Entrades

Tendresa

Ahir a la nit, després de manifestar-nos a la Gran Via, vam anar a Igualada. Ja feia dies que teníem entrades pel concert de l’Anna Roig i l’Àlex Cassanyes Big Band Project i no ho volíem pas deixar passar. L’espectacle, que es titula La tendresse, convida a recuperar les coses petites, totes aquelles que afortunadament no es poden comprar però omplen de sentit moltíssims instants de les nostres vides. I és que ara que vivim dies tan cantelluts i aspres, és quan més important és que no oblidem tot allò que de debò compta, tot allò que ens fa sentir que no estem sols. Ara que la presumpció, el cinisme i l’estupidesa s’estan convertint en norma és quan més ens cal regalar-nos tota la tendresa i la bellesa que ens puguin oferir les coses senzilles: l’abraçada d’un amic, la llum i l’olor de la mimosa que tot just acaba de florir, la mirada còmplice de qui ens estima, el temps que s’atura sobre el paisatge i hi reposa, una cançó de l’Anna Roig… Ahir, mentre l’escoltava a l’Ateneu d’Igualada, me’n recordava d’un poema que fa temps vaig escriure i parla també del que ahir ens parlava l’Anna i d’aquells moments gairebé màgics que som conscients de la felicitat. És un poema que durant molt de temps vaig fer servir per tancar els recitals; avui, després d’escoltar La tendresse, el recupero:

INSTANT

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem…

Tota la resta és mentida.

[R.G.: De secreta vida, Ed. 3i4, València, 2008]

Ha florit la mimosa o l’esclat del groc

Ha florit la mimosa, ara sí. Enguany ha trigat més, l’hivern ha estat molt fred i tot i que encara no ens hem tret la gelor dels ossos, avui escampava un groc tan net que se’ns omplia la mirada de ganes de viure. Les mateixes ganes que després de les darreres pluges han començat a empènyer la terra, ja feta saba, per regalar-nos tanta llum.

Ha florit la mimosa i en durem unes branques al cementiri perquè no oblidem els nostres morts, perquè la mimosa ja vivia als seus ulls abans d’ara i, també, perquè cada any la seva florida era motiu d’alegria i el senyal que havíem tornat a vèncer l’hivern. Al cap d’avall, viure és sobreviure a l’hivern o, dit d’una altra manera, tenir la valentia d’enfrontar-se als embats de tot allò o de tot aquell que ens vulgui sotmetre la voluntat de ser i de viure com qui som, lliures, i no com se’ns imposa.

Per això, avui que ha florit la mimosa celebrem l’esclat del groc per damunt de la foscor i el fred de l’hivern, però a l’hora mantenim ben viu el record de totes aquelles persones que malviuen sense llibertat a la presó després d’haver-se atrevit a empènyer un temps nou que ens permeti escapar de la podridura. Per ells, pels nostres fills i per la nostra dignitat cal que sapiguem aprendre dels senyals de la terra i que demostrem, com la mimosa, el coratge de resistir les fredorades i ens atrevim orgullosos a perfumar l’aire amb aquest aroma de groc de vida que ens omple els pulmons i la mirada també aquest febrer de 2018.

PS: Llibertat per Oriol Junqueres, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, pels joves d’Alsasua, per Pablo Hasél i els 12 rapers, pels imputats de Som 27 i més i, també, pel President Carles Puigdemont, per Toni Comín, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig. (La llista és llarga i pel que sembla ho pot ser més. Per això, si encara no heu entès de què va la cosa, si encara teniu dubtes: pregunteu-vos si això és el que pertoca a una societat i a un estat on se suposa que els drets democràtics són el pal de paller de la convivència?)

De la mimosa…

Ens atrapen cristalls de temps sense espera
mentre les tardes de febrer s’esvaeixen.

Cau oblic un raig de sol ple d’insectes
i a un racó del jardí el groc es vessa.

De la mimosa s’inunda el congost dels teus pits,
les teves mans plenes, les llums primeres…

Callats ens estimem els dies de por i brogit.
Reposen sota un silenci de paraules quietes
la teva veu i la meva.

 

[RG: Els contorns del xiprer, Edit. Ajuntament de Sallent, 2007]

Insospitadament

Insospitadament, aquell vespre de diumenge d’ara fa quatre mesos, vas posar un llarg punt i a part. Havies penjat al blog el que anomenaves Dissolució, vas parar la màquina i te’n vas despreocupar.

Però quan a l’endemà la vas tornar a engegar i vas llegir amb una mica de distància el que havies escrit la tarda anterior, vas descobrir que sense haver-ho previst allà s’acabava el camí, i et vas refugiar en el silenci hivernal.

T’havies arribat a creure capaç de construir un món fortificat que et protegís de totes les teves pors, però la deriva dels qui no saben els camins es va convertir en una amenaça soterrada que anava minant els basaments del teu castell. I finalment, els desordres de la imminent primavera t’han recordat la fragilitat dels murs de pedra aixecats per la ma de l’home.

Aquests darrers dies, quan la llum de la mimosa i els brots prenyats dels boixos desafien les restes de l’hivern, et comences a atrevir a travessar els esvorancs del temps a les muralles. Però ara saps que la vida és tan fràgil com ho són els castells de cartes que en qualsevol moment pot derruir l’atzar. Per això, per preservar la vida encara que el castell caigui una vegada i una altra, vols omplir els seus fonaments de paraules.