Entrades

N’aprendràs com els gossos…

Els esforços per oblidar-se’n havien convertit aquells episodis en un record tan confús com un malson llunyà. Els gustos i les olors, però, són capaços de revifar vivències que sovint les imatges o les paraules no podrien recuperar de les obagues de la memòria. I sovint, com li va passar a en Sebastià, ens atrapen quan estem desprevinguts, sense avisar. No se’n recorda que era el que s’anava a posar a la boca, li havien dit que era una exquisidesa del tot exòtica, però quan s’ho acostà a la cara, van saltar totes les alarmes, aquella olor… Aquella barreja d’olor acre i de dolçor podrida ell ja la coneixia, ja la sabia, i com un llampec li van venir tot d’imatges de quan era petit. Com un acte reflex, va llençar aquella menja i amb el fastig i la tristor instal·lats al rostre va fugir d’allà, tot sol, allò no ho podia pas explicar perquè la vergonya l’hauria devastat. Aquella olor li retornà el gust de les seves femtes, perquè encara que costi de creure ell en sabia el gust. I li revingueren, també, els crits desesperats de la mare mentre li fregava les restes brutes d’excrements a la cara: N’aprendràs com els gossos, a no cagar-te!

Han passat molts anys de tot allò, però encara que diguin que el temps tot ho cura, aquest no és el seu cas. En Sebastià mai no ha pogut esborrar del tot els rastres d’acritud que li van deixar al paladar els càstigs que rebia en no saber-se controlar els esfínters. Quan ja no tocava i tot i la por que la mare el renyaria, encara s’ho feia a sobre. A vegades era com si la mateixa por li fes perdre el control. El cas és que igual que no és capaç d’explicar-se perquè se li escapava la caca, tampoc no sap dir com va deixar de passar. No sembla, però, que hi tinguessin molt a veure els càstigs que rebia.

Procurava amagar-se’n tant com podia, però podia poc, perquè el seu delicte –si així se’n podia dir- deixava rastre. Més d’una vegada, abans d’entrar a casa s’havia tret d’amagat les calces –sí, unes horroroses calces vermelles o blaves de fibra- i les havia esbaldit al safareig per esborrar el senyal del que li havia passat. Què en faria, però, després? Molles com eren, com les podria amagar? Com explicaria que no les duia posades? Sempre l’enxampaven i mai no s’estalviava les rondinades cada vegada més enceses.

La mare, amb aquelles calces molles a les mans demanant-li explicacions a crits. Ell sanglotant la volia convèncer que no ho volia fer, que no, que no, que havia estat sense voler… I un dia i un altre patint la ignomínia d’haver de dur aquelles calcetes de nena que s’escolaven cuixes avall per sota d’uns pantalons curtíssims que no li estalviaven, tot i estirar-se els camals tota l’estona, les burles constants dels altres nens. I sense voler-ho, una altra vegada… No, no ho volia, però algun mecanisme que no podia controlar el duia a embrutar-se una vegada i una altra amb les seves pròpies femtes. I llavors les calces brutes refregades a la cara i la sensació immensa de pecat i de culpa, tant que se sentia del tot desemparat davant la humiliació d’un altre càstig. En mig de tot aquell desgavell, només sabia que no volia tornar a casa, que se’n volia anar, no sabia on ni com, però se’n volia anar i no tornar a sentir mai més aquell amenaçador N’aprendràs com els gossos, a no cagar-te! que encara ara, quan se’n recorda, li fa venir una petita tremolor que no pot controlar.

La cicatriu

Ho veus… Això és culpa teva, si no, no ho tindria… l’escridassava la mare. No se’n recorda quin era el motiu que aquell dia el renyés, ho feia tan sovint que ja tan li era. Com sempre que l’increpava, també aquell dia els crits van ser excessius. El que no va ser com sempre va ser la visió de la cicatriu. Mentre cridava: Això és culpa teva…, s’obrí la brusa per ensenyar-li la cicatriu que li travessava el ventre. No era una cicatriu neta, no tenia el traç net que hauria de deixar una ferida de bisturí. La cicatriu que veié era tan extensa que començava damunt de l’estómac i es perdia dins de les calces, era una cicatriu esguerrada que li estirava la pell a banda i banda deformant-li la panxa. En veure-la, va pensar que a la seva mare l’havien estripat, però estranyament no va sentir pena ni va tenir cap sentiment de compassió. Tot i que hauria volgut tenir-lo, no podia. Encara ara no ha pogut. Aquelles paraules acusant-lo injustament, …si no, no ho tindria…, van enquistar en ell el rebuig que sentia de la mare. Veia que els altres nens s’estimaven les mares, però ell no, ell no només no sentia que l’estimés, sinó que més aviat se n’apartava. Moltes vegades, secretament i aclaparat d’una forta sensació de culpa, havia volgut trobar-los aquells sentiments que no tenia i obligar-se a estimar-la. Fins aquella tarda que inexplicablement fou rebut a crits en tornar de l’escola: …és culpa teva, si no… Justament aquella tarda va entendre que no hi havia res a fer, que mai no la podria estimar. I entre llàgrimes, com si li pugés un vòmit incontenible, van prendre forma les preguntes: …Si no què?  …i per què m’has tingut si no m’estimes? Però no s’atreví a fer-les en veu alta. Convençut que la resposta seria irada i perquè ja feia molt que la por li glaçava la voluntat, mai no les va fer. Com si no se les pogués empassar ni tampoc les pogués escopir, encara les rosega.

Serà subnormal…

Serà subnormal… Aquest nen no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Així, amb aquesta contundència i tota la crueltat possible és com el metge li anuncià el naixement del seu fill. Va quedar noquejat com si li haguessin clavat una puntada de peu al cap, no sabia, no entenia, què, com… Tot estava sent un absolut desastre. La cesària que el metge li havia practicat a la seva dona acabaria sent un record sagnant que amb els anys, sobretot cada vegada que es fes present la cicatriu, es convertiria en una mena de fantasma, com si l’hemorràgia no s’hagués de poder aturar mai ni la ferida s’hagués de tancar.

El nen, arrencat de les entranyes de la mare en mig d’un bany de dolor i sang, també n’hauria de pagar les conseqüències d’aquella desfeta de mal carnisser, perquè allò no fou un acte mèdic, allò va ser un acte de crueltat que marcaria per sempre aquella dona i el seu fill. No hi hagué cordó, fou arrencat amb una violència que després del que va passar féu impossible pensar que mai n’hi hagués hagut. Ni tampoc hi hagué alegria, no podia pas haver-n’hi mentre les emocions s’ennegrien fins al punt que la mare culpava irracionalment el nen que acabava de tenir de tot aquell desgavell. Aquella criatura l’havien arrencat de la mare i allà només hi hagué sang, molta sang, molt de mal i unes corrents de dolor que emergien d’algun lloc molt profund, moltíssima por i aquella fredor barroera i cruel del metge.

En aquells anys, els metges estaven investits d’una mena d’autoritat que no calia explicitar i si el que deien el mossèn o el sergent de la guàrdia civil no es posava en dubte, tampoc res del que pogués dir el ‘senyor metge’, per tant les seves paraules eren inqüestionables: …no viurà més de 24 hores, i si ho fa, el seu fill serà subnormal profund… Com se li podia acudir, doncs, posar en dubte la competència d’aquell home? Com li podia passar pel cap pensar que potser s’equivocava? Com podia desobeir-lo? No podia, però ho va fer. En un rampell i tot i l’amenaça del metge de denunciar-lo, s’endugué la criatura d’aquella clínica de mala mort on havien anat -pagant, esclar- perquè els havien convençut que era millor tenir-hi el fill que no pas a casa, que si res anava malament allà ho podrien resoldre, que estaven preparats pel que fos… Encara ara, quan hi pensa, la sang li inflama els ulls.

Quan aquell home reaccionà del primer impacte, contravenint tot el que li deien, embolicà el seu fill i se l’endugué. Què podia passar, que morís? Si se li moria, al cap i a la fi durant aquelles putes 24 hores aquell nen hauria estat el seu fill i ell, el pare, hauria lluitat perquè visqués. Els prop de 60 km que hi ha des de Vilafranca a Barcelona els feu en taxi, port de l’Ordal, Quatre Camins i avall… No sabia com el pagaria aquell taxista, no tenia diners ni tampoc tenia cotxe, però no volia que se li morís el nen als braços mentre passava tot el temps del món esperant un maleït canvi d’agulles. I fou gràcies a aquest rampell que l’empentà a fer el que li havien prohibit, que el seu fill va néixer, o va tornar a néixer, perquè la primera vegada, només unes hores abans, havia estat més a prop de la mort que de la vida. Ara, però, després que el rehidratessin al servei d’urgències de l’hospital on el taxi l’havia deixat, resultà que era un nadó sa i amb unes ganes de viure de les quals no en quedava cap dubte cada vegada que s’enganxava a la tetina del biberó.

Encara que de tot plegat en faci molts anys, la memòria és ben viva i sembla que els mals records no puguin cicatritzar. Deu ser per això que ara que aquell nen també és pare, hi pensa sovint en el seu naixement i en tot el que va desencadenar. Amb la mare mai no li han estat fàcils les coses, no sap entendre el perquè i potser a aquestes alçades ja sigui millor així. En canvi, sent que van ser els braços del pare que li van fer de claustre matern aquell dimarts que va néixer dues vegades. No és fàcil d’explicar ni d’entendre i per això mai no ho ha confessat a ningú, però viu amb la certesa que a ell el parí son pare.