Entrades

Música secreta a Beniarjó

Amb el Jordi Sàbat ja fa molt que col·laborem conjugant música i poesia. Però tot i així, encara em sorprèn, com quan fa uns dies se’m va presentar a casa amb les noves músiques que ha composat expressament per alguns dels poemes del meu llibre De secreta vida.

Es veu que fa temps que hi donava voltes i, finalment, ha transcrit a la partitura la música que els poemes li suggerien. Per a mi ha estat una sorpresa molt emocionant sentir-lo interpretar la música que ha escrit a partir dels meus versos i descobrir una nova manera d’entendre els meus poemes.

I ara, aprofitant que el proper divendres 13 d’abril participarem en un dels actes que es fan a l’entorn del Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March, el Jordi i jo farem un recital poètic i musical durant el qual estrenarem aquestes noves músiques. N’estic molt content, perquè aquesta vegada quedarà ben palès que no es tracta pas de què la música acompanyi la poesia, sinó que el que volem és que s’estableixi un diàleg entre ambdues expressions artístiques.

Si bé hi recitaré poemes d’altres llibres i el Jordi interpretarà també peces d’altres compositors, estrenar la seva Música secreta a Beniarjó té un valor especial per a mi, ja que és on l’any 2007 se’m va concedir el Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March pel llibre De secreta vida. Des de llavors que m’hi sento lligat i tornar-hi ara amb els versos que es van publicar gràcies al premi de Beniarjó i amb la nova música que els acull és una forma d’agrair al Senyoriu d’Ausiàs March tot el que m’ha donat.

[Nota: Musica secreta i més…/ Poesia i música amb Ricard Garcia i Jordi Sàbat /Auditori de Beniarjó (Pl. del 3 d’abril, núm. 1)/ 13 d’abril a les 20:00h.]

Petita crònica d’un recital

Una vegada més, el Jordi Sàbat i jo hem presentat els nostres Desordres naturals i més… Ahir, però, s’hi afegia que gràcies a la Fundació Francesc Pujols jugàvem a casa, a Martorell, i això ens comportava un plus de pressió que altres vegades potser no hi era. A més dels incondicionals, hi havia amics i veïns que es van acostar encuriosits al Museu Vicenç Ros a escoltar-nos i als quals no podíem deixar marxar indiferents. Mentre assajàvem, sentíem la necessitat d’aprofitar l’ocasió de convèncer el públic ocasional que escoltar música clàssica o llegir i escoltar poesia són activitats que ens poden ajudar a sobreviure millor tant als desordres com a les rutines de la vida.

Tot i l’amenaça de la pluja (vam traslladar el recital de la Torre de les Hores al Museu Vicenç Ros) i tot i que a Martorell hi havia altres actes convocats, entre amics, companys de feina, poetes, veïns i també força públic que era la primera vegada que venia a un recital nostre, vam reunir una mica més d’un centenar de persones a l’antiga església del que havia estat convent dels Caputxins.

Vam haver de lluitar una mica amb l’eco que es produïa per les característiques de l’edifici, però un cop superats els problemes de so i que ens presentés la Teresa Amat, ens vam anar sentint còmodes i vam procurar oferir la millor versió possible de la feina que havíem preparat durant els assajos. I he de dir que al final vam acabar satisfets en veure les reaccions del públic. L’atenció i el silenci amb què se’ns escoltava denotava un gran respecte pel que estàvem oferint i percebíem, des de l’escenari, un públic àvid de les emocions que la poesia i la música ens poden donar.

Per tot plegat, no només estem contents de la feina feta, sinó que ens sentim molt agraïts amb tothom qui d’una manera o altra ens va fer costat o ens va acompanyar. Potser no vam poder donar les gràcies a tothom personalment, però en tot cas també ho fem des d’aquí: gràcies!

aQstica i l’alegria de viure

Poc em podia pensar, mentre escrivia el post anterior, que només en dos dies hi hauria tants polítics decidits a exemplificar el que hi deia d’ells. Sembla que no tinguin remei i que l’única cosa que els permet sortir als diaris sigui dir animalades i estupideses de la mida d’un campanar(123…). Parlen i escampen merda com si volguessin fer-nos aborrir aquest món que ens ha tocat compartir.

Però no se’n sortiran. Encara queden persones convençudes que en la bellesa hi pot haver una forma de salvació davant tanta imbecil·litat. I entre aquestes persones hi ha els amics d’aQstica. Fa uns mesos em van convidar a col·laborar amb ells incorporant alguns dels meus poemes al concert vermut que van fer a Can Terra. Va ser un migdia especial que junts vam sentir l’alegria de viure. Doncs bé, ara que acaben d’editar un nou vídeo amb una de les peces que interpreten, us convido a escoltar-los. Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pel Miquel, la Desi, l’Eloi i el Carles. Us agradarà!

[7 de maig de 2013]

Poesia als restaurants

Poesia als restaurants, sí. Poc a poc, la poesia va arribant a espais on fins fa poc no hi tenia cabuda, com aquest parell de restaurants on seré la setmana que ve per recitar.Els amics de La Factoria del Ritme han desenvolupat un model de concert que ells anomenen Xupitos de música i que s’adapta facilment a diferents formats, també  el de Vermut musical. Doncs bé, ara m’han convidat a acompanyar-los amb la meva poesia durant un d’aquests vermuts amb música que s’organitzen al restaurant Can Terra de Gelida. Això serà diumenge que ve, 25 de novembre, a 2/4 d’1 del migdia.
I el dijous 29 de novembre a les 8 del vespre, convidat pel Biel Barnils, seré amb la gent del club de lectura de poesia que es reuneix al restaurant Clau de Fa de Vic des de fa temps per comentar les seves lectures. Parlarem del meu darrer llibre de poesia, El llibre que llegies, i també recitaré alguns dels poemes que conté.No només vivim d’aire, però a Can Terra i a Clau de Fa saben que tampoc vivim només de viandes i que cal alimentar tots els sentits, per això és molt d’agrair que tot i aquest món tan utilitarista en què vivim, hagin vulgut aixoplugar la música i la poesia sota el seu sostre. A ells, gràcies; i a vosaltres, si ens voleu escoltar hi sou convidats.
[22 de novembre de 2012]

‘Amor particular’

A vegades no saps per quina raó, de cop i volta una imatge, un vers o una música t’atrapen i se t’instal·len al pensament repetint-se una vegada i una altra. N’hi ha d’altres, com aquesta, que no en tens cap dubte del perquè. I és que, encara que tirar endavant no sigui fàcil i després d’un entrebanc en vingui un altre, tens la sort de no estar sol i tenir qui t’aculli i a l’hora t’empenyi a viure.

De ben segur que deu ser per això que des de fa uns dies et ve al cap aquest ‘Amor particular’ que feia molt que no escoltaves, per això i perquè tot i el dolor que t’envolta, encara hi ha moments que pots dir -així, sense cap mena de vergonya- que ets relativament feliç.

senza fine

Després de quatre setmanes d’afonia, poc a poc recobro la veu. Durant aquest mes han passat un munt de coses de les quals n’hauria pogut parlar al bloc, però la vida de debò -la que es viu fora de les pàgines virtuals- em volia del tot, sense concessions ni respir per a res més.  Ara torno, a poc a poc i amb una certa prudència, després d’haver-me acostat molt i molt a la tristesa d’un final sense present i al precari equilibri d’una veu i uns gestos que, sense els fonaments de la memòria, ja no se sostenen i suren en una mena de llimbs on les paraules i els records s’esborren per sempre.

La T està malalta, molt, d’una malaltia injusta que no es cura i que d’alguna manera ens encomana a tots al seu voltant. Probablement sigui per això que pensava, durant aquestes setmanes d’absència, com n’és de bo, per a benviure, gaudir cada segon que pugui compartir amb el meu fill i la M, amb els de casa, amb els bons amics… Ara mateix no hi confio en el futur i tampoc no ho sé si un altre dia me’n recordaré o no de tot el que m’hagi passat, però com a mínim espero que aquelles persones que m’estimo tinguin a la memòria el llegat de les bones estones que hem passat plegats, les carícies i els petons que ens hem fet i també els que ens hauríem pogut fer quan en sentíem l’impuls, totes les vegades que hem rigut junts -de nosaltres mateixos i també del mort i de qui el vetlla-, els silencis còmplices, les mirades plenes d’afecte i els somriures amables, les satisfaccions compartides, la pluja, la llum… I tanta i tanta vida que duem a les mans!

Voldria que tot això fos per sempre i no ho serà. Però torno disposat a viure cada minut, cada paraula, cada fet com si no tingués fi. Ja ho sé que no és així, però aquesta és la manera que la vida sigui plena i que, si un dia els records se m’esborren, jo l’hagi viscudasenza fine, com en la cançó que en Gino Paoli va escriure per l’Ornella Vanoni el 1961, senza fine!.

[11 de setembre de 2011]

Corro sota la pluja

Del grup Anna Roig i L’ombre de ton chien ja n’he parlat en dues ocasions anteriors, aquí i aquí. Ara, però, m’he assabentat que una de les seves cançons ha estat nominada pel Premi Cerverí 2009 a la millor lletra de cançó. Aquest premi, tot i que un jurat s’ha encarregat de triar les cançons que hi poden optar, es concedeix per votació popular. A més d’Anna Roig i L’ombre… també han estat nominades cançons de Joan Miquel Oliver, El petit de Cal Eril, Mazoni, Elena, Manel, Remigi Palmero i Estanislau Verdet, i n’hi ha més d’una que m’agrada prou, però jo em decanto per Corro sota la pluja. M’agrada molt sentir cantar l’Anna -sobretot en directe- i la música d’aquesta colla de bons músics que l’acompanyen, per això els he donat el meu vot i us proposo que els escolteu i, si també en quedeu convençuts, els voteu abans del dimecres 30.

http://www.goear.com/files/external.swf?file=ae7f085

Je t’aime, de l’Anna Roig i L’ombre…

De l’Anna Roig ja en vaig parlar en una altra ocasió, quan la vaig retrobar convertida en cantant. Des de llavors, tot sovint n’he anat sabent coses gràcies al correu electrònic, a alguna trobada casual o gràcies al seu germà Xavier, que me’n dóna notícies quan passo per casa seva a buscar vi i cava.

I cada vegada que en sé alguna cosa nova, veig com l’Anna i L’ombre de ton chien no paren de créixer en el món de la música sense renunciar al seu caràcter i a la seva personalitat. Fa pocs dies vaig saber que havien rodat un videoclip de presentació del seu projecte musical, és aquest que hi ha sobre el text i que us convido a escoltar. Si en voleu saber més, també els podeu trobar al seu bloc. Apa, bon vespre i bona música!