Entrades

Poemes des del confinament, 23: Perquè resulta que us estim…

El poema d’avui, i ja en són 23, comença dient Perquè resulta que us estim començant per la carn… i pertany al llibre LA BELLESA DE L’HOME de Miquel Àngel Riera. Des d’aquest enllaç podeu accedir al vídeo. A sota, el text:

…Perquè resulta que us estim començant per la carn,
succeeix que us estim perquè us veig de carn,
que la carn que us estim és estrictament vosaltres,
que no aconseguesc destriar-vos si us cerc més enllà d’ella,
que en feis olor i m’agrada fer-ne també amb vosaltres,
que tota l’estètica de la corrupció que ens pot salvar
exactament comença
a la divina
carn humana.
Partint de tot això i que és des d’ella i per mor d’ella
que fruïm la set,
que tenim fam,
que assolim totes les categories del goig,
que ens purificam amb la lenta destil·lació dels dolors
implacables
i fatalment som homes,
no comprenc ni de lluny
el secular anatema contra la carn,
la rara paradoxa dels gaudis anomenats prohibits,
la catalogació jeràrquica de les innobleses de la carn,
la maledicció d’ella centímetre a centímetre,
tot i sabent com jo sé que és just des d’ella
des d’on es pot parlar gràficament
de les proximitats humanes,
des d’on puc comprovar la vostra esplendorosa existència,
des d’on m’arriba
la feresta temporalada de mar profunda
que, per abreujar, anomenam amor.

[Miquel Àngel Riera: OBRA POÈTICA COMPLETA (1953-1993), Edic. del Salobre, 2004]

 

Misèries

Estimar, i fer-se estimar també, no és res més que fer fàcil als altres el trànsit dels dies. I si no ho aconseguim –que ens estimin, és clar- la resta no paga la pena: ni els diners, ni la carn, ni cap tipus de poder… Però no tothom ho viu així, i sempre hi ha a prop qui es creu l’Escollit i s’erigeix, cregut de si mateix i empès pels carronyaires, com un depredador víctima de la pròpia voracitat per fagocitar les altres vides.

Quan algun d’aquests individus entra en la nostra vida, quan ens atrapa l’estultícia d’algun pobre home (o dona) i les seves misèries ens enterboleixen la mirada, no ens queda altre remei que cercar refugi en la bellesa si no volem, també, com ell embrutir-nos.

Per això i per estalviar-me, com a mínim uns minuts, el destorb de l’estupidesa que aquests dies ens empaita, he recorregut a un vers de Miquel Àngel Riera que tinc sempre present: la bellesa de l’home és que crea bellesa. I tot seguit m’he capbussat en la Sarabanda de Johann Sebastian Bach. En el vídeo que il·lustra aquesta entrada la interpreta Glenn Gould; fixeu-vos com ho fa, lluny de les petites misèries humanes sembla que toqui el cel.

Existir menys

Llegit a Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera:

“Deixà de respirar i ordenà a les seves artèries que alentissin el curs de la sang, en un esforç per existir menys. I es sentí encara millor.”

PS: Ara sí, uns dies d’observar només la cadència de la llum en totes les coses del món que abasta la mirada, de sentir els vents i la sal a la pell, d’omplir-se de mar i alleugerir la raó. Uns dies de no fer, d’existir menys, de no ser.

Un home distint

Sí, sí que hi sóc, encara no he fugit. El que passa és que hi ha feines que no volen soroll i per això fa dies que no em sentiu piular. He passat un grapat d’hores de l’estiu garbellant paraules damunt l’escriptori, mirant d’enfilar-les una rere l’altra a puntades de llapis i cops de teclat. I encara que no acabo de saber què en sortirà d’aquest teixir i desteixir una mica obsessiu que m’ha atrapat, quan passi el temps ja es veurà si se’n pot treure algun profit.

Mentrestant, quan se m’encalla algun nus, alço el cap i me’n recordo d’Ell que deu ser a l’hort fent una feina prou semblant, teixint arrels i terra a cops d’aixada o d’arpiots. Però a diferència del que a mi em passa, Ell sí que sap que vol i cap a on va i fa els gestos precisos i exactes que -si el temps hi ajuda- el duran a collir el profit nodridor del seu esforç. Sovint em pregunto si hi ha res més savi que aquest saber fer fruir la terra i l’aigua.

Als vespres, mentre Ell rega, jo llegeixo. Entre tot el que darrerament he llegit, m’he entretingut especialment en una novel·la que tenia pendent de feia temps. Potser ja l’heu llegit, però si no ho heu fet us recomano vivament que llegiu Illa Flaubert de Miquel Àngel Riera. Sempre he defensat la seva poesia, però ara és la seva narrativa que m’ha entusiasmat. Llegint Illa Flaubert he passat algunes de les millors estones d’aquest estiu. I de mostra, un fragment:

“El que més li plaïa, després d’aquells anys de ja no viure al poble entre la gent de sempre, era aquella sensació meravellosa d’haver-se esvanit en ell el concepte d’edat. Ja durant els primers en què vivia al port, havia constatat que era aquell un tema del qual allà ningú no parlava, connivent que devia estar la marineria de no ser els aniversaris la referència més adient per a mesurar unes vides que depenien més de la mar que d’uns procesos de decadència. D’edat, al port, només se’n tenia a partir dels cent anys i, des de l’altre extrem, a partir del néixer i només fins que amb la primera comunió es deixava de ser infant. La inexistència d’aquella pauta atorgava al temps una dimensió nova molt dins la línia oberta que ell perseguia, i s’hi sentia inserit, lliure, sense punts de referència, com es sentiria un peix habitant totes les mars del món. Aquella eliminació de fites, assumida per la gent del port d’una forma tan natural, reconvertia aquell antic concepte de cadència del temps, al qual havia estat acostumat, en una amplària que ho vinculava tot a la idea de paradís. De part seva, ja sobirà de l’illa des de feia moltes tempestes i encara més calmes, es sentia desempallegat del vell hàbit de mesurar la vida, que ara trobava mesquí, i havia assumit aquell més distret sentir del transcórrer amb la mateixa naturalitat amb què la gent del port el portava a la sang. Avesat a no tenir miralls a la caseta del far, la seva imatge només existia per als altres, i, en pensar en ell mateix, havia de recórrer, per a imaginar-se, a les faccions sobreviscudes en una memòria antiga a les quals ni posava esment a fer uns retocs. Tot i això, tot i seguir creient-se de cara tal com fou en la seva primera vida de fill consentit de família benestant, constatava que el seu aspecte havia canviat tant que, pensava, pocs coneguts d’aquella prehistòria seva haurien estat prou perspicaços per identificar-lo. La seva pell, ara feta un regruix, colrada pel sol, l’aigua de mar i l’aire iodat, res no tenia a veure amb la d’abans, esblanqueïda i quasi transparent. Tenia ara, li agradava pensar, el mateix color de ‘bronze antic’ del qual s’havia vanat Flaubert arran del seu llarg viatge per l’Orient. Quant a la veu, que amb el tabac i la ginebra consumits a dolls havia esdevengut un poc ronca, més baronívola, en res no recordava aquella altra més neta i alta de to amb la qual l’home esvelt que havia estat aconseguia subratllar matisos que, des de la passió que posava a ensenyar literatura, considerava imprescindibles per a fer entrar els vailets dins la medul·la d’una bella frase. Quant a l’aspecte físic, es trobava un poc més baix d’estatura del que era abans, i era conscient de tenir ara una forma de caminar, remodelada per l’avés de fer-ho damunt les roques, que distava d’aquella altra, tan elegant, fins al punt de poder ser considerada, en rigor, la d’un home distint.”

[Miquel Àngel Riera: Illa Flaubert, Ed. Destino, col. l’Àncora, 25; Barcelona, 1990]

PS: I després d’acabar la novel·la, m’he adonat que el seu rellotge i el meu no avancen al mateix ritme, que Ell encara alça la mirada i sap dir sense por d’equivocar-se quina és l’hora del dia, no la dels homes que vivim pendents de tantes i tantes coses que a Ell li són supèrflues. Potser sí que Ell és també, sense necessitat de saber-ho, un home distint.