Entrades

Desmemòria (Dia mundial de l’Alzheimer)

Hi ha qui quan parla dels malalts d’Alzheimer, amb una mena de fredor asèptica s’atreveix a afirmar  que no senten res, que ja no hi són. L’experiència, però, em fa pensar que aquesta actitud neix de la incapacitat d’enfrontar-se a la mort quan ja no hi ha res a fer. A casa, l’Alzheimer és un vell conegut. Fa temps que és entre nosaltres, ha fet molts estralls i continua fent mal, en silenci i lentament però sense aturar-se ni un segon, fins al punt que ara ja no sabem si cada dia que passa és una victòria o una derrota. Però no ens resignem, en els malalts d’Alzheimer, en Ella, es pot observar, dia a dia, un combat desigual entre la vida i la mort. En sabem el final, però tot i així no abandonem la lluita i seguim al seu costat, perquè l’estimem, sí, i perquè tenim la certesa que segueix amb nosaltres. No ens ho pot dir, però una petita llàgrima o l’esbós de somrís que de tant en tant ens regala són els senyals d’una vida, la seva aquests darrers anys, que hem après a interpretar. Ha oblidat moltes coses i ha perdut la parla, però hi és, amb nosaltres i en nosaltres, de manera que ara les nostres són la seva memòria i la seva veu. És per això mateix que mirant d’explicar-me el procés de la malaltia vaig escriure el text que segueix. Diu així:

 DESMEMÒRIA

Feta d’objectes i rostres que algun dia vas conèixer, sota una muntanya de runa destries fonemes i sons, apartes lletres pesants com bigues i et preguntes, fet un sac de síl·labes inconnexes, per què no trobes les paraules que diuen la bellesa, on són els noms de les coses. I l’única resposta que n’obtens, voltat per tot d’horitzó com en una illa solitària, és aquest sentiment que de la memòria te’n queda només un guant capgirat i amb les puntes dels dits gastades.

[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

La figuera de l’avi Àngel

De l’avi Àngel ens en queda el record i algunes fotografies on hi apareix sempre amb el posat distingit i elegant que diuen que tenia aquells que el van conèixer més que no pas jo; també ens en queda la casa on vivim i una figuera esplèndida i generosa que cada estiu ens dóna, sense que calgui tenir-ne massa cura, unes figues boníssimes.

Jo no el vaig conèixer gaire perquè quan vaig arribar a aquesta casa ell ja era molt gran, però aquest matí m’he adonat que el tenia més a prop del que em pensava. Després de tallar l’herba del pati, tot i que l’aspror dels pàmpols de la figuera i la llet que fan les figues quan les arrenques de l’arbre m’irriten la pell, m’he decidit a collir-ne.

Sota la capçada de la figuera, l’herba tallada i la terra molla després de les pluges d’ahir es barrejaven amb la fetor agredolça de les figues que massa madures, han caigut de l’arbre i es descomponen a terra. La concentració d’olors que s’hi produïa, la fortor creixent a mida que el sol escalfava més, no només no m’ofenia sinó que l’he reconegut com una de les olors del paradís; el meu i també el de l’avi Àngel. Sí, llavors ha estat que m’he adonat que l’aire destil·lat que jo he respirat avui era el mateix que ja respirava ell sota la figuera que va plantar en un racó del pati.

Cada dia veig la fotografia de l’avi Àngel que tenim penjada al despatx, però curiosament el que més m’hi ha acostat no ha estat la seva imatge. L’olor de les figues massa madures i la humitat de la terra m’han acostat a ell molt més que cap altra cosa, i ara, mentre en menjo i paladejo el gust dolcíssim, no puc parar de pensar que és l’avi que des de més enllà de la mort ens les porta cada final d’estiu perquè ens alimentin i perquè quan ens esclati a la boca aquest gust barrejat de plaer i de memòria, sentim el fil que de forma gairebé imperceptible uneix els seus dies amb els nostres.

Un nen que juga

Calles i et mires les cases i aquesta gent que et són tan estranys. Tip que no et deixin ser, no te’n sents part, ja no, i deixes que la pluja t’esborri dels carrers. Des d’ara només vols pertànyer, si de cas, al silenci de la pedra que travessa estoica els dies mentre el sol i el fred i la pluja n’arrenquen, sense dramatisme, petites engrunes.

Ja no enveges res ni ningú. Admires només la mirada que sap llegir els senyals del temps i les mans que desfan els terrossos amb el gest segur i escarben la terra com qui hi enfonsa les arrels. Però tu no en tens d’arrels ni et sents prou d’enlloc. Per això calles i escoltes només, mentre amb els ulls obsedits aprens a mirar sota el pes gris d’un núvol que es tanca per ploure. Avui només ets uns ulls i silenci, i un nen que juga amb la memòria confusa de qui vas ser.

Intrús

La del seu naixement és una ferida que mai no ha cicatritzat. Potser és per això que ara que se li ha mort el nen que va ser, va i ve erràtic. La memòria de la seva infància es redueix a algunes fotografies en blanc i negre que examina amb insistència com qui busca un tresor. Se les mira una vegada i una altra, però només hi veu un nen que posa amb el rostre sever, hieràtic i trist.

Amb el temps se li ha anat esvaint de la memòria el caliu dels braços de l’àvia quan se l’asseia a la falda. Els pares, en canvi, sí que hi són, però d’ells només en té un munt d’advertiments i alguns retrets. Potser no hi havia temps per a res més, vol pensar. Es mira i remira a les fotografies que conserva i se’n recorda de la por que li feia desagradar als pares i del terrible pes que li suposava sentir-se un intrús en les seves vides.
Ara, passats els anys, encara viu preocupat per cada gest que fa i cada paraula que diu, encara l’envaeix la mateixa por de quan era petit i creia que la sinceritat d’allò que sentia podia esquinçar, en esclatar-li als dits i als ulls alhora, els fils tan fràgils que el lligaven al món. Encara ara, de tant en tant, tanca amb força els ulls i tot ell es reclou, i tot i que el sol escalfa i té la certesa que els carrers són plens de gent que sap ser feliç, se sent un intrús en la vida dels altres, també de les persones que estima. I se n’aparta mentre torna a pagar la penitència d’un pecat que ha heretat, a contracor se n’aparta mentre rumia què n’ha de fer de les fotografies de quan era un nen.

Orenetes

Aquest matí t’has quedat bocabadat davant de centenars i centenars d’orenetes que volaven nerviosament sobre els jardins de l’edifici del davant d’on treballes. Traçaven breus línies a gran velocitat i de sobte les trencaven amb violents girs. A mesura que passava l’estona no només no disminuïa la fressa, si no que nous estols d’ocells s’afegien al que semblava una frenètica dansa ritual fins a formar un gran núvol que, en continu moviment, girava sobre ell mateix sense que es produís cap accident, com si totes i cada una de les orenetes haguessin assajat llargament el seu vol fins arribar a ser ocell i estol a l’hora. Quina utopia per a nosaltres! -has pensat mentre admiraves la seguretat del seu vol aliè a les nostres discussions d’aquests dies, ignorant les dèries estatutàries més o menys il·lusionades d’alguns i les febrades apocalíptiques d’altres, però sabedores de veritats que a nosaltres se’ns escapen i que venen de molt més lluny que la nostra curta memòria.

Acostumat a veure com cada any les orenetes s’agrupen als fils de la llum per migrar, has pensat que el que havies presenciat potser hi tenia a veure. Has preguntat després si algú sabia quin era el significat de les maniobres que els hi havies vist a fer, i hi ha hagut qui ha dit que potser és que ve un canvi de temps. Llavors, en lloc de pensar en el temps meteorològic, inconscientment ho has associat amb el temps històric… Potser si que tot plegat fos senyal d’un canvi. Però de totes maneres, l’únic que a hores d’ara és cert és que les orenetes se’n van i que ens haurem de consolar amb l’esperança de què vulguin tornar de les terres càlides de l’Àfrica a poblar els nius que han deixat buits sota els voladissos de les nostres cases.

Tresor

Veia MAR ADENTRO i no podia deixar de pensar en la iaia Leonor. D’aquí a pocs dies farà setze anys que, després de passar molt de temps asseguda a una cadira de rodes, va morir. Petita i menuda com era, sense cap ombra d’hipocresia, i amb el fil de veu que encara li quedava ens demanava quan s’atrevia: “Doneu-me una cordeta…” Va ensenyar-nos tantes coses. Quan finalment va morir, els seus llavis i tot el seu rostre van dibuixar un somriure tan ple de bondat que aquell dia vaig començar a perdre-li la por a la mort. La seva memòria és al meu tresor.