Entrades

L’abolició del pensar

Llegit a  Pensar y no caer:

Alexandre Kojève lo presagió en pleno siglo XX. Observó la deriva de un ser humano que no ha sobrevivido a la Historia, un animal posthistórico que sólo será posible en la técnica, ajeno ya al error y al sentido del error; habrá olvidado qué es la negación, desconocerá el conflicto. En palabras suyas, construirá los edificios como hacen los pájaros sus nidos y las arañas sus telas, de igual modo que hará música como las cigarras y las ranas. No necesitará que nada le depare felicidad; el anhelo de placidez se convertirá en un relato del pasado, lo serán también el arte, la filosofía. No tendrá qué indagar. No lo precisará. Agamben lo señala: Kojève está seguro de que nos hallamos a las puertas del final, persuadido de que la época, ya epigónica, hegeliano-marxista ha dado paso al esplendor técnico y a la eclosión de la producción y el consumo, y, por lo tanto, a la abolición del pensar. Sobre este sedimento se han afianzado los fundamentos del siglo XX.

El proceso que ha acelerado este crepúsculo ha sido incentivado, sobre totdo, <<por las dos guerras mundiales, el nazismo y la sovietización de Rusia>>. Kojève sentenció que era precisamente el American way of life el que encarnaba <<el género de vida propio del período post-histórico>>. La idea de superación y victoria, la individualidad sentida como coronación, el fácil ímpetu del dinero y el concienzudo adoctrinamiento impartido por la publicidad, entre otras cosas, determinaron hace años un nuevo mundo, una realidad terrena que ha dado por sobreentendido el sometimiento humano a costa de lo que fuere. Acostumbrarse a malvivir en grandes núcleos de población, suponer que la naturaleza cumple el cometido de un vertedero al que van a parar los restos del exceso, entender la realidad como confort, dar la bienvenida a un mundo que se deteriora a la velocidad de los utensilios que utilizamos, soñar la seguridad, lo programado, la abundancia y la aspiración a almacenarla pertenecen a este hombre posthistórico cuyo inicio anuncia el retorno a lo animal. No por otra cosa ha puesto todas sus fuerzas en idear una felicidad artificial y hacer de ésta una industria pesada.

Y sin embargo, la verdadera memoria del ser humano, tal como ha pervivido, se quiera o no, está en la vigilia, en la dureza de la supervivencia, en la búsqueda sin tasa, en su condición de Sísifo y Atlante a un mismo tiempo […]”

Ramón Andrés dixit.

(La imatge, obra de Xue Jiye at The Ministre of Art, és un fragment de la portada del llibre de Ramón Andrés: Pensar y no caer, Ed. Acantilado, Barcelona, 2016. ISBN:978-84-16748-13-6)

Feixisme i por

És així de trist, però he de dir que no m’han sorprès ni les erupcions de violència feixista ni l’exaltació del nazisme amb creus gamades que s’ha vist pels carrers darrerament. No és la primera vegada que parlo del feixisme latent (1, 2 i 3) que sobreviu en la nostra societat i que ara, atiat com s’atien els baixos instints, des dels partits nacionalistes espanyols no només es permet que aflori sense cap mena de vergonya, sinó que s’usa com s’usen els gossos de presa quan es vol fer por a algú.

No és estrany que a Espanya mai no s’hagi fet res per perseguir i eradicar el feixisme ni per perseguir aquells que el defensen. Tot el contrari, sembla que hi ha hagut l’interès de mantenir aquests moviments amb més o menys dissimulació perquè des de diversos sectors del poder econòmic i polític que enyoren encara valors del nacionalcatolicisme, es tenia el convenciment que un dia o altre servirien, llançant-los contra qui s’atrevís a demanar el reconeixement de qualsevol diferència, per ajudar a mantenir l’estatus quo heretat del franquisme. No és casualitat, per tant, que aquests grups de feixistes que surten al carrer darrerament, aboquin la seva violència contra les feministes, contra els i les homosexuals, contra la premsa que no obeeix el dictat del poder, contra els moviments alternatius que posen en dubte el model social capitalista, contra qui no parla espanyol de manera militant o, com hem vist els darrers temps, contra qui reivindica el dret a l’autodeterminació dels pobles. Podria seguir, però no cal, el que importa és que denunciem que aquests feixistes violents saben que compten amb l‘aquiescència de la policia i amb un grau d’immunitat que si bé és indefinit, aquells que traslladen la violència al carrer saben de manera tàcita que és molt alt.

La motivació de qui fa servir les accions d’aquests grupuscles i també la de qui mira cap a una altra banda per no haver de denunciar les seves actuacions, és clara. Quina és, però, la motivació personal de qui aboca violència als carrers, als diaris, a les ràdios i a la televisió? Ja no serveix el vell argument de dir que es tracta de persones poc formades i fàcils de manipular, perquè no és veritat que així sigui, i si bé n’hi ha que són poc capaces intel·lectualment, també n’hi ha amb una formació prou rica.

Per això, m’inclino a pensar que allò que les uneix i empeny a violentar qui no pensa o sent com elles és la por. Una por que neix, potser, del convenciment que allò que se’ns ha inculcat és la única veritat possible i que fora d’aquesta tot és caos, traïció, deshonor o, fins i tot, pecat. Una por, també, que d’una banda és fruit de creure que el propi és el millor dels mons possibles i, de l’altra, de la falta de flexibilitat per entomar les diferències com una possibilitat d’enriquir la vida, la personal i la pública.

L’afirmació d’absoluts neix de la inseguretat i encara que sembli una paradoxa, la seguretat s’adquireix quan s’accepta que el món i la vida són canviants i variables, quan acceptem que les persones senten i viuen de maneres diverses i diferents entre elles i que només la capacitat de qüestionar-nos-ho tot ens pot ajudar a respondre’ns qui som, què volem i perquè vivim com ho fem. Qui viu encallat en l’afirmació de veritats absolutes i inamovibles, viu també amb l’estella de la por clavada al pit perquè sap -tot i que no ho confessi- que el seu món i els seus valors es poden ensorrar si emergeix el més mínim dubte sobre les seves creences. I les creences, ja ho hem vist massa vegades, no es poden imposar amb arguments perquè són només creences i, sense arguments, la violència és l’únic recurs per imposar-les als altres.

Si fóssim més humils i acceptéssim que som éssers circumstancials condemnats a l’oblit més enllà d’un parell de generacions, entendríem també que la dignitat humana no es construeix obligant ningú a res i ens adonaríem que qualsevol mena de supremacisme ens aboca a l’odi, un odi que es transforma en una curiosa barreja de por i violència que acaba podrint l’anima de qui el practica. No pas la d’aquell que el rep i mirant d’entendre els mecanismes de la violència s’esforça per no jutjar qui no sent o pensa com ell. Quan s’accepta la finitud, s’entén també que res no és absolut i les pors poc a poc s’esvaeixen. Llavors tot es torna, també la vida, més amable.

PS: A tomb de tot això, aquests dies no em puc treure del cap el Pardal, aquell nen que al final del conte A lingua das bolboretas de Manuel Rivas, empès per un l’estrany sentiment de por i odi que s’apodera de la gent després d’arribar les tropes franquistes al poble, insulta el mestre que tant admirava i corre darrera el camió que se l’emporta tirant-li pedres.

Primo Levi (i Baulenas), encara…

Potser hagi estat casual, no ho sé, però aquests darrers dies he llegit l’un darrera l’altre dos llibres on la violència hi té -encara que explicada de maneres diferents- una presència fonamental. El primer dels dos ha estat Amics per sempre, la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas on es confronta l’esclat d’alegria per les olimpíades a la Barcelona de 1992 amb la crueltat que s’estava vivint a la guerra dels Balcans. Baulenas, a qui tinc en gran estima d’ençà que vaig llegir La felicitat, posa damunt la taula amb quina facilitat ens deixem enlluernar per tal de no veure el mal que regna no massa lluny de nosaltres.

L’altre llibre ha estat Si això és un home de Primo Levi. A aquest llibre hi he tornat després d’haver llegit no fa gaires dies un post de la poeta i amiga Maria Josep Escrivà que en parla. Tot i saber la violència i el patiment reals que conté la narració de Primo Levi, llegir el que ella havia escrit em provocà la necessitat de tornar a escoltar la veu d’aquest torinès que explica el seu pas per Auschwitz amb la crua objectivitat de qui narra les seves vivències no només per mantenir viu el record del mal sinó també per reflexionar sobre la condició humana i per preguntar-se quan i en quines circumstàncies deixem de ser homes (salvats) per convertir-nos en tota una altra cosa (enfonsats).

Cada vegada que la pràctica de la violència emergia en el text com un guèiser imparable, la lectura d’un llibre em portava a l’altre i anava i venia preguntant-me el perquè de tot el mal que uns éssers humans inferim a uns altres i preguntant-me, també, per què els aris de Si això és un home o els serbis de Amics per sempre, el general Klada i la Jelena Dragovic, tracten com a éssers inferiors i menyspreables les persones d’altres ètnies o religions. Ben bé són dos llibres molt diferents, però tenen en comú el toc d’alerta sobre l’exercici de la violència exercida des del feixisme o el nazisme que encara són presents a la nostra civilitzada Europa.

A l’apèndix que va afegir al seu llibre l’any 1976, Primo Levi respon a diverses preguntes dels lectors. Entre elles, també respon a si els alemanys i els aliats coneixien el genocidi que s’estava produint sense que ningú hi digués res; aquesta pregunta m’ha fet pensar de cop i volta amb aquesta mena d’extermini encobert que ja fa uns anys estem vivint a la Mediterrània. Llegia Levi assegut davant la platja i quan he aixecat la mirada davant meu tot era mar… Mar i vergonya pels milers de morts que s’ofeguen encara mentre fan la travessia entre el nord d’Àfrica i les costes europees, mar i indignació perquè més enllà d’algunes organitzacions com Proactiva Open Arms o MSF, ningú no fa res. De fet, els governs europeus posen tants impediments com poden a la feina d’aquestes organitzacions i nosaltres, els ciutadans que els votem, no només no fem res per destronar els nostres governants sinó que girem la cara.

Em pregunto quina és la diferència entre aquells europeus que durant l’emergència del nazisme i dels feixismes no van voler veure que passava als guetos, aquells que no se sorprenien pels trens carregats de deportats que travessaven Centreeuropa o aquells que no es preguntaven per què les xemeneies dels camps feien olor de carn cremada. La por de ser ells, de convertir-se en enfonsats, va fer que actuessin sense la mínima dignitat humana.

Sovint penso, no sé si la causa és la mateixa, que ens assemblem massa a aquells avantpassats nostres que per por de perdre el que tenien es van abstenir de significar-se. Em pregunto si nosaltres cometrem la mateixa equivocació, no ho sé, però cal no oblidar mai que el mal és aquí i que el feixisme no només és latent entre nosaltres, sinó que el practiquem cada vegada que de manera pública o íntima, tant és, menystenim algú perquè no el sentim com el nostre igual.