espigó, com aquest sol que crema presoner entre els núvols i l’horitzó, com aquesta brasa que es manté amb només un bri d’aire i de la qual no pots apartar-ne la mirada. Tot i la teva fragilitat, ara mateix, sembla que sigui l’única cosa que et pugui empènyer a vèncer la por.

Maricel

Només troba aire, la mà, es mou en el buit de l’absència. No hi és, ja no hi és qui justificava aquest desfici de tocar, d’olorar-ne la pell, de besar. Ja no és. Només la nebulosa estranya dels records que se superposen i et confonen i fan que a vegades en sentis la veu. Però no, alces la mà i la mà només troba el buit, el no res, l’absència i el no més absolut.

I et preguntes com serà quan tampoc tu no hi siguis, quan t’esvaeixis en el buit, sense una massa que t’empenyi cap a la terra, sense un cos que et lligui a les persones que estimes, ni tan sols aire, ni llum, potser només espai alliberat. Com aquest que ahir se t’obria al davant, sí, espai lliure, net, buit… Potser oblit com el de la son quan és plàcida i cap somni no la destorba, no ho saps ni ho pots pas saber, però hi penses i se t’acut que t’agradaria que fos com aquest tot i no res que ahir se t’obria al davant dels ulls.

Mai no ho sabràs si la teva absència és com ahir a la tarda la imaginaves, però mires aquests blaus sense límits i la imagines com aquest tot fet de cel i mar i horitzó, com aquest buit que tant t’atrau i que paradoxalment t’omple. Sí, així la voldries la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per sentir-te, sense dolor, en pau.

T’he tingut tant…

T’he tingut tant

que ara em sé orfe de nosaltres,

tant com se’n sent l’espiga

quan el tall esmolat de la dalla

en sega la tija i ja no és terra ni arrel,

només aire i llum i estiu que es vincla.

T’he tingut tant, però,

que em queda, com un rostoll rebel

que resisteix a la vora del marge,

la llum de la teva pell colrada

i tant de mar als ulls i nosaltres,

aquest nosaltres inabastable…

 

És Nadal i al cel…

És Nadal i al cel, negre com la por, hi queda només un tall de lluna blanca i freda com les nits dels nens i les dones i els homes que esperen a les ribes del mar per jugar-s’ho tot a vida o mort. Hi penses mentre el pes de la culpa, com un fred que se’t posa als ossos, s’apodera de tot tu i t’enfonsa en la foscor de la nit i en els dubtes.

Avui, però, Ell es a casa. Ara fa el seu particular pessebre i després us asseureu a taula per sopar tots tres plegats. Tastareu el vi que vas comprar mentre parleu dels avis i d’ell i de tot el que encara ha de passar. I això, només això, et farà més passador el pes dels dies i aquest fred que no saps explicar perquè cada Nadal se’t clava com un ganivet i et fa arrossegar un deix de tristesa mentre l’alegria del Naixement s’escampa per les cases.

Però tot i aquesta tristesa congènita que et fereix, avui Ell és a casa i abans no es faci de dia t’acostaràs al seu llit sense haver d’encendre cap llum, com feies fa anys, i escoltaràs la seva respiració tranquil·la i pausada i recordaràs que tot i el dolor que tenalla el món, tu també has viscut el veritable miracle de Nadal!