Entrades

La banalització de la imatge

En parlàvem tot sopant de la banalització de la imatge. A la colla hi havia, però, el fotògraf i escriptor Jordi Solà Coll i el pintor Pere Salinas, dues persones que saben millor que ningú que és una imatge i les opinions de les quals tenen per a mi un valor especial. El cas és que parlàvem de com ha afectat a la fotografia el fet que qualsevol estri electrònic s’hagi convertit en un aparell que ens permet captar imatges i parlàvem, per tant, de com les càmeres han estat substituïdes pels mòbils provocant que cada dia es descarreguin a internet milions d’imatges.

Observant aquest fenomen -vam dir- potser ens calgui distingir entre l’actual pràctica de disparar indiscriminadament milers de fotografies de manera compulsiva i el que abans fèiem: pensar si paga la pena de fer una fotografia segons tingui o no un valor documental o familiar i pensar, també, si cal gastar pel·lícula i diners en el revelat. Quan abans tiràvem una fotografia buscàvem el millor enfocament, l’enquadràvem bé, teníem en compte el fons… És a dir, d’alguna manera la pensàvem abans de disparar. Només aquests petits actes li donaven el valor de ser un element nascut de la voluntat creativa de qui la feia, cosa que ara difícilment passa, sense cap criteri previ acumulem milers d’imatges que aniran a embrutar el facebook o l’instagram. Tot i que ben pensat, ser el gran contenidor de tanta brossa sigui també una de les funcions d’aquestes aplicacions on tot és efímer que s’aprofiten les nostres pulsions exhibicionistes.

La conversa a què m’he referit em va venir a la memòria dilluns passat a Montserrat. Aprofitant que hi érem, vam entrar a la basílica per escoltar la Salve i el Virolai que l’escolania havia de cantar al migdia i de sobte, quan els escolans van començar, van començar també a sentir-se de manera impertinent els clics de centenars (no exagero) de càmeres i mòbils que molestaven i entorpien l’acte que s’estava celebrant. Els seus propietaris volien només endur-se la prova de què hi havien estat en forma d’imatge, res més, i mentre estaven pendents d’aconseguir-la no només molestaven els creients que assistien a un acte religiós d’oració, també a qui volia gaudir de l’excel·lència musical de l’Escolania de Montserrat. El més trist, però, és que aquestes persones no mostràvem cap tipus de respecte per l’immens esforç de la coral d’escolans i que, tot i que s’enduguin la fotografia, no s’emporten l’experiència vital i artística d’escoltar unes peces musicals que volen recolliment i ajuden -siguis o no religiós- a la reflexió serena.

Ens estem acostumant a mirar la realitat amb un aparell interposat entre nosaltres i el món i ens perdem, mentrestant, tots aquells estímuls que ens arriben per tots els altres sentits, tots aquells que juntament i sumats a la força de la mirada fan que una vivència sigui plena i no només una postal que abocarem a internet per presumir d’haver estat en algun lloc.

A vegades penso que la proliferació de ginys electrònics en lloc d’alliberar-nos ens empobreix la capacitat de sentir la realitat. Mirem el món a través d’un visor en lloc de tocar-lo mentre convertim les experiències en només una imatge del que realment és la vida. L’altre dia a Montserrat tenia la sensació que l’estupidesa humana s’expandeix disfressada de moderna tecnologia. No sé gaire què pensar, però sovint tinc la sensació que algú ens ha parat una trampa per a què no distingim entre vida i ficció de vida, entre els plaers reals i gratuïts de la vida i tot allò que hem d’adquirir per a sentir-nos algú. I hi caiem, sense remei hi caiem.

Montserrat: Alibau, 2009

He pujat a Montserrat. Feia anys que no ho feia, però diumenge hi vaig pujar amb el cremallera deixant que la muntanya, que actua sobre la mirada amb un efecte hipnòtic, m’engolís una vegada més. Excepte alguns períodes més aviat curts, cada dia de cada any dels que ara tinc, Montserrat m’ha anat deixant un senyal molt poderós a la retina, de manera que ara la muntanya és un referent no només geogràfic, sinó també estètic i vital, si és que aquests dos aspectes es poden separar.

Aquesta vegada, l’objectiu de la meva excursió no era altra que acudir al Museu de Montserrat per poder veure les pintures que amb el nom Montserrat: Alibau, 2009 s’hi exposen fins el 14 de juny. La raó era important, ja que al pintor Salvador Alibau m’hi uneixen uns fils gairebé imperceptibles que amb el pas del temps i amb la consciència del que he viscut s’han tornat indelebles. Les meves primeres eines d’artista me les va proporcionar ell a través de l’escola quan jo no tenia més de 12 o 13 anys. Es tractava d’una caixa de pintures sense la qual jo no seria ben bé qui ara sóc, perquè aquelles pintures em van permetre començar a exercitar-me en la representació del que aleshores era el meu món. Aquella caixa -que encara guardo- va quedar més tard oblidada durant un munt de temps, però sembla que d’alguna manera els pigments que contenia havien fet pòsit a la memòria perquè ara, quan escric poesia, sento la necessitat de mirar de descriure els colors de les coses i del temps tal i com em travessen la mirada.

No em resulta gens fàcil, perquè voler descriure el color de la levitat d’un instant no ho és. I per això mateix trobo tan fascinants les pintures d’aquesta exposició, a través de les quals Alibau hi fa passar l’aire i la llum i converteix aquest dos elements en part de la seva obra. La pintura no es fa sobre la tela, sinó que el propi suport –finíssimes capes de cel·lulosa que han estat treballades dins de l’aigua- i també els espais que queden buits de matèria formen part inseparable de l’obra.

Alibau és un artista gens convencional que ha hagut de crear un mètode propi de treball i, fins i tot, de construir les eines que fessin possible l’expressió plàstica de les seves reflexions. La matemàrtica, nom amb què es refereix a la recerca paral·lela des dels àmbits de la ciència i l’art a l’hora, es fruit d’aquesta feina, i ho és també la tècnica de les obres en fibra de cel·lulosa que Àlex Mitrani explica així al catàleg de l’exposició: …les seves obres de cel·lulosa. Les realitza en immersió. […] aconsegueix una superposició natural i dúctil de la matèria. Les capes de cel·lulosa s’apliquen dins l’aigua. Amb l’ajut d’uns estris molt particulars, Alibau disposa la cel·lulosa acuradament i la dirigeix en una o altra direcció, en un lloc concret, però és l’aigua la que mou la matèria colorejada. L’obra es fa de manera fluida. Sobre les capes de fons es van sedimentant formes i colors, es dipositen lentament, cauen com flors dins l’aigua, amb un balanceig que recorda el vol aeri del pol·len o les fulles de tardor. L’artista dirigeix i controla un procés en la mesura que compta també amb la complicitat de l’aigua, àmbit del silenci i la vida.

Diumenge, doncs, pujar a Montserrat a veure les pintures de Salvador Alibau va ser un goig per l’experiència dels sentits i per la intel·ligència, indestriables una cosa i l’altra com ens ensenya amb aquesta col·lecció de peces artístiques pensades i fetes, resultat de la ment i de les mans, procés i obra. Quan hi penso, no només puc pensar en el que he vist exposat: en els blaus, el bosc cremat i els troncs d’arbres, la primavera, el cant, les seccions àuries, l’ocell mort, el cargol dins l’espiral logarítmica, les fractals i les molses…o la maqueta per l’escultura a Mn. Comerma. Quan hi penso, ho faig també en aquest home que des de la seva talaia vital i intel·lectual sap mirar i escoltar els senyals de la matèria i els interpreta per descobrir-nos, sense separar percepció i comprensió, la bellesa que conté, una de les poques veritats que ens queden. O no és això el que mirem quan girem els ulls cap a Montserrat?

Caderneres

Una llenca de sol escalfava el tram de paret que, encarat a ponent i protegit de les ventades del nord, acull el nínxol 105. Allà hi confluïen totes les mirades, la de la R i les dels qui l’acompanyàvem mentre s’acomiadava de la mare. I encara que havíem pogut sentir les incerteses que provoca l’aleteig sec de la mort, la d’ahir va ser una tarda plena de llum i neta. Les pluges dels darrers dies havien polit el paisatge i des del petit cementiri de Masquefa es veien, com si fossin uns braços masculins i paternals prestos a oferir-nos refugi, les moles blavisses de Montserrat.

La tarda era de vidre i encara ningú no ens havia ensenyat a viure. Però sobtadament ens va sorprendre una plàcida quietud que tot ho va posseir. El paisatge ja no el vèiem, les mirades s’havien convertit en els braços amb què ens abraçàvem i el temps es va alentir tant que podíem sentir que érem el paisatge. L’olor de resina que desprenien els xiprers, gairebé centenaris, havia impregnat l’aire d’aquell petit recinte. Estàvem immersos en un silenci de matisos daurats quan, amb el seu cant, les caderneres van escampar per tot una saviesa antiga. I quiets, molt quiets, durant uns instants vàrem estar més enllà del món, molt a prop de la veritat.

[Fotografia de Gert Ellstrom]