Entrades

Maria Josep Escrivà parla de ‘On la sang’

L’1 de juny passat la llibreria La Memòria ens va acollir per tal que la Maria Josep Escrivà presentés On la sang, el meu darrer llibre. Van ser una tarda i un vespre que alguns dels que allà ens vam aplegar recordarem sempre, per tot el que la Maria Josep va explicar i per les complicitats que després van néixer entre persones que ens trobàvem per primera vegada al voltant d’una taula.

I ara, uns mesos més tard, torno a tenir la sorpresa que durant el cap de setmana de l’1 d’octubre de 2017, a més de fer-nos costat defensant la dignitat democràtica d’un poble i de tantes i tantes persones que volien expressar la seva voluntat de ser i que no volien tornar a ser violentades per la desraó del poder, la Maria Josep va acabar d’escriure a casa meva i sense que jo me n’adonés, la ressenya de On la sang que ha publicat al número 81 de Caràcters. Ella ho explica a l’entradeta del post que ha penjat a Passa la vida, el seu blog, fent-nos partícips de les sensacions que vivia aquells dies.

La ressenya es titula El poema que renilla i es dessagna i diu el següent:

Abans d’On la sang, Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962) havia publicat Els contorns del xiprer (2005), De secreta vida (2007) i El llibre que llegies (2011). Amb On la sang (Onada Edicions, 2017) va obtenir el Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt, l’any 2016.

El llibre gira sobre dos eixos centrals, que, tot reconeixent l’extrema simplicitat de l’enunciat, crec que es poden establir a l’entorn de l’amor i de la mort. Des del pròleg mateix de Joan Navarro —una prosa poètica que es construeix alhora que s’amera dels versos que la provoquen— s’hi fixen aquests dos extrems que, a pesar de l’oposició, comparteixen l’espai comú de la vida i de la paraula.

Així, als poemes, com al pòrtic de Navarro, l’erotisme, l’amor, el sexe s’associen a la llum: «Sentir el que vas sentir. Els ulls de l’altre dins dels nostres ulls, enllà del cos. El cercle que es tanca i rebenta i es refà. Així l’amor. […] L’oblit del món dins d’aquest amagatall de claror.» Mentre que el dolor i la mort van lligats a la fosca i als símbols que els representen, com ara les espases o la cendra. I com a motiu que recorre el llibre de cap a cap, la sang, és clar —la taca pictòrica de Pere Salinas, que reclama la implicació del lector des de la portada mateixa—; però la sang com una presència latent i mai ostentosa, que es mostra des del poema  «Perseu i la Medusa» que fa de pòrtic al llibre i hi reapareix de manera explícita en tres poemes més distribuïts a consciència en sengles apartats; la sang que és el fluid que delata la ferida però també genera i constata la vida; el símbol i el referent on el dolor de viure i l’ímpetu de viure es fonen i es confonen. Encara al pròleg del poeta Joan Navarro: «Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna».

El poeta ensenya les seues cartes de bell començament. Cap concessió a l’ambigüitat. Allò que els lectors hi trobarem se’ns anuncia des de la citació introductòria d’uns versos de Xavier Macià: «Això ha volgut l’atzar: / amor i mort / per sempre agermanats / en la presó del cos.» I en aquesta «presó» hi ha dues escletxes per on circula l’aire: una és l’amor, l’erotisme, el desig, el goig compartit amb la persona estimada; l’altra, ara metafísica, és el reconeixement, l’aprenentatge, de la impermanència, l’acceptació que tot és en el seu transcurs mudable, fins i tot la mort: «S’adorm la tarda, / ja res no em lliga i miro / la mort com passa.»

El plantejament poètic d’On la sang avança, des de l’expressió d’una vida en plenitud, i de l’experiència intensa del gaudi, fins a la desintegració de la mateixa vida. Si ens situem a «Res no és, tot passa», la primera secció del llibre, veurem que hi domina la idea de compenetració absoluta amb l’altre, ja siga aquest «altre» la terra (cos o terra, tant se val), el món extern que copsen —tot i que siga momentàniament— els sentits, o l’amant.

«Res no em lliga», la segona subdivisió, està construïda sobre cinc haikus. És la transició cap als dos últims apartats, els més pertorbadors. Ací ja s’apunten motius que arribaran a atènyer més tard la màxima significació: el fred, la pluja, la boira com a indicis de mal averany.

Després, «Sense treva», arranca amb una imatge sobre els estralls que provoca el pas del temps, d’una força expressiva tan reeixida que hom pot sentir la fiblada quan llegeix: «…perquè el temps és com la llinya / que es tensa a l’extrem de la canya, / aquest fil que tiba l’ham que duus / a la boca de l’estómac, clavat, sense treva.» I comença a planar-hi el pes de l’absència, la desaparició dels éssers estimats i l’amenaça de la por. En resum, la consciència del caràcter finit de cada instant, i el refugi en la bellesa i la seua constatació a través de l’eros, del tacte, dels sentits: « […] Té aparença / de ser l’última, la tarda que passa. // Abans no s’acabi la regires tota / i trobes, encara, el rastre d’unes mans / a les mans, la força d’uns braços, / la traça viva d’algunes mirades, / la mossegada d’una boca als llavis…». Com abans s’anunciava, hi reapareixen els agents atmosfèrics adversos («Fa fred i el cel s’està tancant / la nevada és imminent»), símbols que ara s’associen clarament amb la mort.

Tots els temes anteriors desemboquen en la mort, en la desintegració que, de manera orgànica, la vida comporta. «El silenci de la cendra» és l’última secció del llibre, després que s’han acomplert els pronòstics. Sempre s’acompleixen, els pronòstics, al final del temps. «I ja no hi ets»: l’esgarrifança de la frase negativa despullada de cap ornament, repetida dues vegades al poema homònim; els monosíl·labs descarnats. L’últim poema d’On la sang és un breu poema de dol, amarg i bell a parts iguals, que ennuega. L’adéu definitiu i l’abraçada, amor i mort fosos en l’últim vers estremidor que, paradoxalment, tanta desolació transmet, i alhora tanta pau. I amb quina naturalitat ens hi identifiquem, els lectors, i ens sentim reconfortats amb aquesta senzillesa del vers final que, a pesar de tot, és capaç de contenir, i d’expressar, aquesta rara empatia humana envers el dolor: «[…] I després, el silenci / als braços, només el silenci de la cendra.»

Moltes gràcies, Maria Josep. Abraçada!

Primo Levi (i Baulenas), encara…

Potser hagi estat casual, no ho sé, però aquests darrers dies he llegit l’un darrera l’altre dos llibres on la violència hi té -encara que explicada de maneres diferents- una presència fonamental. El primer dels dos ha estat Amics per sempre, la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas on es confronta l’esclat d’alegria per les olimpíades a la Barcelona de 1992 amb la crueltat que s’estava vivint a la guerra dels Balcans. Baulenas, a qui tinc en gran estima d’ençà que vaig llegir La felicitat, posa damunt la taula amb quina facilitat ens deixem enlluernar per tal de no veure el mal que regna no massa lluny de nosaltres.

L’altre llibre ha estat Si això és un home de Primo Levi. A aquest llibre hi he tornat després d’haver llegit no fa gaires dies un post de la poeta i amiga Maria Josep Escrivà que en parla. Tot i saber la violència i el patiment reals que conté la narració de Primo Levi, llegir el que ella havia escrit em provocà la necessitat de tornar a escoltar la veu d’aquest torinès que explica el seu pas per Auschwitz amb la crua objectivitat de qui narra les seves vivències no només per mantenir viu el record del mal sinó també per reflexionar sobre la condició humana i per preguntar-se quan i en quines circumstàncies deixem de ser homes (salvats) per convertir-nos en tota una altra cosa (enfonsats).

Cada vegada que la pràctica de la violència emergia en el text com un guèiser imparable, la lectura d’un llibre em portava a l’altre i anava i venia preguntant-me el perquè de tot el mal que uns éssers humans inferim a uns altres i preguntant-me, també, per què els aris de Si això és un home o els serbis de Amics per sempre, el general Klada i la Jelena Dragovic, tracten com a éssers inferiors i menyspreables les persones d’altres ètnies o religions. Ben bé són dos llibres molt diferents, però tenen en comú el toc d’alerta sobre l’exercici de la violència exercida des del feixisme o el nazisme que encara són presents a la nostra civilitzada Europa.

A l’apèndix que va afegir al seu llibre l’any 1976, Primo Levi respon a diverses preguntes dels lectors. Entre elles, també respon a si els alemanys i els aliats coneixien el genocidi que s’estava produint sense que ningú hi digués res; aquesta pregunta m’ha fet pensar de cop i volta amb aquesta mena d’extermini encobert que ja fa uns anys estem vivint a la Mediterrània. Llegia Levi assegut davant la platja i quan he aixecat la mirada davant meu tot era mar… Mar i vergonya pels milers de morts que s’ofeguen encara mentre fan la travessia entre el nord d’Àfrica i les costes europees, mar i indignació perquè més enllà d’algunes organitzacions com Proactiva Open Arms o MSF, ningú no fa res. De fet, els governs europeus posen tants impediments com poden a la feina d’aquestes organitzacions i nosaltres, els ciutadans que els votem, no només no fem res per destronar els nostres governants sinó que girem la cara.

Em pregunto quina és la diferència entre aquells europeus que durant l’emergència del nazisme i dels feixismes no van voler veure que passava als guetos, aquells que no se sorprenien pels trens carregats de deportats que travessaven Centreeuropa o aquells que no es preguntaven per què les xemeneies dels camps feien olor de carn cremada. La por de ser ells, de convertir-se en enfonsats, va fer que actuessin sense la mínima dignitat humana.

Sovint penso, no sé si la causa és la mateixa, que ens assemblem massa a aquells avantpassats nostres que per por de perdre el que tenien es van abstenir de significar-se. Em pregunto si nosaltres cometrem la mateixa equivocació, no ho sé, però cal no oblidar mai que el mal és aquí i que el feixisme no només és latent entre nosaltres, sinó que el practiquem cada vegada que de manera pública o íntima, tant és, menystenim algú perquè no el sentim com el nostre igual.

Jaume C. Pons Alorda: Ricard Garcia, versos de sang

Ahir, mentre anava cap a la llibreria La Memòria on la Maria Josep Escrivà va fer una magnífica presentació de On la sang, vaig rebre l’article que en Jaume C. Pons Alorda acabava de publicar a NacióDigital sobre el llibre. Un article, el podeu llegir a continuació, que titulà Ricard Garcia, versos de sang i que em va omplir d’alegria. Diu així:

Ricard Garcia, i s’ha de dir aquest nom amb tota la intensitat perquè quedi en el record. Ja que ha anat bastint, lluny de capelletes i de programes literaris comercials, un camí independent, i per això alliberat de dogmes i d’esteticismes barats. Per aquest motiu ha pogut cultivar l’obra que ell mateix ha desitjat i s’ha imposat: creacions aferrissades amb ungles de plom que expliquen les existències ocultes dins De secreta vida o les trames metaliteràries, amb la lectura mai innocent de fons com a amulet, talment la que s’inclou dins El llibre que llegies.

Ara arriba a la segona edició, tres mesos després d’aparèixer a Onada Edicions, On la sang, el darrer llibre de versos d’aquest autor nascut a Sant Llorenç d’Hortons el 1962, llibre amb el qual es va proclamar guanyador del 19è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt l’any 2016. Per a un recull de poesia una segona edició és més que un èxit: esdevé la confirmació d’un interès cap a una obra valuosa, com aquesta, però també justifica una bella esperança, la de convèncer-se que la poesia, si es presenta amb energia i vigor i passió i qualitat, pot agradar i fins i tot generar entusiasmes, que és el que ha passat amb Garcia.

Allà on no moren els cossos

És simptomàtic, i precís, que el poeta valencià Joan Navarro, dels més representatius de la generació dels anys 70, sigui el responsable d’un pròleg per a On la sang, un paratext introductori escrit en la seva línia il·luminada i al·lucinada. Aquesta veu d’entrada, per tant, es proclama vencedora i perfecta, com la pintura del col·laborador joannavarrià per excel·lència, Pere Salinas, i ofereix una obertura iniciàtica a la poesia de Ricard Garcia: “El món que es vessa. I l’insomni i el neguit i viure els abismes dels verins. Arrossegar una altra vida dins la pròpia vida del cos. I, malgrat la lassitud, somiar ser el vol de l’ala. Moure’s dins del retruny. Cremar i escriure el poema que renilla i es dessagna. I el dolor que et dissol. El calze. La destral que lluu.”

Aquest preàmbul segella l’esperit del que vindrà, un esperit repartit en diferents etapes per conformar un discurs unitari, amb poemes que encaixen talment un llarg poema fragmentat, un llarg poema fragmentat que convida a una experiència sense límits. Perquè Ricard Garcia no beu de l’experiència, la sublima. L’objecte de les seves investigacions és el que trobem dins dels seus llibres però sobretot en aquest darrer que ens regala. Sap que el territori de la metonímia és propici a la filosofia. O és que potser són germans bessons? No és estrany, doncs, que hagi establert tantes connexions amb el ja esmentat Joan Navarro però també amb Teresa Pascual, que amb els seus versos, també de sang, no ha fet altra cosa que interpretar el món a través d’una sèrie de mirades actives, de les que creen el món en l’acte de mirar, tal com assegurava el poeta i químic, també de la generació dels 70, Àngel Terrón.
 
Ricard Garcia, creador d’aquests poemes sanguinis, ens introdueix en un carnaval de cossos contorsionats i en un devessall de metàfores violentes, allà on els substantius persegueixen l’extermini del vers per erigir-se en enfilalls d’imatges clarividents i trasbalsadores, simbologia radical. La veu poètica d’aquest recull basteix metàfores contínues i imatges absolutament trasbalsadores per comunicar la realitat no de forma intuïtiva però sí de forma extrema: una interpretació. Així s’entén un vers que diu “Exhaust naufragues, buides les mans / i amb el cor, d’estimar tant, encetat.” Sí, un cor encetat de tant estimar, així de senzill i així de complex alhora, així de clar, perquè l’acció d’amar esdevé un combat d’amor etern, brut i ultratjant però també ple de recompenses el·líptiques.

Esquizofrènica metafísica

La sang ha excitat la creació des de sempre, des que els humans, per exemple, s’unien en una sèrie de rituals per oferir aquest líquid com a forma de tribut als déus: una immolació. Aquesta reunió de forces no era cap altra cosa que un encontre de l’humà amb la divinitat, o sigui, un punt de contacte estremidor amb tot allò que s’escapa del coneixement immediat. Per això els temes de Garcia són els que defineixen la gran creació: el desig, l’amor, el sexe, la mort, el contrast egòlatra entre entitats viscerals sense remei.

La poesia és també una d’aquestes eines a l’abast per aconseguir una ultrasaviesa a partir del mapa dels budells, allà on neixen els humors colèrics, allà on neix l’engranatge obscur de la sang. Així ho han entès, al llarg de la història de la literatura, poetes com el metafísic anglès John Donne, a cavall entre els segles XVI i XVII i inspirador de poetes catalans com Gabriel Ferrater, Andreu Vidal o també Josep Palau i Fabre, de qui enguany celebrem el centenari del seu naixement. Estic plenament convençut que versos de Donne com volen a través dels versos de Ricard Garcia:

Thou art slave to Fate, Chance, kings, and desperate men,
And dost with poyson, warre, and sicknesse dwell,
And poppie, or charmes can make us sleepe as well,
And better then thy stroake; why swell’st thou then?
One short sleepe past, wee wake eternally,
And death shall be no more; death, thou shalt die.

O sigui, versos que conviden la mort a morir, com els versos que inciten la llum a sagnar dins d’aquest poema de Ricard Garcia, perquè allà on la sang arriba és el poema mòrbid, carnal i, en efecte, clarivident:

La llengua que em tasta
les conques abismals del cos
i els traus encesos de la carn,
el gruix de les ànimes
i prenyar la llum, de sang.

Moltíssimes gràcies, Jaume, per la teva lectura i les teves paraules!

Premi Senyoriu d’Ausiàs March

El passat dissabte 28 d’abril a Beniarjó, un jurat composat per Teresa Pascual, Joan Navarro, Enric Ferrer i Solivares, Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig em va concedir el XXVIIè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March per un llibre de poemes que es titula Geografies de secreta vida i que es publicarà, d’aquí a un any, dins la col·lecció Poesia 3i4, de l’editorial Tres i Quatre de València.

Durant l’acte es va fer, també, la presentació del llibre Claustre d’Isabel Garcia i Canet, guanyadora de l’anterior edició del premi i hi va haver un concert del Grup de Cambra Llevant.