Entrades

Avui he estat amb els morts

L’octubre de 1981, Miquel Peris i Segarra va escriure dotze bellíssimes proses poètiques en les quals dialoga amb un jove grumet a qui ell anomenà Gerard. En elles, el contrast entre l’edat del jove Gerard i la del poeta serví a Miquel Peris per reflexionar sobre un dels seus temes predilectes, la confluència d’Eros i Tànatos. Miquel Peris encara viuria sis anys més, però sembla que aquella tardor sentia a prop seu la presència de la mort, i aquest pressentiment va fer que les seves paraules busquessin refugi en el jove Gerard que l’escoltava en silenci sota un emotiu adagi d’Albinoni o que, més tard, llegiria des de l’andorrana vall les Cartes a Gerard.

Avui, mentre passejava amb els meus morts i recordàvem com ens hem estimat, he tornat a pensar en allò que el Miquel va escriure pocs dies abans de Tots Sants. Per això us convido a llegir la cinquena de les cartes, que diu:

“Avui he estat amb els morts. M’he passejat els marges i voreres on el xiprer enlaira sa verticalitat. Quatre magres i barrasecs caronts de cara groga cremen un cigarret mentre els fossaires comboien un taüt. Marbres colpits i títols esperpèntics guarneixen malmenats. Un capellà fotut de pressa eixarma tirallongant uns precs. Després, quan tots se n’han anat, a un capollet vermell, guaita d’un roserar, li he mormolat un vers a cau d’orella. Amor i mort, Gerard, junyits al mateix jou, renovellant la vida.

M’ha soplujat la pau i solitud d’un tardorenc capvespre al vell casal dels morts.”

[Miquel Peris i Segarra: Obra completa (addenda), Societat Castellonenca de Cultura – Biblioteca de contemporanis XXXVIII, Castelló de la Plana, 1984]

Una besada per tu, Miquel, i també per tots els altres!

Les paraules són fets

Mentre escoltaves l’entrevista del Xavier Grasset al Suso de Toro per la publicació d’ Home sen nome, te’n vas adonar. Fent servir tot el pes de la veu raonada, Suso de Toro explicava que les paraules són actes. I des d’aleshores no has parat de donar-hi voltes, convençut de la raó d’aquest home, convençut que, així com el silenci és desig de quietud, les paraules són fets.
T’has adonat que fa molt de temps que serres les dents amb totes les teves forces per emmudir les paraules que t’habiten salvatges i rebels. I t’has adonat, també, que estàs ple de por que les paraules travessin les fronteres del silenci per adquirir cos i forma, por que et puguin caure al damunt amb el pes granític de la pedra. Tens por de pronunciar les paraules que se’t revolten a les entranyes, por que t’arribin a la boca i et seguin la llengua de tant esmolades com les sents, por que t’arribin a les mans i et glacin els dits…Hi ha paraules que pots pronunciar i d’altres que t’esforces a negar quan estàs despert, però que afloren com un gèiser, amb tota la força de la seva naturalesa, quan es fa de nit. Hi ha paraules de la consciència i d’altres que no saps de quin racó de tu provenen. I hi ha en tu una lluita plena de dolor de la qual no saps com escapar, perquè unes paraules són teves i també ho són les altres…Tens tanta por de les teves paraules que voldries que l’oblit les esborrés totes, les que dius i les que penses… Voldries que tot ho cobrís una capa de silenci, buidar de sons tots els espais del pensament i del cos. Voldries quedar-te sense paraules, només haver de reposar la mirada en un inacabable horitzó sense cap escull… I et preguntes si això que sents és el pes de la mort.

Tresor

Veia MAR ADENTRO i no podia deixar de pensar en la iaia Leonor. D’aquí a pocs dies farà setze anys que, després de passar molt de temps asseguda a una cadira de rodes, va morir. Petita i menuda com era, sense cap ombra d’hipocresia, i amb el fil de veu que encara li quedava ens demanava quan s’atrevia: “Doneu-me una cordeta…” Va ensenyar-nos tantes coses. Quan finalment va morir, els seus llavis i tot el seu rostre van dibuixar un somriure tan ple de bondat que aquell dia vaig començar a perdre-li la por a la mort. La seva memòria és al meu tresor.