Entrades

És Nadal i al cel…

És Nadal i al cel, negre com la por, hi queda només un tall de lluna blanca i freda com les nits dels nens i les dones i els homes que esperen a les ribes del mar per jugar-s’ho tot a vida o mort. Hi penses mentre el pes de la culpa, com un fred que se’t posa als ossos, s’apodera de tot tu i t’enfonsa en la foscor de la nit i en els dubtes.

Avui, però, Ell es a casa. Ara fa el seu particular pessebre i després us asseureu a taula per sopar tots tres plegats. Tastareu el vi que vas comprar mentre parleu dels avis i d’ell i de tot el que encara ha de passar. I això, només això, et farà més passador el pes dels dies i aquest fred que no saps explicar perquè cada Nadal se’t clava com un ganivet i et fa arrossegar un deix de tristesa mentre l’alegria del Naixement s’escampa per les cases.

Però tot i aquesta tristesa congènita que et fereix, avui Ell és a casa i abans no es faci de dia t’acostaràs al seu llit sense haver d’encendre cap llum, com feies fa anys, i escoltaràs la seva respiració tranquil·la i pausada i recordaràs que tot i el dolor que tenalla el món, tu també has viscut el veritable miracle de Nadal!

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

Desmemòria (Dia mundial de l’Alzheimer)

Hi ha qui quan parla dels malalts d’Alzheimer, amb una mena de fredor asèptica s’atreveix a afirmar  que no senten res, que ja no hi són. L’experiència, però, em fa pensar que aquesta actitud neix de la incapacitat d’enfrontar-se a la mort quan ja no hi ha res a fer. A casa, l’Alzheimer és un vell conegut. Fa temps que és entre nosaltres, ha fet molts estralls i continua fent mal, en silenci i lentament però sense aturar-se ni un segon, fins al punt que ara ja no sabem si cada dia que passa és una victòria o una derrota. Però no ens resignem, en els malalts d’Alzheimer, en Ella, es pot observar, dia a dia, un combat desigual entre la vida i la mort. En sabem el final, però tot i així no abandonem la lluita i seguim al seu costat, perquè l’estimem, sí, i perquè tenim la certesa que segueix amb nosaltres. No ens ho pot dir, però una petita llàgrima o l’esbós de somrís que de tant en tant ens regala són els senyals d’una vida, la seva aquests darrers anys, que hem après a interpretar. Ha oblidat moltes coses i ha perdut la parla, però hi és, amb nosaltres i en nosaltres, de manera que ara les nostres són la seva memòria i la seva veu. És per això mateix que mirant d’explicar-me el procés de la malaltia vaig escriure el text que segueix. Diu així:

 DESMEMÒRIA

Feta d’objectes i rostres que algun dia vas conèixer, sota una muntanya de runa destries fonemes i sons, apartes lletres pesants com bigues i et preguntes, fet un sac de síl·labes inconnexes, per què no trobes les paraules que diuen la bellesa, on són els noms de les coses. I l’única resposta que n’obtens, voltat per tot d’horitzó com en una illa solitària, és aquest sentiment que de la memòria te’n queda només un guant capgirat i amb les puntes dels dits gastades.

[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

La visita redemptora de la mort

Tot s’ha diluït, després del migdia, sota la llum
que degoten les fulles dels plàtans al carrer de casa
els primers dies d’hivern. El passat, molt trencadís,
ja és finíssim com un vidre de gel al desembre.
Lent i imparable alhora, fred com una nit d’acer
ha arrelat el mal en els meandres muts del present.
En silenci esperem la visita redemptora de la mort.

El fill de l’enterramorts

Llegit a La senyoreta Keaton i altres bèsties:

“…i quan la negror estava a punt d’estendre’s cap a l’existència incipient, l’única voluntat que li podia canviar l’inevitable destí va intervenir. La Mort. La mateixa que s’enduia les ànimes assenyalades, sense parar-hi atenció, es va fixar en aquella criatura.
Feia segles que la idea de ser mare temptava la Mort. Suposava que li passaria i, en cap cas, no esperava sentir mai res per una existència que habités a la banda dels vius. Però quan, atreta pel batec del fetus, va anar cap a ell i li va passar la mà per sota les costelles per endur-se-li la vida, va dubtar. Els seus dits prims i freds es bellugaven al voltant del cor diminut sense arribar a fregar-lo. Un contacte lleu i el silenciaria. No hi havia cap raó per què no ho fes. No estava previst que aquella vida tirés endavant. Però quan el desig és prou intens les justificacions es troben i la Mort va trobar la seva. Si el fetus s’acabava de gestar, el seu batec no seria acompanyat per cap altre batec. Només pel silenci i pel cruixir dels insectes rondant els ossos escurats. La criatura naixeria rodejada de fibres mortes. Seria filla seva, filla de la Mort, i la Mort, il·lusionada, va enretirar la mà del seu interior i va decidir que aquella fossa no seria la seva tomba.”

Teresa Colom dixit.

Ple de ràbia!

T’ho ha pres tot, la mort. A traïció i sense que te’n poguessis defensar, sense dret a rèplica. Has mort i de cop i volta l’argument de l’obra ha canviat del tot, ja no té sentit, com un univers que es desploma tot s’ha esvaït en un no res i el futur ja no s’assembla a allò que pensàvem que havia de ser. Ja no hi ets i ells, els teus amics, en poques hores han après com n’és de crua la veritat. Els seus rostres són plens de tristesa i impotència. Mai la mort no els havia arrabassat algú com ells, un amic, un igual. Des d’ara, empesos al món estrany dels adults, viuran ferits per la certesa que res no és per sempre, que el temps no és cap altra cosa que aquest atzar injust que se t‘ha endut.

I nosaltres, els seus pares, tot i que se suposa que hem de saber com afrontar les adversitats, no sabem com explica’ls-ho, no tenim cap resposta, només la profunda sensació d’ofec de després d’haver rebut un cop de puny sec a la boca de l’estómac. Ho voldríem poder explicar, però no podem. I callem… Jo també, callo mentre penso en els teus pares i en el meu fill. Tot i que només sabés de tu a través d’ell i que el dolor de la teva mort no em pertanyi, el sento. Sento com se’m posa pels porus de la pell i la perfora, sento com se’m col·lapsa la voluntat i el gest glaçat em fa fer una ridícula ganyota. En mig de tot, voldria pensar que el paradís és cada dia que vivim, però avui em costa. Les agulles del fred es claven per tot i els carrers s’han buidat, no se senten els vostres riures, ni els teus ni els dels nostres fills. Sobreviure-us és un desert tan estrany que no el puc entendre. Tinc por, i sóc ple de ràbia!

Aquest estiu

Cada estiu, quan arriba el dia de la Mare de Déu d’Agost, tinc la mateixa sensació de ser dalt de tot d’una muntanya russa i el pressentiment que és a punt de començar un descens rapidíssim que ens ha de dur sense repòs a submergir-nos en les nits més llargues de l’hivern. I llavors, quan això passa, amb el vertigen arrapat a l’estómac sé que és el temps qui mana i em queda, només, abraçar-me al record de les bones estones viscudes amb els amics durant els vespres més plàcids de l’estiu.

Enguany, però, tot s’ha precipitat més de pressa. El dia de Sant Llorenç enterràvem l’Eugènia de Can Prats després d’una mort inesperada que va agafar tothom a contrapeu. Amb la seva mort vaig sentir que se me n’anava una part de la meva infància, que una part de tots aquells dies que de petit vaig córrer per casa seva s’enterbolia com si una boira estranya volgués ocultar la veritat. Però això no passarà, perquè la veritat del que hem viscut conforma el que ara som, i jo, ara, també sóc qui sóc perquè una bona part de la meva infància va transcórrer a Can Prats, un dels vèrtexs del meu paradís particular. Quan hi era, sentia que també era a casa i els jocs amb les filles de l’Eugènia i el Josep mentre ells i els avis i el meu pare feinejaven, s’anaren convertint sense que ens n’adonéssim en un camp d’aprenentatge tan ric i plaent alhora que només en vaig poder tenir consciència plena quan vaig créixer.

I potser per això, com una paradoxa, aquest estiu que una part del paradís se m’ha esqueixat i que la mort s’ha fet present per recordar-nos que no hem de deixar passar ni un minut sense gaudir la bellesa del món, encaro el descens cap al que queda de l’any amb un esperit diferent, un esperit marcat per les hores felices de quan era nen a Can Prats i per l’estimació profunda que m’uneix al Josep, un esperit marcat per poder tenir amb mi aquells a qui estimo i poder gaudir dels amics i la companyia que ens fem… I marcat, en definitiva, perquè durant el comiat de l’Eugènia, amb un cel blavíssim sobre el petit cementiri de Sant Llorenç, l’aire lluïa tan transparent com un somriure i convidava, alhora, a recordar-la i a viure sense cap recança la més mínima espurna de felicitat que puguem atrapar.

Presències

Tot i que dormia profundament, es desvetllà de cop. Després de mirar el rellotge –eren les quatre-, de reüll va comprovar que Ella dormia tranquil·lament. A aquella hora tot hauria de ser fosc i negre, però a l’habitació hi havia una lleu claror grisosa. Mentre notava una sensació estranya que mai abans no havia sentit, s’estava ben quiet a la seva banda del llit intentant descobrir què l’havia arrencat del son d’una manera tan sobtada. Ella dormia sense adonar-se de res, però ell tenia la sensació que no estaven sols, que hi havia alguna cosa més. Sentia molt a prop una presència que li era desconeguda, no tenia fred però tampoc notava l’escalfor pròpia del cos, el silenci era pesant i massís i només podia percebre unes línies d’ombra d’una lluminositat grisa que es dibuixaven al seu costat. Sense moure’s, es limità a esperar que passés alguna cosa. Un o dos minuts després – no pot precisar quants-, les línies que configuraven aquella presència s’alçaren del llit amb la lleugeresa d’un núvol de vapor, i amb l’aparença d’un cos eteri s’esvaïren cap al passadís. L’habitació tornà a quedar ben a les fosques, però tampoc llavors no es va moure ni li digué res a Ella. El seu son era molt lluny del que a ell li estava passant i no la podia pas despertar per dir-li que tenia la certesa d’haver vist com la mort se li ajeia al costat.

Avui he estat amb els morts

L’octubre de 1981, Miquel Peris i Segarra va escriure dotze bellíssimes proses poètiques en les quals dialoga amb un jove grumet a qui ell anomenà Gerard. En elles, el contrast entre l’edat del jove Gerard i la del poeta serví a Miquel Peris per reflexionar sobre un dels seus temes predilectes, la confluència d’Eros i Tànatos. Miquel Peris encara viuria sis anys més, però sembla que aquella tardor sentia a prop seu la presència de la mort, i aquest pressentiment va fer que les seves paraules busquessin refugi en el jove Gerard que l’escoltava en silenci sota un emotiu adagi d’Albinoni o que, més tard, llegiria des de l’andorrana vall les Cartes a Gerard.

Avui, mentre passejava amb els meus morts i recordàvem com ens hem estimat, he tornat a pensar en allò que el Miquel va escriure pocs dies abans de Tots Sants. Per això us convido a llegir la cinquena de les cartes, que diu:

“Avui he estat amb els morts. M’he passejat els marges i voreres on el xiprer enlaira sa verticalitat. Quatre magres i barrasecs caronts de cara groga cremen un cigarret mentre els fossaires comboien un taüt. Marbres colpits i títols esperpèntics guarneixen malmenats. Un capellà fotut de pressa eixarma tirallongant uns precs. Després, quan tots se n’han anat, a un capollet vermell, guaita d’un roserar, li he mormolat un vers a cau d’orella. Amor i mort, Gerard, junyits al mateix jou, renovellant la vida.

M’ha soplujat la pau i solitud d’un tardorenc capvespre al vell casal dels morts.”

[Miquel Peris i Segarra: Obra completa (addenda), Societat Castellonenca de Cultura – Biblioteca de contemporanis XXXVIII, Castelló de la Plana, 1984]

Una besada per tu, Miquel, i també per tots els altres!