Entrades

Misèries

Estimar, i fer-se estimar també, no és res més que fer fàcil als altres el trànsit dels dies. I si no ho aconseguim –que ens estimin, és clar- la resta no paga la pena: ni els diners, ni la carn, ni cap tipus de poder… Però no tothom ho viu així, i sempre hi ha a prop qui es creu l’Escollit i s’erigeix, cregut de si mateix i empès pels carronyaires, com un depredador víctima de la pròpia voracitat per fagocitar les altres vides.

Quan algun d’aquests individus entra en la nostra vida, quan ens atrapa l’estultícia d’algun pobre home (o dona) i les seves misèries ens enterboleixen la mirada, no ens queda altre remei que cercar refugi en la bellesa si no volem, també, com ell embrutir-nos.

Per això i per estalviar-me, com a mínim uns minuts, el destorb de l’estupidesa que aquests dies ens empaita, he recorregut a un vers de Miquel Àngel Riera que tinc sempre present: la bellesa de l’home és que crea bellesa. I tot seguit m’he capbussat en la Sarabanda de Johann Sebastian Bach. En el vídeo que il·lustra aquesta entrada la interpreta Glenn Gould; fixeu-vos com ho fa, lluny de les petites misèries humanes sembla que toqui el cel.