Entrades

Pessebre

No n’és de creient, però no entén el Nadal sense fer el seu peculiar pessebre i un any més ha desenterrat del fons d’un armari la caixa on hi guardem les figuretes de quan era petit. Primer col·loca l’estable amb el naixement i a partir d’aquí tota la resta: àngels, pastors i pastores, els Reis, pagesos, animalons de corral, un riu, muntanyes, arbres, una masia llunyana… I al final, tot de llumetes que escalfin la nit d’aquest éssers diminuts que Ell es cuida de ressuscitar un cop a l’any perquè ens facin companyia quan l’enyor és més cru.

Quan l’acaba ens crida al menjador per ensenyar-nos-el. I tot i que sigui un pessebre sense pretensions, sempre aconsegueix que ens el mirem amb una il·lusió nova i antiga alhora mentre apaga la llum del sostre i encén només les llumetes càlides i menudes del pessebre. Ens el mirem en silenci i durant uns segons, immersos en el recolliment de l’instant, descobrim que la senzillesa i la humilitat del pessebre ens donen les claus per defugir les mesquineses que ens embruten la vida i per recuperar, per contra, la força de lluitar pel que és just i la voluntat de ser generosos amb qui hagi tingut menys fortuna que nosaltres.

Aleshores deixo que les llumetes se m’enduguin pessebre endins, faig una respiració fonda i després me’l miro, a Ell que sense ser creient i ni tan sols haver estat batejat és qui a casa manté viva la il·lusió del pessebre sense obeir el mandat de cap església ni de ningú. Per saber estimar no li ha pas calgut i això és, exactament, el que fa que m’adoni del tot que ja és Nadal.

És Nadal i al cel…

És Nadal i al cel, negre com la por, hi queda només un tall de lluna blanca i freda com les nits dels nens i les dones i els homes que esperen a les ribes del mar per jugar-s’ho tot a vida o mort. Hi penses mentre el pes de la culpa, com un fred que se’t posa als ossos, s’apodera de tot tu i t’enfonsa en la foscor de la nit i en els dubtes.

Avui, però, Ell es a casa. Ara fa el seu particular pessebre i després us asseureu a taula per sopar tots tres plegats. Tastareu el vi que vas comprar mentre parleu dels avis i d’ell i de tot el que encara ha de passar. I això, només això, et farà més passador el pes dels dies i aquest fred que no saps explicar perquè cada Nadal se’t clava com un ganivet i et fa arrossegar un deix de tristesa mentre l’alegria del Naixement s’escampa per les cases.

Però tot i aquesta tristesa congènita que et fereix, avui Ell és a casa i abans no es faci de dia t’acostaràs al seu llit sense haver d’encendre cap llum, com feies fa anys, i escoltaràs la seva respiració tranquil·la i pausada i recordaràs que tot i el dolor que tenalla el món, tu també has viscut el veritable miracle de Nadal!

Aquestes cireres de pastor

S’esvaeix la tarda com si el temps fos aquesta pols groga que llepa les fulles de l’alzina al pati. L’aire s’endú els darrers raigs de llum i tot fa pensar que la nit serà serena, potser freda. Mentre mires com passa el temps, et recorre un calfred i penses que demà no hi seurem tots a taula, que mai més no hi tornarem a seure. No pots evitar pensar que ja fa uns anys que falta l’Ernest i que enguany tampoc no hi seran la Teresa ni la Lluïsa; aquest any serem menys a taula. I mentre penses en els teus morts, se’t fan presents el Jordi i els seus pares i també tots aquests cossos anònims ofegats i oblidats entre les dues ribes de la Mediterrània. Sembla que no puguis evitar que la nit de Nadal t’aboqui a una barreja de malenconia i d’indignació a l’hora mentre et preguntes per què tanta dissort?

Tot i així celebraràs l’esperança d’una vida nova. No et vols acovardir i tant el record dels absents com l’empenta dels més joves et conviden a la lluita. I així ho sents mentre de la cuina t’arriba el brogit dels fogons i la festa que s’hi cou, mentre el Martí refà el vell pessebre que fèieu quan era petit i mentre tu observes, des de darrera la finestra, un pit-roig que ha descobert, com qui troba un tresor, l’arboç encara carregat de cireres. Mentre te’l mires com picoteja aquí i allà aprofitant un últim fil de llum, et dius que més enllà de nosaltres el miracle de la vida no és res més que aquest ocell i aquestes cireres de pastor. Per celebrar-lo i compartir-lo, a tots un bon Nadal!

 

 

Un bressol buit

Voldries celebrar la llum nova i aquesta lluna que ens circumda, però no pots. Com la ressaca de després del temporal, aquesta nit et tornen les imatges d’un altre naufragi. Voldries mirar el cel, però només pots veure, sota la lluna plena d’aquest Nadal estrany, com es gronxen a tocar de la platja els trossos estellats d’un bressol buit i les restes d’un llençol amarat de por.

Rosa d’hivern

La llum s’escola pels solcs de les arades i es dilueix com ho fan els dies d’hivern, en silenci, cercant la quietud de la nit sota el dall finíssim de la lluna que precedeix el Nadal. Perquè demà serà Nadal, però avui encara se’m fa tot ben estrany, com cada vigília, com cada vegada que em pregunto on sou i què feu, com sempre que la força de la memòria em sacseja… O com aquest migdia que tot i el fred, encara he pogut collir aquesta rosa que sobrevivia a recer del xiprer, al fons del pati, al racó on ens trobem quan ningú no ens veu per parlar en veu baixa, per pensar-nos, per tenir-nos… Demà és Nadal i avui, com cada any, un fil de tristesa m’atrapa, però demà no, demà Ell ja serà amb nosaltres, i tot i l’enyor de no poder-vos abraçar tindrem la certesa que tot allò que crèiem haver perdut perviu, com l’aroma d’aquesta rosa d’hivern que no s’ha volgut marcir, amb la força de la saba nova. Bon Nadal!

El post de Nadal a ‘L’última troballa’

El poeta, periodista i amic Jordi Llavina s’interessà fa pocs dies pel meu post de Nadal en forma de felicitació i em va demanar de llegir-lo a L’última troballa, el programa de literatura que fa per Ràdio Vilafranca i La Xarxa. Doncs bé, després que ahir s’emetés el programa, penjo ara aquí l’àudio per si algú el vol escoltar:


I de passada, des d’aquí li agraeixo tant la lectura acurada que en va fer com tota la feinada que fa de manera incansable per difondre la poesia a través dels medis de comunicació. Gràcies, Jordi, i bon any Vinyoli!

[3 de gener de 2014]

Demà és Nadal…

Si de cas un somriure una mica forçat i trist com aquesta tarda de plom que es fon sobre les teulades i els arbres, sobre l’horitzó, aquesta tarda que et tanca l’ànima i et pesa. Es fa fosc i els carrers són buits; hi has trobat només alguns homes que no anaven enlloc, esgarriats com tu i aquests guarniments tan lletjos que pengen dels fanals i els balcons… Persianes avall, al carrer Santacana resisteixen només dos o tres aparadors que com si volguessin vèncer amb un reflex d’il·lusió la gelor que s’acosta, escampen la seva llum sobre el fred humit de les rajoles.

I aturat al mig del carrer, en aquest entrellum de la tarda que s’acaba, com si tampoc tu no sabessis cap a on tirar, mires a un cap i a l’altre del carrer i et preguntes què fer… Penses en tot el que heu perdut i en el que heu guanyat, en com seguiu estimant aquells que ja no hi són i en com es projecten en els vostres fills, penses que estàs trist, sí, però també penses que estimar i voler ser qui vols sempre t’ha donat prou força per vèncer la desgana de viure. I penses que demà que és Nadal  seureu plegats per enyorar els absents i per conjurar-vos -tal com ells us ensenyaren-, a favor del futur.

Hi penses mentre mires el curs del riu en mig de la tarda grisa. Veus com l’aigua arrossega una fusta podrida, però també veus un home que aliè a tot, com si el futur depengués del seu gest desinteressat, dóna rosegons de pa als ànecs que viuen a les vores del riu. I de sobte, com si t’impulsés un ressort desconegut, ja no dubtes i enfiles amb pas decidit el pont que duu cap a casa i et dius, mentre el travesses, que demà és Nadal i seuràs a taula carregat de records amb tots, entre el teu pare i el teu fill. Potser sí que hauràs de forçar una mica el somriure i dissimular que estàs trist, però ho faràs carregat de voluntat mentre esperes que el sol esvaeixi aquestes tardes d’hivern que tant et pesen i desitges un bon Nadal a tothom.

 

…i en tinc prou. Bon Nadal!

Torna a ser Nadal i tot i que em resulti estrany i jo el visqui al marge de la religió, prou que l’entenc el simbolisme que pugui tenir no només pels creients, sinó també pels qui no ho som. Any rere any, entre plats d’escudella i pessebres he anat construint la meva particular celebració de la vida, de manera que aquests dies tinc més presents que mai els morts que m’estimo i hi parlo –sí, hi parlo- per sentir com el caliu de les seves paraules ressona encara en mi. I de manera, també, que les persones que sense raons estimo i m’estimen, no hi hagi dia que no les pensi com una part indissociable de mi, gairebé encarnades.

És des del laïcisme que visc els dies de Nadal, però com tothom amb el desig de sentir l’escalf dels éssers estimats i, sobretot, amb la necessitat de vèncer la tenebra. Segurament és per això que la llum d’aquest far que m’encalça en mig de la fosca i m’assenyala el rumb, simbolitza millor que res el que aquests dies sento. És la mateixa llum que trobo en la mirada d’alguns de vosaltres, la llum que en algunes ocasions m’ha ajudat a sortir de la fosca i m’ha permès, com a la natura sotmesa al rigor hivernal, refer-me per tornar a començar. Aquesta llum que neix de les vostres paraules i les vostres mirades, aquest far en què us heu convertit les persones que m’estimeu, és el meu Nadal. Ara com ara no en sé d’altre, però em fa feliç i en tinc prou. Bon Nadal!

[23 de desembre de 2012]

Quin dia més estrany, el dia de Nadal!

Quin dia més estrany, el dia de Nadal. Seurem a taula esverats davant tant de menjar i beure, contents de ser a casa amb pares i germans, de veure plegats avis i nets, però enmig de tota aquesta alegria, sé que se’m barrejaran un munt de sentiments contraris.

Dinarem, i mentre dinem faré recompte d’un temps que s’acaba. Pensaré en qui som i en qui serem, i també en l’any que ve mentre mastego pausadament els desitjos. Se’m fa estrany el dia de Nadal, potser perquè és el dia que les baules del temps es veuen passar amb més claredat. Sobretot quan el més petit s’enfila a la cadira per dir la dècima i el més vell, amb una barreja agredolça d’orgull i tristor, se’l mira content de sentir una veu nova que perllonga la vida, però conformat, també, amb els dies incerts que li queden.

Demà, un any més, recomptaré la vida, i mentre riem acudits entre plat i plat o quan alci la copa, sé que duré amb mi el record d’algunes persones que ja no hi són. Sense dir res les asseuré també a taula quan jo m’hi assegui i tastaran amb mi el que jo tasti. Com cada any, mentre dino amb els de casa, les recordaré. Però sense tristor, perquè encara que no les pugui tornar a abraçar, no puc parar d’estimar-les.

És un dia estrany, el dia de Nadal, perquè l’alegria i l’enyor se’m barregen. Però fet i fet, també estic content, perquè quan acabem de dinar, mentre endrecem la cuina i després d’exclamar “un any més!”, miraré per la finestra per comprovar que el dia ja li comença a guanyar alguns minuts de llum a la foscor. Bon Nadal!

 

La nit es glaça

És Nadal i la pluja que cau amb parsimònia sobre els camps, convida al recolliment. Mentre una verge diu l’oracle, amb la mà oberta miro de copsar l’enginy i les veus dels picapedrers, la suor i l’empenta dels seus braços. Els murs són plens de marques que han travessat el temps com les paraules de la Sibil·la que enlaira el seu cant sota les voltes de pedra. L’escolto mentre sento com em llampeguegen a l’espinada tot de records que no em pertanyen. I la nit es glaça.