Entrades

Un vespre al RUSC

Vam tenir la bona pensada, ahir a la tarda, de plantar-nos amb un cop de cotxe a l’Espluga de Francolí, res no és massa lluny en aquest país. Al Museu de la Vida Rural s’hi feia la primera edició del Festival de Poesia RUSC, i ja sigui perquè el lloc ens agrada o perquè el cartell de poetes que hi participaven ens era molt atractiu, nosaltres cap a la Conca de Barberà. Com que vam arribar-hi –marca de la casa- molt més d’hora que no comencés tot plegat, vam tenir temps de fer un volt pels carrers de l’Espluga i copsar-hi l’ambient de vigília de Festa Major i també, potser, de noves formes de governar-se. A la plaça una colla de veïns s’afanyaven a deixar-ho tot a punt per l’encesa d’una estelada d’espelmes, i veient feinejar aquella gent, quedava clar com ens aferrem a les il·lusions per alliberar-nos del desànim a què ens aboquen aquests temps embrutits que ens toca viure.

I tornem, parlant d’il·lusions, cap al Museu. Abans no comenci tot, encara tenim temps de saludar la Carme Martí i el Jordi Llavina, i mentre ens asseiem també en Jaume C. Pons, el Francesc Gelonch i la Rosa Lentini. Tot és a punt quan en Jordi Carulla-Ruiz, ànima del RUSC, posa en marxa la maquinària del Festival i dóna pas a les veus dels poetesJordi PàmiesMireia Calafell, Jaume C. Pons Alorda, Rosa Lentini i Perejaume, després del qual encara vam poder veure una lectura  gravada del poeta alguerenc Pere Lluís Alvau i un poema videogràfic d’Albert Carreres.

Mentre els poetes desgranaven versos, va entrar la marinada per alleugerir-nos la calor canicular i donar aire a la piuladissa de l’estol d’orenetes que a aquella hora dansaven a sobre nostre a l’hora que protegien els nius de l’amenaça d’un xoriguer. I així transcorregué el recital, com la dansa dels ocells amb girs i canvis sobtats i sorprenents, amb anades i vingudes de cada poeta a les seves dèries, cadascú amb pas ferm pel camí que havia triat, però tots amb el comú denominador de la feina feta amb rigor i de l’ús del llenguatge per copsar la veritat i la bellesa que viatgen des dels nostres mons més personals a la seva representació en forma de sons i paraules.

Al final, aplaudiments i alegria i, encara, una degustació de vi i de gelats fets amb mel mentre parlàvem distesos els uns amb els altres. Jo amb la Rosa Lentini i el Ricardo Cano, editors magnífics del meu darrer llibre, amb la Mireia Calafell a qui havia llegit però encara no coneixia personalment, amb l’Anna Gual i en Jaume una vegada més encantador i carinyós, amb en Carles Duarte, amb qui ens teníem vistos però mai abans no ens havíem presentat, amb en Xavier Farrè que sabíem l’un de l’altre gràcies als respectius blogs, amb en Joan Rendé… La nit la vam acabar a Montblanc, sopant a la fresca el Xavier, el Joan, la Marta, el Jordi, la Maria i jo mentre explicàvem històries i rèiem, perquè vam riure molt i durant unes hores vam compartir la bondat de sentir-nos feliços… Per la poesia i pel benestar que ens ha donat, llarga vida al RUSC!

[26 de juliol de 2013]

La força de la mà de l’home

Vivíem, quan era petit, al costat del ferrer nou. El seu taller era un anar i venir constant d’homes que hi duien a reparar els carros i les arades o mil eines més. Però a mi, el que més m’agradava era quan hi anaven a ferrar les bèsties i amb la força de la veu i de les mans havien de fer creure aquells matxos imponents que es resistien a deixar-se fer.

Tot i que jo era petit i em feien fora perquè no prengués mal, duc al pou de la memòria la imatge roent del ferro a la fornal i el dringar compassat del martell -sempre dos cops suaus a l’enclusa i després un de sec a la ferradura-, i també, però potser d’una manera més fonda, recordo l’ estranya olor que quan el Domènec hi acostava la sabata encara calenta, desprenien les peülles dels animals.

D’aquest món en conservo moltes imatges, però en totes s’hi dibuixen les mans rabassudes i fortes d’aquells homes que eren capaços de frenar l’embat de les mules i els cavalls o que doblegaven el ferro i removien la terra per treure’n profit.

De la meva infància en conservo amb nitidesa la imatge de les mans rugoses i nerviüdes amb què els homes aixecaven el món. També les del meu pare eren així, grosses i vigoroses. Agafat a les seves mans no tenia por de res perquè les sabia fortes i perquè quan alçava la meva maneta infantil buscant recer, sempre m’acollien amb una calidesa que em feia sentir dins del niu.

Probablement sigui per això que el vídeo que encapçala aquest apunt, fet per  la Ruth Solano i la Ivana Larrosa pel Museu de la Vida Rural, m’hagi impressionat tant com ho ha fet. Dediqueu-hi 10 minuts i deixeu-vos endur pels sons i les imatges, pels versos de Jorge L. Borges, de Joan Vinyoli i de Joan Margarit i reviureu tot un món fet amb l’antiga lluita de la mà de l’home

 

La vinya plora

Quan s’ha viscut la infància a pagès i en tens el record una mica rovellat, trobar-te de cop i volta amb tot un seguit d’objectes i fets mítics d’aquell tram de la teva vida et provoca emocions que emergeixen de racons ben fondos de la memòria. Encara que a vegades ens sembli que el passat és passat i res més, mentre diumenge recorria les sales del Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, em refermava en la idea que estem fets de memòria i que depreciar el record del món on ens hem criat ens aboca a una certa misèria moral. Potser és per això que la renovació del Museu que ha fet la Fundació Carulla em sembla no només interessant, sinó molt important. Massa sovint oblidem el veritable valor de les coses empesos per una necessitat de consumir cada vegada més i més de pressa.
Els murs del Museu de la Vida Rural, abans d’entrar-hi, ja et fan adonar de la necessitat de no oblidar el valor d’elements de la nostra vida, tan volàtils però tan sòlids a l’hora, com els noms de les coses. En contrast amb un món en el qual cada vegada es parla amb un lèxic més empobrit i més trist, els murs del Museu contenen en forma de relleu o de baix relleu un munt de paraules del món agrícola que no hauríem d’oblidar. Mentre les llegia, recordava les veus dels pagesos de Sant Llorenç anomenant amb precisió no només les eines sinó també els processos de la natura. Ells sabien, perquè ho havien après dels avis i dels pares, que anomenar les plantes i els animals, els minerals, cada estri o cada moment de l’any és una forma de coneixement que els ajudava a obtenir de la natura tot el que els calia per viure.Al Museu també s’hi explica la mesura del temps, perquè sense necessitat d’explicitar-ho massa es descriuen les feines que cal fer en cada moment de l’any. I es veu la molta feina que cal fer a pagès, però també es veu que potser no s’hi viu tan atropelladament com a ciutat. La meteorologia marca els ritmes vitals de les persones, que viuen amb la llum del sol i segueixen els cicles vitals de les plantes i els animals. Ells saben millor que ningú, els pagesos i les pageses, que no es pot anar contra la natura i que el traçat de torrents i rieres el dibuixen les aigües i no pas la nostra supèrbia, potser per això tenen un caràcter més estoic i seré que no pas els urbanites.

M’ho vaig passar molt i molt bé recordant tantes i tantes coses que tenia mig oblidades, els noms de les eines i dels oficis, i també els sons de fa molts anys com el clic-cloc de les premses que els homes empenyien a força de braços per extreure el most del raïm, o el martelleig a l’enclusa del Domènec, el ferrer que hi havia al costat de casa. Però el que més em va agradar va ser la projecció audiovisual que, basada en els tres cultius bàsics del blat, la vinya i l’olivera, s’ofereix en la sala on també s’hi exposen els molins i premses que antigament s’empraven per obtenir la farina, el most i l’oli. En aquesta projecció s’hi pot veure un moment màgic que tothom hauria de conèixer per entendre que la terra és un ésser viu. És el moment en el qual els ceps senten -passats ja els freds hivernals- la força de la saba nova que empeny amb força els brots nous. Aquesta saba duu les sals de la terra pels vasos del cep fins a les gemmes que aviat es convertiran en nous sarments i fulles, i arriba també als talls de la poda amb tanta força que durant uns dies la planta regalima saba. Quan això passa, conjugant llenguatge i natura els pagesos diuen, amb una expressió sàvia i carregada de bellesa poètica, que la vinya plora.

Fóra una vergonya que oblidéssim els miracles que -com el que abans he descrit- es produeixen a la terra que ens alimenta, i ho fóra també que ignoréssim els noms de cada planta i de cada arbre, de cada ocell, de cada eina… Per això és tan lloable aquest refet Museu de la Vida Rural que us convido a visitar. Passejar per les seves sales no només ajuda a reconèixer la bona feina de la gent que han viscut i viuen encara a pagès, sinó que també permet -ara que vivim una vida cada cop més desnaturalitzada- entendre quina és la mesura de viure.

[Fotografia d’Albet i Noya]