Entrades

Albert

El fil esmoladíssim de mil ganivets ha llescat el temps i ja tot és abans i després. Se’ns ha mort el present, llum de maig i granit, mentre la tarda entrava violentament en l’infinit. Ens queda, només, la quietud dels rellotges, el silenci del món i de les criatures del món, aquesta orfenesa impensada, l’enyor de tanta vida com havíem de viure… I el pes tan difícil de la mort aquesta primavera que sense tu s’ha tornat tan cruel, tan freda, tan estranya.

Les mans del pare

Avui ha mort el pare. Va patir les penúries de la guerra i la postguerra, però com si sabés que el treball seria la seva manera de vèncer l’orfandat i la pobresa, mai no es va rendir i se’n va sortir. N’estava orgullós, d’això i d’haver-nos donat una vida millor que la seva, i sobretot ho estava dels seus fills i del seu net. Estimava profundament la terra i ens estimava a nosaltres sense límits ni condicions. Avui, més que mai, sé que som ell mentre recordo la seva mirada i les seves mans, unes mans que expliquen perfectament qui era i com ens estimava. Per això aquest poema que li vaig escriure no fa gaire:

Mans

I les mans fortes i rabassudes
dels homes que doblegaven el ferro,
que frenaven l’embat de les mules,
que menaven els cavalls…
Mans rugoses, mans nerviüdes
que obrien rases i aixecaven parets.
Mans grosses, mans vigoroses
fetes a les asprors de la terra.
Mans fortes com un castell,
mans refugi. Les mans del pare.

[R.G.: La llum més alta, Ed. del Buc/Pruna Llibres, 2021]

Maricel

Només troba aire, la mà, es mou en el buit de l’absència. No hi és, ja no hi és qui justificava aquest desfici de tocar, d’olorar-ne la pell, de besar. Ja no és. Només la nebulosa estranya dels records que se superposen i et confonen i fan que a vegades en sentis la veu. Però no, alces la mà i la mà només troba el buit, el no res, l’absència i el no més absolut.

I et preguntes com serà quan tampoc tu no hi siguis, quan t’esvaeixis en el buit, sense una massa que t’empenyi cap a la terra, sense un cos que et lligui a les persones que estimes, ni tan sols aire, ni llum, potser només espai alliberat. Com aquest que ahir se t’obria al davant, sí, espai lliure, net, buit… Potser oblit com el de la son quan és plàcida i cap somni no la destorba, no ho saps ni ho pots pas saber, però hi penses i se t’acut que t’agradaria que fos com aquest tot i no res que ahir se t’obria al davant dels ulls.

Mai no ho sabràs si la teva absència és com ahir a la tarda la imaginaves, però mires aquests blaus sense límits i la imagines com aquest tot fet de cel i mar i horitzó, com aquest buit que tant t’atrau i que paradoxalment t’omple. Sí, així la voldries la teva mort. I que qui t’hagués estimat només hagués de mirar aquest maricel de blaus per sentir-te, sense dolor, en pau.

Com un budell de pedra

Fa alguns dies es va presentar Entre la pedra i el ferro a Sagunt. Del llibre, que conté textos d’una seixantena de poetes, n’han tingut cura Vicent Penya i Antoni Gómez, ha estat editat per Onada Edicions i  parteix d’una iniciativa en defensa del patrimoni de la ciutat de Sagunt. La indicació que se’ns va donar per escriure tenia a veure amb els dos materials que han marcat la història de la ciutat, doncs bé, en funció d’això nasqué Com un budell de pedra, el text amb què he participat en aquesta antologia i que podeu llegir a continuació:

El plomatge iridescent d’una garsa. La calor que engruixeix la tarda. La resina que emborratxa l’aire, les agulles dels pins i el cant de les cigales que et gronxa la son. La terra xopa de la suor dels homes i tota la sang vessada. Els esbarzers. El pes del temps quiet com la pols quieta. Les marques dels picapedrers als murs i al tou dels dits, allà on la pedra perdura. I els records que recordes: la fita del cap de la vinya on berenaves, l’olor del matxo que tibava l’arada i els solcs que s’obrien a la terra. La por que et feia el tall lluent de la falç i la bellesa de la llum de juny a les garbes de blat. El bufador i la fornal a la ferreria de sota de casa, les piles d’escòria i l’olor com de sang, ferruginosa, que sortia d’aquell portal amb el martellejar compassat del ferrer, dos cops suaus a l’enclusa i un de sec a la peça que forjava per ser després aixada, caveguet o arpiots, dall o llança, tisora o ganivet… Encara eres un nen i no només pensaves que els homes eren fets com el pare, de terra i de ferro perquè en feien l’olor, també creies que el temps s’assemblava als trossos escrostonats de rovell que es desprenien de les eines velles. Ara ja no ho saps de què són fets els homes ni tampoc que és el temps, però encara t’inquieten els somnis estranys que somies: que ets la garsa que paeix la mort o ser la fulla esmolada del ganivet que llesca el pa o degolla l’enemic… I després aquest pes perquè tot el que has vist se’t recargola a la memòria, fossilitzat, com en un budell de pedra.

És Nadal i al cel…

És Nadal i al cel, negre com la por, hi queda només un tall de lluna blanca i freda com les nits dels nens i les dones i els homes que esperen a les ribes del mar per jugar-s’ho tot a vida o mort. Hi penses mentre el pes de la culpa, com un fred que se’t posa als ossos, s’apodera de tot tu i t’enfonsa en la foscor de la nit i en els dubtes.

Avui, però, Ell es a casa. Ara fa el seu particular pessebre i després us asseureu a taula per sopar tots tres plegats. Tastareu el vi que vas comprar mentre parleu dels avis i d’ell i de tot el que encara ha de passar. I això, només això, et farà més passador el pes dels dies i aquest fred que no saps explicar perquè cada Nadal se’t clava com un ganivet i et fa arrossegar un deix de tristesa mentre l’alegria del Naixement s’escampa per les cases.

Però tot i aquesta tristesa congènita que et fereix, avui Ell és a casa i abans no es faci de dia t’acostaràs al seu llit sense haver d’encendre cap llum, com feies fa anys, i escoltaràs la seva respiració tranquil·la i pausada i recordaràs que tot i el dolor que tenalla el món, tu també has viscut el veritable miracle de Nadal!

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

…i els dies són massa curts

ENCARA PLOU

La pluja escolant-se per les canals de la façana,
la immanència de la mort en l’erosió dels cossos,
els caients de l’ombra a les ferides de la pedra.

Encara plou i els dies són massa curts.

[R.G.: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

Desmemòria (Dia mundial de l’Alzheimer)

Hi ha qui quan parla dels malalts d’Alzheimer, amb una mena de fredor asèptica s’atreveix a afirmar  que no senten res, que ja no hi són. L’experiència, però, em fa pensar que aquesta actitud neix de la incapacitat d’enfrontar-se a la mort quan ja no hi ha res a fer. A casa, l’Alzheimer és un vell conegut. Fa temps que és entre nosaltres, ha fet molts estralls i continua fent mal, en silenci i lentament però sense aturar-se ni un segon, fins al punt que ara ja no sabem si cada dia que passa és una victòria o una derrota. Però no ens resignem, en els malalts d’Alzheimer, en Ella, es pot observar, dia a dia, un combat desigual entre la vida i la mort. En sabem el final, però tot i així no abandonem la lluita i seguim al seu costat, perquè l’estimem, sí, i perquè tenim la certesa que segueix amb nosaltres. No ens ho pot dir, però una petita llàgrima o l’esbós de somrís que de tant en tant ens regala són els senyals d’una vida, la seva aquests darrers anys, que hem après a interpretar. Ha oblidat moltes coses i ha perdut la parla, però hi és, amb nosaltres i en nosaltres, de manera que ara les nostres són la seva memòria i la seva veu. És per això mateix que mirant d’explicar-me el procés de la malaltia vaig escriure el text que segueix. Diu així:

 DESMEMÒRIA

Feta d’objectes i rostres que algun dia vas conèixer, sota una muntanya de runa destries fonemes i sons, apartes lletres pesants com bigues i et preguntes, fet un sac de síl·labes inconnexes, per què no trobes les paraules que diuen la bellesa, on són els noms de les coses. I l’única resposta que n’obtens, voltat per tot d’horitzó com en una illa solitària, és aquest sentiment que de la memòria te’n queda només un guant capgirat i amb les puntes dels dits gastades.

[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]

La visita redemptora de la mort

Tot s’ha diluït, després del migdia, sota la llum
que degoten les fulles dels plàtans al carrer de casa
els primers dies d’hivern. El passat, molt trencadís,
ja és finíssim com un vidre de gel al desembre.
Lent i imparable alhora, fred com una nit d’acer
ha arrelat el mal en els meandres muts del present.
En silenci esperem la visita redemptora de la mort.

El fill de l’enterramorts

Llegit a La senyoreta Keaton i altres bèsties:

“…i quan la negror estava a punt d’estendre’s cap a l’existència incipient, l’única voluntat que li podia canviar l’inevitable destí va intervenir. La Mort. La mateixa que s’enduia les ànimes assenyalades, sense parar-hi atenció, es va fixar en aquella criatura.
Feia segles que la idea de ser mare temptava la Mort. Suposava que li passaria i, en cap cas, no esperava sentir mai res per una existència que habités a la banda dels vius. Però quan, atreta pel batec del fetus, va anar cap a ell i li va passar la mà per sota les costelles per endur-se-li la vida, va dubtar. Els seus dits prims i freds es bellugaven al voltant del cor diminut sense arribar a fregar-lo. Un contacte lleu i el silenciaria. No hi havia cap raó per què no ho fes. No estava previst que aquella vida tirés endavant. Però quan el desig és prou intens les justificacions es troben i la Mort va trobar la seva. Si el fetus s’acabava de gestar, el seu batec no seria acompanyat per cap altre batec. Només pel silenci i pel cruixir dels insectes rondant els ossos escurats. La criatura naixeria rodejada de fibres mortes. Seria filla seva, filla de la Mort, i la Mort, il·lusionada, va enretirar la mà del seu interior i va decidir que aquella fossa no seria la seva tomba.”

Teresa Colom dixit.