Entrades

Collir un tomàquet…

Menjar-se un tomàquet ben amanit, mossegar-lo i sentir que la boca se t’omple de les sensacions que de nen havies viscut a l’hort (el sol, les olors de la terra, l’aigua que corre…) és un dels plaers que ens reserva l’estiu. De fet, la certesa que ha arribat l’estiu la tinc quan el meu pare em porta els primers tomàquets de la temporada i els obrim i ens els mengem amb només un pessic de sal i un bon raig d’oli.

Per això em va agradar que en lloc de plats molt elaborats i sofisticats, quan fa uns dies vam anar a sopar a casa de l’Esteve, allò que amb més èmfasi ens va oferir van ser uns tomàquets amanits. Se’l veia que n’estava orgullós del producte que volia que tastéssim i de seguida vam comprovar que aquell orgull era ben guanyat, tant per les bondats del producte com pel fet que allò que ens estava oferint no provenia de cap lloc exòtic ni de cap botiga de delicadeses, aquells tomàquets que menjaríem per sopar els havia cultivat el seu pare a l’hort de casa.

Amb la industrialització de l’agricultura i les presses, passa poques vegades que allò que mengem ens acosti a la terra. Però el vespre del qual us parlo, menjar-nos una safata de tomàquets de diverses menes, cadascuna amb la seva aroma i textura i el seu gust diferents, ens va fer sentir bé com si combreguéssim amb els paradisos de la infància, aquell món allunyat d’enganyoses virtualitats que ens ensenyava amb els sentits qui érem. Han passat molts anys per a què ho entenguéssim, però ara sabem que som la memòria d’uns gustos, d’unes olors, d’una llum…

Menjar-nos aquells tomàquets cultivats amb saviesa i paciència, olorar-los i deixar-los reposar sota la volta del paladar abans d’empassar-se’ls, no només ha estat un dels plaers de l’estiu, sinó que ha servit també per recuperar a través del gust i de l’olfacte sensacions que tot i que a vegades sembla que les haguem oblidat, les portem allotjades en algun racó dins nostre. I quan aquestes afloren, és una mica com si revisquéssim –semblants a la pell embrunida de l’estiu- les hores felices de la infància.

No puc explicar amb precisió el gust ni l’olor del que vam menjar, però sí que puc deixar-vos un poema de El llibre que llegies que parla d’una menja que tot i que sembla molt humil, conté tota la complexitat de la terra, del sol i de l’aigua i, sobretot, la saviesa ancestral del pagès. Llegiu-lo i segur que entendreu el que vull dir. Es titula A L’HORT:

 Collir un tomàquet a l’hort
i endur-se a les mans l’aspror
encara terrosa de la tomaquera.
 
Rentar-lo a raig d’aigua
quan comença a córrer l’aire
i la calor ja no ofega.
 
Amanir-lo amb la saviesa
de qui sap els secrets de la terra
i la mida justa de les hores.
 
Dur-se’l a la boca i mossegar-lo
i mastegar l’olor del pare
mentre al rec hi corre encara l’aigua.
 

Oriol Llavina, cuiner de l’any

Quan a començaments de mes vaig penjar el videoclip de l’Anna Roig al bloc, ho feia pensant que les notícies d’antics d’alumnes que triomfen per aquests mons de Déu perquè fan la feina ben feta, és el que sovint em dóna forces per seguir dedicant esforços a aquesta professió tan devaluada de l’ensenyament.
Aquest cap de setmana he tingut un nova alegria proporcionada, també, per un d’aquests antics alumnes que no només treballen perquè és el que toca fer, sinó que ho fan amb l’empenta i el geni de millorar tot allò que toquen. Potser per això i perquè sé que és un home tenaç i emprenedor, no ha estat del tot una sorpresa saber que al Fòrum Gastronòmic de Girona s’ha premiat a l’Oriol Llavina com a Cuiner de l’Any.Anar al seu restaurant de Gelida, El cigró d’or, és sempre un motiu de festa per als sentits. Primer pel lloc, amb una de les millors vistes que hi pugui haver de les moles blaves de Montserrat, i després perquè tastar les menges que elabora sempre sorprèn l’olfacte i el gust. Si jo hagués de definir els diferents plats que hi he menjat, diria que tenen el denominador comú de la delicadesa.

No he oblidat mai més, i ja fa uns quants anys d’això, la magnífica cansalada amb llagostí que hi vaig menjar la primera vegada que vaig anar a El cigró d’or. Després hi ha hagut altres ocasions i sempre ha estat un descobriment. Per això, si no hi heu estat, no us ho perdeu. Vosaltres mateixos podreu comprovar que l’Oriol, si és que hi juga amb les coses de menjar, ho fa amb un coneixement exquisit del que té a les mans. Felicitats, Oriol!